Cronologia 1983 - Creació de l’ERT (una espècie de macropatronal europea) 1985 - Amb Portugal i l’Estat espanyol, la CEE passa a tenir dotze membres 1986 - Accident al reactor nuclear de Txernòbil - Referèndum espanyol sobre l’entrada a l’OTAN. Guanya el SI, tot i que Catalunya el vot resulta negatiu 1987 - Comença la primera Intifada a Palestina - Entra en vigor l’Acta Única 1989 - Manifestacions a Tiannanmen - Caiguda del Mur de Berlin - Document de Palma: marc jurídic per la desaparició de les fronteres intracomunitàries - Terceres eleccions al PE - Àustria presenta una sol·licitud d’ingrés a la CE 1988 - Retirada de les tropes soviètiques d’Afganistan 1990 - Signatura del segon Acord de Schengen sobre seguretat interior i justícia - Declaració d’independència dels estats bàltics. Desaparició de la RDA, absorbida per la RFA (Alemanya). Aquest últim fet crea tensions al si de la CE per les dimensions que pren la potència alemanya, que passa a tenir un mercat de 80 milions de persones. La desintegració del bloc de l’Est obre a les empreses europees occidentals un vast mercat verge. Aquest països són sotmesos a una salvatge transició cap a l’economia de mercat. 1991 - Guerra del Golf. L’ONU permet la intervenció dels EEUU a Iraq. Els interessos electoralistes i petrolífers de Bush forcen la creació d’una coalició internacional - Comença la crisi iugoslava: les democràcies occidentals estimulen el conflicte intern i la dissolució de la federació - Intent de cop d’Estat a la URSS a l’agost. A finals d’any, Gorbatxov dimiteix - Cimera del Consell d’Europa a Maastricht, on s’acorda el Tractat de la Unió Europea 1992 - Creació del grup TREVI 92 1993 - 31 de desembre: dissolució de la URSS - Constitució formal del Comitè de les Regions

Manual pràctic sobre la història de la Unió Europea

La celebració de la Cimera ens ha de servir per a recuperar la història del procés d'unificació que ha viscut el continent europeu els últims 50 anys. És important conèixer què i qui hi ha hagut darrera d'ell. I més encara quan existeix un grau de desconeixement considerable entre la població. Un primer pas per a organitzar el rebuig a l'Europa que els rics estan construint a la seva mida és la formació. I el present apartat d'Altaveu intentarà en quatre capítols explicar de manera entenedora una altra versió sobre el procés de construcció europea. Uns versió que ben segur no coincidirà gaire amb les lliçons d'història oficial impartides des de les aules del poder.

Capítol 2
El Mercat Únic marca el camí cap a Maastricht
(1986-1992)

		Resum del capítol 1 En el primer capítol dels quatre que completen aquest apartat vam parlar de l'època compresa des dels inicis del procés de construcció europea, amb el Tractat de Roma com a punt de partida, fins a la primera meitat dels anys 80. Comentàvem que la constitució de la CEE al 1957 va ser la resposta del poder europeu davant la nova configuració de l'economia mundial. Calia fer del vell continent una potència capaç de competir amb el Japó i els EEUU. Abans però calia superar les limitacions derivades de l'existència d'estats i unificar les seves economies. Als primers temps de bonança els seguiren altres de recessió, la crisi dels 70, en què s'evidenciaren les mancances del sistema econòmic. Això feu recapitular el gran capital mundial i des de les altes elits del poder econòmic s'elaboraren un seguit de receptes per a solucionar el problema, totes elles de caire descaradament neoliberal. A meitats dels 80, i en plena ofensiva neoliberal, el projecte europeu reb un impuls definitiu: l'aprovació de l'Acta Única.

