Cronologia 1944 Conferència de Bretton Woods, on els principals països occidentals acorden la creació del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el GATT 1945 Fundació de la ONU 1949 Fundació de la OTAN a Washington 1951 Creació de la CECA (Comunitat Europea de l'Acer i el Carbó) 1952 Creació de la Comunitat Europea de Defensa, que va fracassar al poc temps 1955 Creació del Pacte de Varsòvia 1957 Tractat de Roma sobre la utilització de l'energia atòmica (Euroatom) i constitució de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) 1958 Creació del Parlament Europeu: 142 membres assignats pels parlament estatals 1959-60 Creació de la EFTA, zona de lliure canvi entre el Regne Unit, els països nòrdics, Portugal, Suïssa i Àustria 1961 Creació de la OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Construcció del Mur de Berlín: accentuació de la Guerra Freda 1963 Reducció de tarifes duaneres i exteriors comuns i negociacions dins el GATT amb els EEUU per la reducció de les tarifes duaneres. 1965 Crisi de la CEE. França exigeix modificacions constitucionals. 1966 Acord entre els sis estats membres: lliure circulació de productes agrícoles i industrials. Regrès del representant francès. 1967 Conferència monetària de la CEE per a la reforma del FMI i l'harmonització fiscal. 1968 Pla de reforma agrícola Mansholt 1971 Crisi monetària a Europa Occidental 1972 Referèndum a Noruega: no a l'ingrés a la CEE 1973 L'Europa dels Nou: ingressen el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca 1974 Conferència de Paris: Preparació per les eleccions al Parlament Europeu 1975 Acord de Lome per a l'associació amb els estats d'Africa, el Carib i el Pacífic 1977 Entrada en vigor de la zona de lliure comerç amb la EFTA 1978 Es funda el sistema de defensa europeu 1981 Grècia: desè membre de la CEE 1984 Eleccions directes el Parlament 1986 Acta Unica europea i ingrés de Portugal i l'Estat espanyol

Manual pràctic sobre la història de la Unió Europea

La celebració de la Cimera ens ha de servir per a recuperar la història del procés d'unificació que ha viscut el continent europeu els últims 50 anys. És important conèixer què i qui hi ha hagut darrera d'ell. I més encara quan existeix un grau de desconeixement considerable entre la població. Un primer pas per a organitzar el rebuig a l'Europa que els rics estan construint a la seva mida és la formació. I el present apartat d'Altaveu intentarà en quatre capítols explicar de manera entenedora una altra versió sobre el procés de construcció europea. Uns versió que ben segur no coincidirà gaire amb les lliçons d'història oficial impartides des de les aules del poder.

Capítol 1

Del Tractat de Roma a l'ofensiva neoliberal (1957-1986)

El projecte europeu va començar a prendre cos a mitjans dels anys 50 amb la constitució de la CEE (Comunitat Econòmica Europea). Es pot dir que aquesta va ser la resposta del gran capital* europeu a la nova configuració del mercat mundial, resposta tutelada en tot moment per les anomenades institucions de Bretton Woods (FMI, BM i GATT). El procés que amb els anys ens ha portat a la moneda única es va engegar amb una clara intenció: unificar les economies del vell continent per competir amb les dues altres dues potències capitalistes: el Japó i els EEUU. Oficialment, però, l'objectiu prioritari era aconseguir una pau duradora després de la Segona Guerra Mundial. "Només amb l'unificació es pot posar punt i final a la història de guerres, de vessaments de sang, de patiments i de destrucció a Europa". Molt de to èpic i poca correspondència amb la realitat. El procés de construcció europea ha respós sempre als interessos d'uns determinats sectors socials. Per a dur-lo a terme han impulsat en l'imaginari col·lectiu un mite, el mite europeu, assimilant la part amb el tot. És a dir, indentificant com a interessos comuns i universals el que solament són els interessos d'una minoria, els rics.

El Tractat de Roma

El 1957 es signa el Tractat de Roma, el document constituent de la CEE. Amb el tractat es crea una unió duanera que permet el lliure comerç de mercaderies mitjançant l'eliminació d'aranzels i la supressió d'altres barreres. El Tractat de Roma fou en el seu moment la primera fórmula per a superar les limitacions que suposava l'existència d'Estats per al lliure desplegament de les activitats de les grans empreses, que topaven amb nombrosos impediments. Eliminant-ne una part, es possibilitava la tendència natural del capital a concentrar-se i internacionalitzar-se. Així les empreses europees es garantien l'increment continu en l'obtenció de beneficis, pedra angular en el funcionament del model capitalista.

Però ja amb anterioritat, i sortint de la segona Guerra Mundial, hi havia hagut alguna declaració de principis en relació a una Europa unida, que va convertir-se en fets al 1952, amb la signatura de la CECA (Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer). La seva creació sorgia de la idea de col·locar la totalitat de la producció franco-alemanya de carbó i d'acer sota una autoritat comuna en el marc d'una organització oberta a altres països. Als dos països protagonistes se li van afegir Bèlgica, Itàlia, Luxemburg i Holanda. Tot sis signarien anys més tard el Tractat de Roma.

