La gran defensora del capitalisme és l’Aliança Atlàntica, l’OTAN. Segueix sent l’organització més potent i en la que EEUU defensa millor els seus interessos. Cada cop es desdibuixen més les limitacions de l’OTAN i a l’actualitat ja ha demostrat que no té cap barrera geogràfica. A més, s’ha eliminat la directriu que hi havia que aquesta organització havia d’actuar sota el mandat de l’ONU quan s’intervingués fora de les fronteres dels estats membres de l’Aliança.

La Unió Europea ha funcionat molt de temps a l’OTAN a través de la Unió Europea Occidental (UEO), de la que se’n deia el braç europeu de l’Aliança Atlàntica. La UEO ja no existeix, però els seus objectius han quedat integrats en la Política Exterior de Seguretat Comuna (PESC). La dependència europea vers la gran potència americana és tanta que, fins i tot la PESC ha estat pensada des dels seus inicis per l’OTAN, per tant, sota les directrius dels Estats Units.

Però la PESC també inclou el desenvolupament militar propi europeu. La seguretat comuna està representada per un entramat de cossos, organitzacions i polítiques solapades, que es reparteixen les diferents funcions segons criteris espaials i de competències. El 1992 es creà l’Eurocos, amb la missió de la defensa d’Europa i l’actuació en operacions “humanitàries i de manteniment de pau”. Aquest euroexèrcit arribarà a tenir 60.000 efectius l’any vinent. El 1995, França, Portugal, Itàlia i l’Estat espanyol formen l’Euroexèrcit del Sud, que consta d’una força operativa ràpida i un cos marítim europeu. El 1999 neix el Cos de Reacció Ràpida, que juntament amb l’Eurocos es dissenyen per aconseguir un desplegament immediat. I aquell mateix any en la cimera de la UE a Hèlsinki es decideix formar un Cos Militar Permanent de Pau. Hi ha molts plans militars europeus i poca claredat, ja que la majoria de població no en coneix ni tan sols un. Els mateixos soldats participen en organitzacions i comandaments diferents segons el conflicte del que es tracti i segons a qui li interessi posar-hi cullerada.

Aquests exèrcits han de poder intervenir lliurement fora dels seus territoris per mantenir el “lliure mercat” i vigilar que els països pobres no es revoltin. Aquest és un dels principals canvis del militarisme actual; els exèrcits han passat de tenir sobre el paper un caràcter defensiu a un d’intervencionista. Així els països rics poden actuar formalment allà on vulguin per defensar el seu capital sense més mals de cap que convèncer l’opinió pública.

Per aconseguir aquesta justificació social, els militars han fet seves causes com els Drets Humans i la Justícia, i per això les guerres han passat de ser matances a ser “intervencions humanitàries” o “conflictes per defensar la pau contra el terrorisme”. Els cossos militars europeus s’han creat per defensar els interessos econòmics d’Europa, però els governants i els mitjans de comunicació els estan venent com a salvadors del món. Persones que van pel planeta tornant els dolents al seu lloc i mantenint així la pau i la justícia mundial. I és una autèntica fal·làcia, ja que les missions són escrupolosament escollides. Es demonitzen els governs dels països on hi ha interessos, ja sigui per l’obtenció de matèries primeres o perquè signifiquen un mercat per les empreses d’aquí, i s’ignoren descaradament conflictes on ningú hi te res a guanyar. Encara que vulneri tots els drets fonamentals que es puguin vulnerar.

Els atemptats de l’onze de setembre van ser de gran ajuda per aquest rentat de cara de l’exèrcit i per justificar les intervencions nordamericanes arreu del món. S’ha aconseguit una cultura global de la por que ha pogut colar una massacre a l’Afganistan per una missió de salvament del món. A més, la paraula “terrorisme” ha estat la troballa més valuosa d’aquest conflicte. El terrorisme és el mal, i tota la dissidència és terrorisme. Com va dir Eduardo Haro Taglen, la paraula “terrorisme” està substituint la de “comunisme”, i la creuada anticomunista del segle XX s’ha convertit ara en la creuada antiterrorista. En l’actualitat, és el recurs més utilitzat pels exèrcits i els cossos repressius per actuar.

