En els darrers anys la UE ha pres gran importància en la vida política de cada estat membre, també a l'espanyol. La gran quantitat d'immigració que arriba a Europa és conseqüència directa de les nostres mesures econòmiques, de les nostres multinacionals, del deute extern; del capitalisme. Però això no ha provocat un canvi de sistema, al contrari; ha significat un increment de les mesures de control que perpetuen aquesta organització injusta. Per això els governs dels diferents països membres de la Unió Europea han entès ràpidament que quinze estats reprimeixen més que un de sol i que exercir un control europeu sobre els immigrants rebaixarà considerablement les posibilitats d'aquestes persones d'accedir al blindatge occidental.

La integració de l'estat espanyol a la Unió Europea ha comportat des del principi una tancada de fronteres als estrangers no comunitaris. La primera llei d'estrangeria aquí data del 1985, coincidint amb el nostre ingrés a la UE, i des de llavors s'han anat modificant.

La reforma de la llei d'estrangeria aprovada l'any passat va provocar una onada de protestes, manifestacions i tancades d'immigrants, ja que retallava encara més els pocs drets que tenien. S'ha negat el dret d'associació, sindicació i vaga als estrangers sense papers i també el dret a reunió i manifestació. A més a més, es deixa l'immigrant que no te els papers regulats sense garanties jurídiques, sense tutela ni assistencia gratuïta. Els governants diuen que un dels seus objectius prioritaris és acabar amb les xarxes d'explotació d'immigrants, però deixar aquestes persones en una total indefensió no fa més que afavorir l'augment i l'enfortiment de les màfies, els contractistes i els empresaris per explotar treballadors estrangers i sotmetrel's a una permanent precarietat laboral. Més de 750 entitats van presentar recursos d'inconstitucionalitat al Defen-sor del Poble però res es va canviar. L'ar-gument més utilitzat pel govern va ser que l'anterior era massa tova i que ens haviem de posar al nivell de la resta de lleis d'estrangeria d'Europa, seguint les pautes marcades als acords de Schengen i a posteriors reunions europees.

El 1985 França, Alemania i els estats del Benelux van acordar una serie de mesures a la petita ciutat de Schengen, a Luxenburg, sobre la lliure circulació interna dels seus habitants, però també sobre com reforçar les fronteres exteriors. Aquests mesures van ser adoptades el 1990 per l'estat espanyol i el 1999 per tots els països membres de la UE. Els acords de Schengen són la base dels controls europeus sobre immigració, de les lleis d'estrangeria i els que han permès la formació de grans sistemes d'intercanvi d'informació i de vigilància supraestatals.

Però la concreció de gran part d'aquestes me-sures sobre el que ells anomenen "immigració il.legal" s'està gestant ara sota presidencia espanyola de la UE. En el consell de Laeken del passat desembre es va prendre el compromís de fer un "pla global" amb mesures concretes de control i repressió que aplicaran tots els països membres. Aquest pla ha començat a desenvolupar-se, com a proposta espanyola, a la "reunió informal" de Santiago de Compostela al febrer. Consta de vint mesures relatives a la política de visats, a reforçar el control de fronteres exteriors i sobretot a l'intercanvi d'informació i a l'increment de cooperació policial.

La idea és crear un banc de visats de la UE on es registrarien tots els visats concedits. Això suposa la creació de llistes d'immigrants que habiten a cada país, mesura de dubtosa legalitat. Però no només això, sinó que s'està pensant en construir una altra llista de persones que han sol.licitat el visat en algun país de la Unió i li ha estat denegat, per evitar que s'otorgui un visat en un Consulat de la UE que ja hagi estat denegat en un altre. Això vindrà reforçat pel sistema Eurodac, que compara les impressions dactilars dels sol.licitants d'asil i els immigrants clandestins de tots els països, així podran ser més fàcilment reconeguts en qualsevol estat. Aquestes dades podran ser acumulades fins deu anys, de manera que durant un llarg període hi haura llistes negres de persones que de cap manera podran accedir a cap dels quinze països.

El pla també vol crear sistemes d'intercanvi i anàlisi d'informació sobre immigració legal i il.legal, amb l'excusa de "poder estudiar la dimensió europea del fenòmen migratori". S'analitzaran les formes d'entrada il.legal que es produeixen a cada país i els problemes interns que hi hagi, de forma que es puguin crear formes conjuntes i molt elaborades de combatre-ho.