A principis dels anys 80, les grans forces del capital que sempre havien estat darrera del procés de construcció europea s'organitzen i surten a la llum pública amb l'objectiu de rellançar el projecte europeu com a via d'activar el creixement i superar d'una vegada per totes la recessió. D'aquesta manera es constitueix al 1983 la European Round Table of Industrialists (ERT), una espècie de superpatronal on estan representades les principals multinacionals europees (Shell, Fiat, ICI, Nestlé, Daimler-Benz...). Aquests sectors van dictant a partir de llavors les principals reformes i passos a donar per les institucions comunitàries, encarant el procés cap a la creació d'un mercat interior i la instauració d'un moneda única, podent competir en igualtat de condicions amb els altres dos blocs econòmics mundials. Així doncs, i d'acord amb les demandes de l'ERT, el reforçament de les institucions comunitàries s'aprofundeix amb l'aprovació, al 1986, de l'Acta Única Europea (AUE), que planteja la necessitat de la creació d'un Mercat Únic (MU) per al 1993.

La seu del Parlament Europeu, a Estrasburg (França)

El Mercat Únic, necessari per reactivar l’economia

El MU tenia com a objectiu eliminar totes les traves internes a la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i diners. Aquesta llibertat de moviments permetria les empreses moure’s i ajuntar-se entorn a grans hòldings i multinacionals. Això provocaria un augment de la producció, i juntament amb les limitacions dels drets i les condicions de vida dels treballadors, portaria a un rellançament del creixement econòmic. La recepta sembla senzilla, no?

En què consisteix l'AUE?

L'AUE, juntament amb el Tractat de Maastricht (1992) i el d'Amsterdam (1997), és la modificació més important de la constitució comunitària des de l'aprovació del Tractat de Roma. De fet, l'AUE configura l'etapa intermèdia en el procés d'unificació, preparant el terreny per a la Unió europea de principis dels 90. L'AUE recull un conjunt de mesures dirigides a transferir competències a les institucions comunitàries, reformant-se inclús el Parlament Europeu* moltes d'elles fora de l'àmbit estrictament econòmic. És per aquest motiu que la CEE passa a denominar-se senzillament CE. En aquest sentit, esmentar que l'AUE transferia competències en matèries tan diverses com el foment de la cohesió econòmica i social, l'impuls de la investigació i el desenvolupament tecnològic, les bases per a una política medioambiental i, per primer cop, l'elaboració de línies comunes en política exterior. En termes generals, podem dir que l’AUE va consagrar definitivament la ideologia neoliberal com a força estructuradora d’Europa.

No tothom hi surt beneficiat

“L’Acta Única és, en una frase, l’obligació de realitzar simultà- niament el gran mercat sense fronteres, més cohesió econòmica i social, una política europea per la investigació i la tecnologia, l’enfortiment del Sistema Monetari Europeu, el començament d’un espai social europeu, i accions significatives en matèria de medi ambient” Jacques Delors, president de la Comissió de les CE fins el 1995 (febrer del 1986)

En l'aspecte econòmic, el nou marc creat per l'Acta Única implicava un desmantellament industrial i agrícola de les regions menys productives, concentrant-se els avanços tecnològics en zones plenament desenvolupades. Això faria augmentar els contrastos entre les zones riques i les pobres. La CE intentaria arreglar aquests desajustaments amb un augment significatiu de les ajudes comunitàries, conegudes com a fons estructurals*. El seu objectiu, lluny de tractar-se d’un pràctica solidària, seria la de no deixar cap regió despenjada de la monetarització total de les activitats humanes. El MU suposava també una progressiva desaparició dels mercats locals i regionals, la limitació de petites i mitjanes empreses i, degut a la creació de grans consorcis, la destrucció de llocs de treball, substituïts moltes vegades per treball precari. Seguint les directrius neoliberals, amb el MU s’accentuava la privatització de les empreses públiques pertanyents al sector serveis (telecomunicacions, transports, bancs). Així es creaven grans montres preparats per competir amb els consorcis japonesos i nordamericans. L’eliminació de barreres tenia la traducció en un augment desmesurat del trànsit, i la conseqüent necessitat de millorar i eixamplar les infrastructures existents.