La realitat de tot aquest joc mediàtic és que les diferents potències s’armen més per assegurar la seva hegemonia respecte les altres. La Unió Europea, a més de buscar la unificació dels cossos militars, està fent una cooperació també en armament i material. Es vol harmonitzar les demandes dels diferents estats, però també crear nous projectes comuns. S’està articulant un mercat únic de defensa i una reestructuració de la indústria armamentística del continent per aconseguir més operativitat.

Escombrada antimilitarista al carrer Rius i Taulet després de la desfilada miltar de Barcelona del 27 de maig del 2000.

Actualment s’estan desenvolupant grans i molt costosos sistemes d’armes. El projecte estrella és l’Eurofighter, en el qual participen Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i l’Estat espanyol. Es tracta d’un avió de combat europeu de nova generació que costarà a l’Estat espanyol 1.058.730 milions de pessetes i que es comença a pagar a partir d’aquest any.

Les grans inversions internacionals en armament i la creació d’exèrcits unificats de gran potència està canviant també la forma de la mateixa guerra. Els conflictes actuals no són enfrontaments amb una equiparació de forces similars, sinó que són intervencions on les superpotències arrasen l’enemic. La intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia al 1999 o la incursió nordamericana a l’Afganistan han estat massacres civils, no intervencions per la pau.

La pobresa i la marginació de tres quartes parts de la població mundial se sustenten gràcies a que els aparells militars dels països rics no deixen de créixer i que les seves inversions en armament es multipliquen. El benestar occidental és possible perquè existeix l’altra meitat de món pobre. I això és tan incoherent que fa falta utilitzar la força per mantenir-ho. Una força cada cop més indestructible i més complexa, i que es disfressa de solidaritat i de pacifisme. Les mentides mediàtiques estan aconseguint el seu propòsit: que sembli que els qui organitzen les guerres ho facin per mantenir la pau. Quina contradicció.

Tot és terrorisme

Els acords marc sobre el delicte de terrorisme comú i l’ordre d’arrest europeu decidits a la cimera de Gante no s’han debatut en cap dels quinze parlaments nacionals dels països membres, tot i suposar un canvi legislatiu fonamental. El Consell Europeu ha aprovat una definició comuna de terrorisme per a delictes que van del segrestament il·lícit de mitjans de transport públic, espais públics i privats i alteració de sistemes d’informació al segrest i l’assassinat de persones. Així, ocupar un autobús o una ETT o bloquejar la web d’una companyia aèria que deporta immigrants estaria penalitzat. Aquests actes es consideren terrorisme per “intimidar” greument una població, obligar un govern o organització internacional a realitzar o anul·lar un acte concret o atemptar contra les estructures polítiques, econòmiques i socials d’un país o una organització”. La definició no distingeix en cap moment les infraccions legals segons la seva motivació política, social o humanitària, ni ho contempla com a atenuant a l’hora de condemnar a penes que van dels 8 anys de presó en cas d’infraccions menors fins als 20 per a la direcció del grup. També penalitza el suport i sanciona les persones físiques (individus) i jurídiques (empreses, organitzacions); per tant, si un membre d’una organització determinada comet la infracció, es condemnarà l’organització en conjunt amb multes, bloqueig de subvencions, control judicial, tancament... L’única veu crítica amb els acords marc és l’Associació d’Advocats iAdvocades Europees Demòcrates, ja que criminalitzen exclusivament les accions que ataquen l’ordre establert, no les que pretenen mantenir ordres antidemocràtics o el terrorisme d’estat. Segons ells, el doble sedàs permet que un europeu que participi en un esquadró de la mort colombià o financiï escamots antiavortament a EEUU no estaria penalitzat, mentre un membre d’organitzacions per l’alliberament nacional seria perseguit.