Primers temps de bonança

Els primers anys de l'Europa dels Sis es van caracterizar per un intens creixement econòmic, donat bàsicament als països del Nord a costa d'ampliar l'escletxa amb els països del Sud. Aquesta bonança vindria explicada per tota l'activitat derivada de la reconstrucció de l'economia europea després de la guerra (sembla mentida, però fins i tot les guerres acaben sent beneficioses). Es genera una situació de plena ocupació, amb molta demanda de mà d'obra immigrant. I es desenvolupa l'Estat del benestar, que dóna una certa cobertura social als sectors més desfavorits i que en gran part és fruit de les conquestes de la classe treballadora. Té, però, una clara intencionalitat per part dels governants, que així neutralitzen el descontentament popular. També va fer molt l'existència d'un bloc oposat, el soviètic, i l'extremat clima d'enfrontament (la Guerra freda). Calia fer tot el possible per tenir contents els propis obrers, no fos que es tornessin comunistes!.

Val a dir que la CEE comença a cobrar-se les seves primeres víctimes, els sectors econòmics més dèbils, aquells que no entren dins els plans de les multinacionals. O el que és el mateix, aquells sectors que no són suficientment productius en relació a la seva necessitat ferotge d'augmentar els beneficis, o senzillament aquells sectors sobre els quals no tenen un control absolut, com són les petites activitats econòmiques autònomes. El camp n'és l'exemple més clar i el més voluminós si tenim en compte que encara una gran part de la població té un component rural. Calia recomposar dràsticament l'activitat agrícola, però això tindria uns efectes massa bèsties. És quan entra en joc la PAC (Política Agrària Comunitària), conjunt de generoses (i enverinades) mesures encaminades a reduir el sector i implantar l'agrobusiness (també agroindústria).

Pel que fa a altres aspectes comunitaris, els èxits inicials de la CEE fan que als principis dels 70 es parli de la unitat política, però les profundes diferències fan aparcar el tema fins més endavant. Estava clar que es tractava d'un aspecte secundari.

La crisi dels 70

L'òptim panorama es va veure bruscament alterat a principis dels 70, tot i l'ingrés a la CEE de Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. L'esgotament del cicle de creixement fordista* de la postguerra, la desaparició del sistema de paritats fixes entre les principals monedes mundials que suposà la fi del patró dòlar-or* i una primera crisi energètica (els països productors pugen el preu del petroli) fan esclatar el marc de referència del moment. Pel que fa a la primera circumstànscia, dir que ja a finals dels 60 es comença a constatar una crisi de sobreproducció (per a la capacitat adquisitiva existent). És a dir, es produeixen massa coses pels sous que hi ha. Això porta a una saturació dels mercats i una conseqüent reducció de les taxes de benefici. Altres factors aguditzen la crisi: les despeses són elevades i el model de producció, basat en la gran fàbrica, molt rígid. És un moment en què la classe obrera, molt homogènia i compacta, es caracteritza per un alt nivell de combativitat i d'organització, arribant a posar en qüestió les bases del sistema. Tot plegat va fer baixar la productivitat del sistema productiu fordista, sent necessari recòrrer a la força per a mantenir els nivells d'activitat, lo que comportava una creixent deslegitimització d'aquesta organització del treball. A més, els Estats havia de fer front a fortes despeses públiques, derivades sobretot l'Estat del Benestar.

El gran capital realitza una complerta reestructuració

Als 70, en els grans centres de poder mundial es parla i es discuteix del greu problema econòmic. Iniciatives com el G-7 (grup dels set països més rics del món) o la Trilateral* en són els fòrums. Així doncs, el gran capital decideix iniciar una profunda reestructuració de l'aparell productiu capitalista a nivell planetari, coneguda com a Nova Divisió Internacional del Treball. Aquesta consistia en dos aspectes bàsics: primer, traslladar gran part de la producció industrial a determinats països de la perifèria (o Tercer Món) amb l'objectiu d'abaratir despeses de producció, aprofitant el nivell de sobreexplotació que patien els treballadors en aquells països i la total subordinació dels seus governs; i segon, reestructurar l'activitat industrial del Centre (o Primer Món) cap a una producció tecnològica (robòtica, microelectrònica). Ambdós processos van generar forts excedent de mà d'obra, que juntament amb la pagesia expulsada del camp, va provocant, sobretot als països de la CEE, un fenomen novedós: l'atur estructural. L'important desenvolupament del sector terciari no aconsegueix absorbir l'excedent obrer. Presentant l'atur com a gran amenaça, i utilitzant altres mecanismes de divisió i integració, s'acompleix un altre objectiu: doblegar la capacitat combativa de la classe obrera i reafirmar així l'hegemonia política als països del Centre. És el moment en què es va configurant el nucli d'una nova classe obrera, formada per treballadors ben pagats que competeixen entre si per a millorar els seus sous. Aquests no treballen en una gran fàbrica, sinó en el que podríem considerar com una fàbrica difosa sobre el territori*. Com ja hem dit, aquesta reestructuració comporta una terciarització de les economies del Centre. El sector dels serveis es desenvolupa de manera espectacular, procés que s'explica per tres factors: comercialització del temps lliure, és a dir, que activitats fins llavors no mercantilitzades (esport, cultura, turisme) passen a formar part de l'economia; el desenvolupament dels Serveis Avançats (publicitat, màrqueting); i l'evolució que experimenta el sector financer, que amb el temps ha anat adquirint unes dimensions gegantines, multiplicant per deu el volum monetari de les mercaderies produïdes i les inversions de capital.