El medi ambient continua amenaçat

I lògicament, això tindria un greu impacte ecològic, tant per la contaminació produïda com pels costos medioambientals de les grans obres viàries. Les normatives que des de la CE es comencen a impulsar només fan referència a mesures anomenades de final de tuberia (depuració d’aigües, tractament de residus tòxics, protecció d’hàbitats). Aquesta tendència es veuria ajudada pel tractament que se li venia donant al camp (l’agricultura industrial impulsada pels capitalistes comporta la contaminació de recursos hídrics, l’esgotament i la toxificació dels sóls, l’increment de l’eroció...). Així doncs, el que per a un sector de la població sembla ple desenvolupament, per a altres pot suposar una reducció del seu benestar. Tot depén de l’òptica des d’on es miri, i l’òptica d’un alt executiu o d’un gran empresari mai serà la mateixa d’un petit agricultor o d’una treballadora de la neteja.

L’ingrés de l’Estat espanyol a la CEE

Quan el govern espanyol va signar l’ingrés a la CEE, pràcticament no va haver-hi cap mena de resposta ni crítica. S’evidenciava així l’anhel extremat de convertir-se en europeus, després d’anys i anys d’un sentiment d’inferioritat en relació als veïns del nord que prenia a la península ibèrica unes dimensions inusitades. I és que l’eufòria amb la que es va celebrar el fet no constrasta gaire amb l’impacte que la CEE tinguè en la societat espanyola.

Precedents proeuropeus del franquisme

Tot i la dictadura de Franco, des dels principis dels anys 50 l'Estat espanyol comença a ser reconegut a nivell internacional. Ja després de la Guerra civil les forces econòmiques internacionals sabien perfectament que en aquell moment la dictadura franquista era l'única via per salvar els interessos del capital. Formalment és a partir del 1959, any en què s'aplica el Pla d'Estabilització*, quan l'economia espanyola s'integra a l'economia occidental. Al 1962, l'Estat espanyol sol·licita l'inici de negociacions per associar-se a la CEE. Aquesta obertura cap a l'exterior va possibilitar un creixement econòmic sense precedents, tot i que no el suficient per impedir un espectacular fluxe migratori cap a països com Alemanya o Suïssa. Al 1970, el règim franquista firmava l'Acord Preferencial amb la CEE, que s'omplia la boca de crítiques a la dictadura però que intensificava d'una manera substancial les relacions mercantils.

La CEE exigeix canvis

Un cop mort el dictador, i assegurada la Transició política cap a una democràcia parlamentària, el govern de la UCD va demanar l'ingrés a la CEE. Des de Brusel·les, però, es van presentar unes fermes demandes, concretades en la necessitat de fer una profunda reconversió industrial per adequar les fàbriques espanyoles als requeriments de la Nova Divisió Internacional del treball (consultar capítol anterior). El problema és que era precisament en aquests sectors és on es basava l'economia del país, pel que les reformes tindrien un impacte considerable. Amb l'arribada del PSOE al poder, i el seu inusitat fervor europeista, es comencen a dur a terme les traumàtiques reconversions. El suport rebut per Felipe González a les eleccions, amb més de 10 milions de vots, va fer que, tot i la forta conflictivitat social (Reinosa, Sagunt, Euskalduna), els canvis es realitzessin satisfactòriament. Així doncs, des del 1976 al 1985 l'atur passa del 5,3% al 22%. Paral·lelament, i sota pressió de la CEE, al 1984 es fa un primer pas per a flexibilitzar el mercat laboral, introduint alguns contractes temporal; al 1985 s'aprova la Llei d'estrangeria, d'acord amb l'Europa fortalesa i la funció assignada a l'Estat espanyol com a guardià de la Porta Sud; i s'aproven mesures econòmiques de caire marcadament neoliberal, com la llei Boyer*.

Negociacions a la baixa

Al 1985, el govern espanyol signa l'ingrés. La seva incorporació, però, és negociada depressa i corrent pel PSOE. Llavors s'apropava el referèndum de la OTAN i l'entrada a la CE ajudaria a decantar la població cap al vot afirmatiu. Així doncs, l'acord d'ampliació va ser enormement favorable als interessos comunitaris. Alguns països de la CEE hi van guanyar molt. En canvi, els perdedors es van localitzar a l'Estat espanyol. El sector industrial es va acabar de desmantellar, l'agricultura es va sotmetre a dures condicions i la pesca va patir restriccions. Podem dir que més que entrar a la CE, va ser la CE qui va entrar a l'Estat espanyol.