Cronologia 1992 (febrer): Signatura del Tractat de Maastricht, que entrarà en vigor el novembre del 1993. 1993: L’1 de gener del 1993 marca l’entrada en vigor del gran mercat interior europeu. Queda garantida la lliure circulació de serveis, béns i capitals. La de persones encara haurà d’esperar fins el 1995. 1993 (octubre): Els Caps d’Estat i de Govern estableixen en una cimera extraodinària a Brussel·les les seus de les noves institucions de les CE. L’Institut Monetari Europeu s’estableix a Frankfurt, l’Europol als Països Baixos i l’Agència Europea del Medi Ambient a Dinamarca. 1994 (gener): Entra en vigor la segona fase de la Unió Econòmica i Monetària. 1995 (gener): Àustria, Finlàndia i Suècia s’adhereixen a la UE. 1995 (març): Entra en vigor l’acord de Schengen. 1995 (desembre): Cimera a Madrid. Els quinze adopten la paraula euro per a la nova moneda i estableixen el guió i calendari de la seva introducció. Signatura de l’Acord de cooperació entre la UE i Mercosur. 1995 (juliol): els estats membres de la UE signen el conveni d’Europol. Entre el 1995 i 1996 la UE signa acords d’associació amb: Estònia, Letònia, Lituània, la Federació Russa, Tuníssia, Israel, Nepal, Eslovènia i l’Uzbeksitan. I sol·liciten l’adhesió a la UE els següents països: Hongria, Polonia, Romania, Estònia, Lituània, Bulgària i la República Txeca. 1997 (juny): Revisió del Tractat de Maastricht a Amsterdam. Els quinze adopten un Pacte d’Estabilitat (un conjunt de normes de bona conducta que s’imposaran als països participants)

Manual pràctic sobre la història de la Unió Europea

La celebració de la Cimera ens ha de servir per a recuperar la història del procés d'unificació que ha viscut el continent europeu els últims 50 anys. És important conèixer què i qui hi ha hagut darrera d'ell. I més encara quan existeix un grau de desconeixement considerable entre la població. Un primer pas per a organitzar el rebuig a l'Europa que els rics estan construint a la seva mida és la formació. I el present apartat d'Altaveu intentarà en quatre capítols explicar de manera entenedora una altra versió sobre el procés de construcció europea. Uns versió que ben segur no coincidirà gaire amb les lliçons d'història oficial impartides des de les aules del poder.

Capítol 2
Amb el Tractat de Maastricht arriba la unió
(1993)

		Resum del capítol 1 i 2 En els primers dos capítols dels quatre que completen aquest apartat vam parlar de l'època compresa des dels inicis del procés de construcció europea, amb el Tractat de Roma com a punt de partida, fins a l’aplicació de l’Acta Única i la instauració del Mercat Únic. Comentàvem que la constitució de la CEE al 1957 va ser la resposta del poder europeu davant la nova configuració de l'economia mundial. Calia fer del vell continent una potència capaç de competir amb el Japó i els EEUU. Abans però calia superar les limitacions derivades de l'existència d'estats i unificar les seves economies. Als primers temps de bonança els seguiren altres de recessió, la crisi dels 70, en què s'evidenciaren les mancances del sistema econòmic. Això feu recapitular el gran capital mundial i des de les altes elits del poder econòmic s'elaboraren un seguit de receptes per a solucionar el problema, totes elles de caire descaradament neoliberal. A meitats dels 80, i en plena ofensiva neoliberal, el projecte europeu reb un impuls definitiu: l'aprovació de l'Acta Única (AUE). Aquest acord obre el camí cap a la Unió Econòmica i Monetària creant un vast mercat interior. Com? Aplicant un conjunt de mesures dirigides a transferir competències a les institucions comunitàries. Les mesures van més enllà de l'àmbit estrictament econòmic, pel que la CEE passa a anomenar-se senzillament Comunitat Europea. L’AUE va consagrar definitivament la ideologia neoliberal com a força estructuradora d’Europa.

Al desembre del 1991, els Dotze es reuneixen a la localitat holandesa de Maastricht amb l’objectiu de definir els passos a donar per a l’establiment de la moneda única, un cop la primera etapa, la creació del Mercat Únic, ja estava en marxa. Els acords als que s’arriba donen pas a la Unió Europea, que substitueix la Comunitat Europea. Posteriorment seran ratificats a cada país membre, mitjançant referèndum o per via parlamentària (és el cas de l’Estat espanyol). Entraran en vigor l’1 de novembre del 1993.