La irrupció del neoliberalisme

Aquesta reestructuració productiva va anar acompanyada d'un canvi de les polítiques macroeconòmiques en els països del Centre per tal de fer front a la recessió patida. I això es plasma en un progressiu avanç de la ideologia neoliberal i les seves receptes, basades en un principi sagrat: impulsar el creixement a costa del que sigui. És a la primera meitat dels 80 quan Ronald Reagan i Margareth Thatcher s'erigeixen com a vertaders testaferros mundials de les polítiques neoliberals. La desregularització de l'activitat econòmica, potenciant el lliure mercat, i la redefinició del paper de l'Estat són dues de les seves principals propostes per a rellançar el creixement. La desregularització, o liberalització, és un concepte sorgit als centres d'elaboració de doctrina econòmica dels EUA i el Regne Unit. Va totalment lligat a les necessitats de les grans multinacionals i dels rics per a fer més rentables els seus negocis. I comporta l'aplicació de tot un seguit de mesures encarades a crear un marc d'actuació econòmica òptima per a ells, eliminant les rigideses estatals i socials innecessàries. D'acord amb els plantejaments dels ideòlegs neoliberals, això sentaria les bases per a un nou creixement econòmic, que possibilitaria augmentar la riquesa per al conjunt de la societat, a l'eliminar els controls que impedeixen un funcionament òptim del mercat.

S'imposa el Lliure Mercat

La desregularització es tradueix en una lliure circulació de diners, en una expansió de l'especulació financera i immobiliària i en la proliferació de grans hòldings i multinacionals. A aquesta liberalització dels mercats de productes i capitals l'acompanya una desregularització del mercat laboral. L'objectiu: eliminar les rigideses que imposava per als empresaris una normativa laboral que defensava massa als treballadors. Aquesta s'havia establert en una època de plena ocupació, i sota fortes pressions del moviment obrer, primant el contracte fixe i garantint-ne els drets. Era necessari establir un nou marc laboral, molt més flexible, que permetés recòrrer a la contractació laboral (per adaptar-se millor a les necessitats del mercat), reduint les despeses per acomiadament i controlant eficaçment la conflictivitat potencial dels treballadors. Un altre component clau en aquest procés seria la privatització de les grans empreses públiques. Així es cobrien dos objectius: permetre l'accés del capital privat en aquelles àrees de l'economia fins llavors controlades per l'Estat i obtenir ingressos per pagar el creixent dèficit generat per ell mateix. Les polítiques neoliberals es tradueixen, doncs, en una reducció del paper de l'Estat en allò directament productiu, però suposen un reforçament de la seva intervenció en certs àmbits (subvencions a determinades empreses, seguretat i control...). Tot això ve acompanyat d'una reestructuració fiscal, alleugerint la pressió sobre les grans empreses per a carregar-la sobre els sous i les petites activitats econòmiques. Per últim, apuntar la retallada de les despeses socials i un paulatí desmantellament de l'Estat del benestar considerat pel neoliberalisme com un fre i un estorb per a les necessitats de creixement i acumulació del capital.

La CEE va consolidant-se

Paral·lelament, la CEE experimenta una procés d'adequació interna per posar la casa en ordre. La disparitat de les monedes existents resulta un veritable problema. Durant els 70 es plantegen iniciatives per a solucionar-lo, que conclouen amb la instauració del Sistema Monetari Europeu*. També les institucions co munitàries reben un impuls, en detriment del poder dels estats membres. Aquestes institucions promouen amb contundència una planificació de cara a redreçar la situació econòmica, greument ferida per la crisi de principis dels 70. Així doncs, s'impulsen importants plans de reestructuració dels principals sectors (acer, carbó, textil, automòbil, naval) per fer front a la sobrecapacitat de producció dels mateixos en el nou marc de l'Economia Global. La CEE també va consolidant una estructura pressupostària pròpia, basada en l'IVA (Impost sobre el Valor Afegit), el principal instrument de recaudació fiscal. No serà fins el 1986 que es donarà una ferma i definitiva empenta al procés d'unificació amb l'entrada en vigor de l'Acta Única.