De fet, els estats membres ja han recopilat molta informació respecte al tema i ja existeixen xarxes formals i "informals" d'intercanvi d'informació. El CIREFI és un centre d'informació creat fa uns anys on mensualment experts de la UE intercanvien tot tipus de dades. Serveix per detectar amb major facilitat els documents falsificats, millorar les mesures de repatriació i fer un balanç de les mesures adoptades per totes les autoritats competents.

Totes aquestes mesures d'estricte control, de vigilància i persecució dels immigrants ens porten inevitablement cap a una criminalització social d'aquestes persones, ja que són vistos per la opinió pública com a "problema" que cal combatre. Això va totalment en contra de molts dels principis que els governs que s`autodenominen "democràtics" prediquen, com el d'integració social i el no-racisme o xenofòbia.

L'objectiu real de tots els governs de la Unió Europea consisteix en impedir a tota costa que els demandants d'asil arribin a les seves fronteres, i en aquest sentit els acords de Schengen i els successius tractats en aquesta matèria han obtingut el seu fruit. Les fronteres exteriors comunitaries s'han convertit en una fortalesa a la qual resulta gairebé impossible accedir. Sense anar més lluny, a Ceuta i Melilla s'hi ha reforçat les fronteres amb gran participació de capital europeu. Però això no fa canviar la situació de la resta del món, i segueixen arribant sense pausa persones que fu-gen dels països més "desfavorits". Aquesta contradicció fa que mi-lers de persones entrin clandestinament a la Unió Europea afrontant així un cúmul de riscos, perills i precarietats i que l'Estret de Gibraltar, així com diversos punts europeus, s'estiguin convertint en la tomba de milers de persones.

"Actualment, el combat contra la mundialització liberal no pot ser corporativista: és un combat del conjunt de persones que són víctimes d'aquesta forma de mundialització. Cal canviar les regles del joc. A nivell camperol, per exemple, hem creat una estructura internacional que es diu Vía Campesina i que aplega pagesos de tots els continents que lluiten conjuntament pels mateixos objectius. A Europa, això passa per un combat contra la política agrícola comuna (PAC), els seus desequilibris i les seves injustícies; a l'Amèrica del Sud, passa per la lluita per la reforma agrària o contra les multinacionals que expulsen centenars de milers de camperols per monopolitzar-ne les terres. Aquest combat és global i no solament rural".

Fa temps que els camperols i camperoles demanen que la societat civil es gire cap al món del camp i que es qüestione seriosament seriosament el model de producció alimentària desitjat ja que en definitiva es tracta de plantejar-se el model d'alimentació present i futur.

Actualment la societat ignora els canvis profunds que s'estan produint al camp i només reb les notícies de les diferents crísis que es produeixen de tant en tant en el món de la ramaderia, sobretot, i de les protestes d'algun que altre sector de l'agricultura. Però sempre són notícies sesgades, descontextualitzades i que amaguen la realitat dels procesos greus i irreversibles en alguns casos de reestructuració del món agràri. Allò que s'amaga darrere d'aquestes crisis puntuals del sector en les que de vegades veies a la pagesia bastant cabrejada és la pugna entre dos models d'agricultura totalment oposades, una amb pagesos, l'altra sense.

La PAC tot i que en els seus principis diu defensar a la pagesia tradicional europea el que està aconseguint amb l'aplicació real de les seves polítiques i amb els ajuts directes de les subvencions és precíssament la destrucció de les petites explotacions familiars i la readaptació de la política agrària comuna en funció d'un mercat global dominat per unes poques multinacionals alimentàries, que mitjançant de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), imposen unes normes al comerç internacional favorables tan sols als seus interessos.

Així ens trobem que contra el model camperol-tradicional les polítiques de la UE en matèria agroalimentària imposen el model d'una agricultura productivista dirigida cap al comerç internacional dominat per les multinacionals, un model d'agricultures-ramaderies de model empressarial, davant d'agricultures cada vegada més marginades de tipus familiar.

En els paquets d'ajudes directes (que es donen per hectàrea i productivitat) es veu clarament qui surt beneficiat quan veiem que el 80% de les ajudes van a parar al 20% de les explotacions. Tenint en compte, per exemple, que els productes mediterranis mai poden ser mol textensos ni exessivament productius com els continetals (cereals), quasi mai són receptors d'ajudes. La possibilitat d'accedir a les ajudes potencien l'intrussisme especulatiu (compra de terres per gent no pagesa per especular-hi) que fa augmentar el preu de la terra i es redueix l'estabilitat dels arrendaments i es dificulta la incorporació dels joves.

Quines conseqüències agràries, socials i ecològiques te la impossició d'aquest model productivista?