Fotografia de família després de signar el Tractat a Lisboa el 1992

En què consisteix el Tractat?
El Tractat signat a Maastricht es divideix en set “títols” (és el terme utilitzat en el seu redactat original) que inclouen tot un seguit de disposicions dirigides a aprofundir en el procés d’unificació: la unió econòmica i monetària (UEM); l’aprofundiment en una política exterior comuna, plantejant inclús la UEO* com a eina defensiva en cas de conflicte; l’avanç en la unitat política, amb la instauració d’una ciutadania europea (que permet la participació a les eleccions locals dels residents originaris d’altres països comunitaris); el reforç de la cooperació entre governs entre matèria de justícia i policia; l’augment dels poders de les institucions comunitàries; i l’ampliació de les seves competències en temes com política social, medi ambient, investigació i desenvolupament tecnològic, política industrial, transport, energia i telecomunicacions, sanitat o cultura. El Tractat esdevè, doncs, un salt qualitatiu sobre el projecte inicial de la UEM, ja que dota l’entramat comunitari de funcions que prefiguren la creació d’una espècie de futur Estat europeu.

La Unió Econòmica i Monetària, l’eix central de Maastricht
L’aspecte econòmic és el que caracteritza, sense cap mena de dubte, el Tractat, que dicta els passos a seguir per arribar a la completa abolició, entre els Estats membres, dels obtacles per la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i diners, i també a la moneda única. Ambdues fites eren una condició exigida per les grans empreses europees, que trobaven nombrosos impediments per desenvolupar la seva activitat. Així doncs, Maastricht fixa una sèrie de criteris de convergència* per accedir a la moneda comuna. Farà falta que almenys set països reuneixin els requisits. Els països que no entrin reconeixen, però, que tard o d’hora ho faran. El Tractat disposa que la política monetària europea serà regida pel Banc Central Europeu (BCE), i ho farà amb total autonomia del poder polític. Lògicament, les decisions que vagi prenent seran de caire descaradament monetarista, condicionant de totes totes la política econòmica dels Estats membres.

Una convergència que potencia divergència
Els criteris de convergència fa que els països membres, que al 1995 passen a ser quinze per la incorporació de Àustria, Suècia i Finlàndia, hagin d’aplicar durs plans d’ajustament de cara a acomplir les exigències de Maastricht. Per a realitzar-los hauran de retallar substancialment les despeses socials, fet que ilustra el caràcter clarament economicista del Tractat, i en general, del procés d’unificació europea. Els seus plantejaments provoquen també la divisió entre països rics i països pobres, el que s’ha anomenat “Europa a dues (o més) velocitats”. El procés de convergència econòmica es caracteritza, doncs, per impulsar una ampla divergència social. A més, Maastricht no contempla de cap de les maneres res similar un ”espai social europeu”. Les iniciatives que s’han dut a terme en aquest aspecte (Carta Social Europea) han estat paper mullat, i en cap moment s’ha tractat d’acords vinculants. Només han estat dubtoses declaracions de bones intencions per a que els sindicats agrupats a la CES (Confederació Europea Sindical) poguessin donar suport a la construcció europea, rentant la seva imatge davant la classe treballadora.

La fal·làcia de la cohesió social
Curiosament, en els escrits constituents de la Unió Europea es posa especial ènfasi al terme social. Tant, que s’arriba a notar una certa falsetat. De les mesures que “asseguren una major cohesió social i econòmica”, es destaca l’augment dels fons estructurals (mirar capítol anterior) i l’organització de fons especialment dedicats a promoure el desenvolupament dels països més pobres (Estat espanyol, Portugal, Grècia i Irlanda). Al seu moment, Felipe González va presentar-los com un triomf propi que havia aconseguit arrabassar als països més forts. El cert és que aquests fons de cohesió tenen ben poc a veure, per no dir res, amb la convergència social. Una part va dirigida a la construcció de grans infrastructures de transport, que beneficien a les grans empreses. I una altra es dedica a mesures medioambientals, de superficialment intenten reduir la creixent contaminació derivada del salvatge model productiu, i que inclou el finançament d’obres hidràuliques com el Pla Hidrològic Nacional. Genial. De totes maneres, per disposar d’aquests fons, és precís que els anomenats països de la cohesió* compleixin estrictament els plans de convergència. Aquesta condició és semblant a la que estableix el FMI en els crèdits que concedeix als països del Sud. (continuarà el proper número)