L’euroordre
L’ordre d’arrest europeu substituirà el procés d’extradició actual per un sistema d’entrega de persones en presó preventiva o condemnades deciditn únicament per les autoritats judicials del país requeridor i requerit, eliminant les garanties de respecte als drets fonamentals de les persones extraditades. Es suprimeix el principi de doble incriminació, que només autoritza extraditar una persona d’un país a l’altre per delictes penalitzats per la llei als dos països; també el principi d’especialitat, que exigeix que la persona extraditada només serà processada, detinguda o condemnada pel delicte que va motivar la seva extradició. El procés polític i de recurs administratiu a l’ordre d’extradició i la possibilitat de negar l’execució de l’ordre també desapareixen.

EUROPOL, un poder policial intocable i incontrolable

El gener del 99 entrava en vigor el Conveni de l’Oficina de Policia de la UE, elaborat durant la 1ª presidència espanyola l’any 95. Era la presentació formal d’un aparell de control i repressió que observava des de molt abans els enemics interiors de la UE: des dels 50, la Red Gladio, exèrcit secret vinculat a l’OTAN i creat per la CIA per garantir l’èxit mundial de l’estratègia contrainsurgent i impedir l’ascens al poder de partits i grups no afins a Washington. Durant els 70 va assentar-se la coordinació policial europea moderna. Els acords i el Grup de Trevi sobre terrorisme, radicalisme, immigració, violència i integrisme van plantar la llavor de l’europolicia l’any 76: el grup III de Trevi va convertir-se primer en la Unitat Europea de Drogues (EDU) i després en l’Ad Hoc Working Group on Europol, equip redactor de l’esborrall del conveni constitutiu de l’aparell. (KaleGorria 2002) Els pactes de Schengen (1985 i 90) van sentar els fonaments de l’Europa fortalesa i del control: distinció entre nacionals europeus i estrangers; control i tancament de fronteres externes (i internes: l’article 2 permetrà negar l’entrada a estrangers comunitaris a l’Estat espanyol durant la propera cimera del Consell Europeu); persecució de l’immigració il·legal i creació de llistes d’estrangers no admissibles i cooperació de Justícia i Interior amb la lliure circulació de dades dins el Sistema Informàtic de Schengen, amb capacitat per a 5 milions i mig de fitxes policials (KG 2002). A l’Estat espanyol i davant polèmiques sobre el dret a la intimitat i la privacitat de dades informàtiques, el 92 va crear-se l’Agencia de Protecció de Dades, que va tancar la pàgina web de l’Associació Contra la Tortura perquè publicaven noms de policies denunciats per tortures). La base de dades SIRENE (Supplementary Information Request at the National Entry), que dóna informació detallada de persones a les fronteres, ja incorpora activistes antiglobalització sota la catalogació de “criminalitat transnacional organitzada”. A més de la immigració i el narcotràfic ( més de dit que de fet, perquè el negoci de la droga segueix enriquint les màfies policials), la cooperació europea es centrava en el terrorisme: Alemanya, país exportador de mètodes com la tortura blanca (aïllament amb 24 hores diàries de llum elèctrica) per a combatre l’organització armada RAF, impulsà fermament l’europolicia. L’Estat espanyol ha traslladat a Europol la seva croada particular contra ETA pressionant per a que tingués competències antiterroristes amb la repressió com a única solució del conflicte i estigmatizant els moviments socials amb aquesta etiqueta tan rentable políticament. El 2001 organitzà Ia I Conferència Europea sobre Terrorisme, on assenyalava el “terrorisme anarquista” i els col·lectius radicals i llibertaris com a amenaces principals (sic).

Qui ens defensarà dels mercenaris del poder?
La màxima autoritat de la coordinació policial és el Comitè dels Articles 36 (CATS36), on es reuneixen periòdicament els funcionaris dels quinze per a planificar línies d’acció. Els agents d’Europol tenen immunitat davant de processos judicials, registres, incautacions, requises, confiscacions i qualsevol altra forma d’interferència. Els seus arxius són inviolables i estan exempts de registres o interferències de béns, fons i arxius. La propera creació d’un Centre d’Alerta i Investigació Europea a La Haia, lloc de la seu d’Europol, per a perfeccionar el control social a través de les noves tecnologies, allarga els tentacles del Gran Germà Europeu. Amb poder i mitjans a les seves mans, aquests mercenaris invisibles, intocables i incontrolats sí que esdevenen una autèntica “organització criminal transnacional”...