Les diverses entitats que formen part del Grup de
Defensa dels Rius (grup de treball sobre aigües de l'AEEC) han elaborat
les següents consideracions sobre el Pla Hidrològic Nacional
com a aportació al posicionament del Consell per a l'Ús Sostenible
de l'Aigua:
En el PHN s’accepten les aportacions de valors que
fan els Plans de Conca sense fer-ne una anàlisi crítica;
en els darrers anys, però, les aportacions de moltes conques han
disminuït i això no ha quedat reflectit en aquests plans. El
resultat és una sobrevaloració dels recursos existents.
Així, l'avantprojecte del PHN diu que l'aportació del riu Ebre a la desembocadura és de 17.300 Hm3, mentre que la mitjana dels darrers 40 anys és de 12.479 Hm3, i la dels darrers 20 anys no arriba al 9.000 Hm3, una xifra molt més realista sobre el que podem tenir els propers 20 anys... si no s'executa el PHN. Des de la dècada dels 60, l'aportació hídrica de l'Ebre en el seu tram final s'ha reduït a la meitat... i encara cal comptar amb els possibles efectes del canvi climàtic!
A banda, els càlculs per a arribar a un suposat
excedent s'haurien de basar en els valors mitjans dels anys més
secs i no en les mitjanes absolutes. I si es fa així els famosos
excedents s'esvaneixen com el fum.
Per tal d'obtenir les demandes urbanes s'han utilitzat
dotacions molt superiors als 250 l/persona i dia acceptades com a consum
amb criteris de sostenibilitat. Pel que fa a les demandes industrials s'han
calculat a partir de la base de m3/treballador any, criteri també
molt discutible. El resultat és que, en els plans de conca, les
demandes industrials i urbanes estan inflades.
D'altra banda, acceptar a les conques excedentàries les demandes de rec màximes no té sentit, ja que és augmentar de forma important el consum per un ús no sostenible. A les deficitàries significa consolidar hectàrees de regadiu que no s’haurien d’haver desenvolupat mai.
Així doncs, el PHN accepta les demandes actuals
i no es proposa les imprescindibles mesures correctores de la mala gestió
hídrica actual: modernització de les xarxes de distribució,
reutilització d'aigües residuals... ni tan sols garantir el
compliment de la legislació!
L'establiment dels cabals ecològics en els
Plans de Conca s'ha fet amb criteris molt discutibles: en molts casos s’agafa
el 5-10% del cabal mitjà anual quan alguns estudis fets amb metodologies
biològiques suggereixen que cal un mínim d'un 20-30%. Per
tant, cal fer estudis més rigorosos d’aquesta demanda, que si fos
restrictiva comprometria i seria prioritària sobre altres usos.
D'altra banda, els cabals de referència haurien de ser els cabals teòrics que haurien de circular a partir de les aportacions pluviomètriques a la conca.
Pel que fa a l'Ebre, està patint un procés d'estuarització de manera que cada cop l'aigua salada arriba més amunt i roman durant més temps. Això, conjuntament amb l'augment de l'extracció d'aigua dels aqüífers provoca un procés de salinització que pot arribar a posar en perill el manteniment de l'activitat agrícola al Delta. No obstant, els càlculs del fictici cabal "ecològic" o mínim s'haurien de fer tenint en compte totes les funcions i requeriments per al riu i el delta, no solament tenint en compte el tema de la falca salina:
Cal un cabal mínim d'aigua dolça i nutrients per fertilitzar la mar de l'Ebre i les badies del delta, així com cabals mínims o règims i qualitat mínima de l'aigua per a mantenir les espècies aquàtiques del riu i del delta. També cal tenir en compte la relació entre cabals i qualitat de l'aigua, especialment a l'estiu. Així doncs, l'aigua que suposadament "es perd" en arribar a mar no només té un paper clau en el manteniment de la riquesa biològica del Delta sinó que de retruc té un paper determinant en el manteniment de l'activitat econòmica d'un part important de la població de les terres del Delta.
També, cal mantenir un règim de cabals que permeti transportar un "cabal mínim de sediments" que juguen un important paper en el manteniment dels deltes i platges —i de retruc en l'activitat turística—. Lluny de corregir els efectes dels embassaments de Mequinença i Ribarroja, el PHN agreuja aquest problema projectant desenes d'embassaments al llarg de la conca de l'Ebre.
Finalment, cal destacar que és absurd no aplicar
una regulació conjunta d’aigües superficials i subterrànies
a totes les conques i fer-ho només a les deficitàries.
Cal analitzar l'impacte ambiental acumulat de tot
el PHN. Això és, no solament els efectes sobre el delta,
sinó els efectes del conjunt de nous embassaments, l'augment de
regadius, etc. En aquest sentit, s'haurien d'analitzar tots els impactes
socials i econòmics sobre el delta a mitjà i llarg termini.
Respecte el suposat 84% de despesa en termes ambientals que el PHN se suposa que destina a efectes de reutilització, etc. són molt. Per exemple, la millora en els sistemes de rec, simplement és la llista dels canals que cada comunitat autònoma ha demanat: més ciment. I així pràcticament totes les partides.
Acceptar tots els elements de regulació superficial
és donar llum verda a una gran quantitat d’obres hidràuliques
i destruir la majoria dels rius espanyols. Suposa al voltant d’un centenar
de nous embassaments.
El cost per m3 real per portar l'aigua
al sud si es tenen en compte tots els costos és molt superior a
les 50 ptes/m3, i probablement superior al cost de dessalació
a les zones costaneres (que és d'uns 100 m3/s). No cal
dir que les mesures d'estalvi encara resulten més barates.
D'altra banda, el transvasament requereix la construcció de nous embassaments que destruiran les darreres valls poc humanitzades dels Pirineus i que, com ja s'ha dit, agreujaran encara més la problemàtica del Delta (salinització, subsidència...)
L'argument de l'equilibri territorial i de la solidaritat entre "zones excedentàries" i "zones deficitàries" és fals. L'autèntica solidaritat cal que comenci per la utilització racional de l'aigua a les "zones deficitàries". L'experiència ens diu que els transvasaments només han significat un increment de la insostenibilitat del creixement en termes d'augment de la demanda d'aigua i de la seva mala utilització.
Així, cal que la possibilitat de transvasaments
aparegui realment com la darrera solució, no com la primera. Que
si s'apliquen primer les altres solucions d'estalvi i reutilització,
no caldrà cap transvasament.
S'ha donat pràcticament a tothom tot el que
ha demanat, sense pràcticament restriccions (només per a
les deficitàries) i afavorint el mal ús de l'aigua, sense
fer primer un Plan Nacional de Ahorro i Buen Uso del Agua (us imagineu
el que es pot arribar a fer a 3 bilions de pessetes?), per a després
fer un Plan de Reajuste de las Infraestructuras Hidráulicas.
És injust que els ciutadans hagin de pagar el bilió de ptes en que està pressupostat el PHN pendent d'aprovar quan ho haurien d'assumir les empreses contaminants o malversadores i les Administracions que han descuidat durant anys el seu paper de gestores de l'aigua i han permès per negligència la contaminació dels nostres aqüífers.