El paper dels grans sindicats Tot i ser una Tractat de caràcter economicista i favorable als empresaris, no va tenir una oposició rellevant. El Tractat de Maastricht va suposar la superació definitiva dels sindicats per part del gran capital. Els aspectes socials no entraven als criteris de convergència, tot el contrari, els combatia. El perillós estancament que vivien des de fa anys, i les tendències renovadores de les cúpules sindicals (pactes socials de mínims, conversió en empreses de serveis d’afiliats) van fer que no hi haguès un qüestionament ferm. Amb Maastricht,el CES va presentar, després de donar el seu si crític, com un gran guany la possibilitat d’aconseguir negociacions col·lectives en empreses multinacionals. Això no suposava cap avanç important, tot el contrari, més aviat significava la garantia de pau social per les grans empreses europees a canvi de donar petits privilegis a les burocràcies sindicals. Per respondre al discurs europeu del CES, una cita: “Periòdicament, les institucions europees s’escandalitzen davant les dimensions que estan adquirint a Europa els problemes de l’atur, la pobresa, l’exclusió i la marginació social. Però possiblement el millor que podrien fer és callar-se, ja que aquests problemes són el resultat directe de l’aplicació dels principis ideològics i les receptes econòmiques que venen impulsades des de Brusel·les (...). En aquestes condicions, posar en mans de la burocràcia neoliberal de Brusel·les la construcció de l’Europa social (com reclamen determinats sectors de l’esquerra i els sindicats majoritaris), que hauria de vetllar pels drets dels treballadors i els ciutadans europeus, és com encarregar que la guineu cuidi de les gallines”

Les Agències que regulen la nostra vida

Un 80% del que veiem, sentim, mengem, consumim, podem o no ens deixen fer, està regulat des d’una tupida trama d’agències i iniciatives europees. Aquí hi ha el resum d’algunes de les més importants.

Acords de Schengen: Regula el trànsit interior de la UE, amb la supressió paulatina de les fronteres internes, al mateix temps que unifica els criteris de concessió de permisos de residència i organitza la cooperació entre forces policials.

ADAPT: Iniciativa comunitària per fomentar el creixement de l’ocupació, basada en l’increment de la competivitat empresarial. Mesures d’ajuda a la formació laboral i la reconversió industrial.

Agència Espacial Europeua: Coordina la cooperació entre estats europeus en la investigació tecnològica i espacial.
Agència Europea de Medi Ambient: Fundada el 1990, la seva tasca principal es limita a recollir i millorar les dades sobre medi ambient.

Xarxa de Cooperació Empresarial (BC-Net): Associació d’uns 600 assessors procedents d’empreses públiques i privades, dedicats a ajudar a petites i mitjanes empreses de diferents països.

Caleidoscopi: Programa europeu amb l’objectiu principal de difondre la cultura i promoure la cooperació artística.

Carta Europea de l’Energia: Signada el 1991 a La Haia, supera el marc estricte de la UE, i crea les condicions per la creació d’un mercat paneuropeu de l’energia “respectuós amb el medi ambient”.

Carta Social: En principi és el contrapès social a l’Europa econòmica. Estableix uns 30 punts referents a la llibertat de moviments, protecció social i salaris justos, però no és vinculant.

Comitè Europeu de Normalització Electrònica (Cenelec): Institució encarregada de normalitzar i unificar totes les normes de definició dels productes, des de la salut i la seguretat fins a la protecció del o la consumidora.

Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom): Fundada al mateix temps que la CEE, el seu objectiu és la investigació i desenvolupament de l’energia nuclear i la creació d’un mescat comú de comustibles nuclears. El Centre Comú d’Investigació (CCI) desenvolupa els programes de la UE en aquesta matèria.

Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA): És la primera de les comunitats europees, va posar els ciments d’un mercat comú, a través desenvolupar primer el comerç del carbó i l’acer.

ECHO: Oficina Humanitària. Ofereix ajuda gratuïta a víctimes de desastres i guerres de tercers països.

Eureka: És la agència europea que coordina la investigació tecnològica.

Eurostat: Oficina estadística, elabora anàlisis i previsions estadístiques i proporciona dades a les diferents intitucions.

TREVI (Terrorisme, Radicalisme, Extremisme, Violència Internacional): Cooperació informal entre les Ministres de Justícia i Interior dels diferents països per lluitar contra el terrorisme i el tràfic de drogues.