- La terra deixa de ser l'element principal i passa a ser-ho la tecnologia.
- Ruptura del cicle natural, intens us de l'aigua, energia i sòl, destrucció de recursos, contaminació, plagues, pèrdua d'agrodiversitat.Per exemple, les agroindustries de Murcia o Almeria transformen immenses zones de secà en regadiu i necessiten pantans, transvassaments, etc.Davant l'esgotament de l'aigua acaba privatitzant-se un bé comú que era de lliure accés i a més continuarà sobreexplotat.
- Desvalorització del coneixement camperol. El camperol tradicional viu a l'entorn natural i ha de tenir cura necessàriament. Respecta els cicles naturals. Això es perd.
- Èxode rural, abandonament dels pobles.
- Concentració de la propietat, expulsió de camperols. Especulació, desnonaments,etc...
- Pèrdua d'autonomia dels agricultors i ramaders depenents de l'agroindústria. Els ramaders integrats que alimenten porcs o polls que ni tan sols són seus, tot pertany a l'empresa integradora. No poden ni queixar-se perque els deixen sense animals i prou.
- Pèrdua desobirania alimentària dels pobles.
- Homogeneització de productes, productors i consumidors. Se suposen les mateixes necessitats i la manera de produir.
- Inseguretat alimentària. Per falta de quantitat al Sud i per falta de qualitat al Nord.
- Creixent poder de les multinacionals
- Allunyament entre pagesos i consumidors. Desaparició del mercat local, en benefíci de les grans superfícies.
- Pèrdua de control sobre les llavors, transgènics, patents biològiques, etc...
- Pas de pagesos a assalariats al camp, sense coneixements ni arrels al camp, molt probablement treballadors o treballadores immigrades explotades i silenciades per no tenir papers.

La pagesia defensa aferrissadament l'explotació familiar agrària (actualment individual o de grup, familiar o no) i reclama a la societat més complicitat respecte al model productiu agroalimentari, ja que està íntegrament lligat al consum, a la salut i en definitiva a la vida individual i social. La societat no es pot desentendre dels actes de compra. Desde la pagesia catalana es busca un pacte social per tal de defensar el model agràri de la petita explotació per tal de garantir l'agrodiversitat pròpia i l'autonomia alimentària, a més de la conservació del medi ambient i el món rural, en perill d'extinció si es deixa el camp en mans dels poderosos complexos agroalimentaris que busquen la màxima productivitat en vistes a la competència al mercat mundial i la lògica del màxim benefici sense tenir en comte els costos socials i ecològics de la seva producció.

Però a més de les crides a la conscienciació de la pagesia local també es perceb una creixent resposta a nivell internacional que poc a poc va donant els seus fruits sobretot pel que fa a trencar esquemes corporativistes i a la comunicació i colaboració Nord-Sud. El millor exemple és Via Campesina, una organització mundial de sindicats de camperoles i camperols que sorgeix com a estrategia davant la disjuntiva de desapareixer o organitzar-se a nivell mundial. Des de Via Campesina s'ha fet també una crida per desenvolupar aliances amb la població consumidora, i amb la seva tasca de conscienciació social han sortit a la llum evidències de la violència que exerceix al sector agràri el neoliberalisme mundial avuí anomenat globalització.

Altres propostes llançades des de diferents àmbits promouen xarxes de producció-distribució-consum al marge del mercat. Xarxes de petita escala, proximitat, agroecologia social. Grups autogestionats de consum en xarxa. Contacte directe amb petits productors agroecològics rurals, ocupacions rurals o perifèria urbana, cooperatives de treball agrícola, etc...

Com diu Pep Riera: "Es tracta d'una pugna entre dos models d'agricultura, una amb pagesos, l'altra sense. Del model d'agricultura i ramaderia que finalment resti en dependran moltes coses. Dependrà que tinguem o no tinguem el rebost arran de casa, que tinguem producció o que no en tinguem que depenguem de cooperatives o de multinacionals, per exemple, dependran els hàbits alimentàris a partir de la diversitat de pruductes que tinguem o no tinguem, de la qualitat dels aliments, és important. A Una societat que es munti amb afany productivista doncs els transgènics ja els aniran bé. Si l'objectiu és ser productivista i el transgènic és més productiu, barra lliure! I en dependrà la seguretat alimentària. Un sistema de producció a mans de pagesos en el sector porcí o en l'aviram és molt més segur sanitariament que no pas aquest desgavell que tenim ara,i no oblidem vaques boges no oblidem les dioxines. És diversitat, és disponibilitat de productes, sobretot d'aquells que s'han de consumir en fresc a prop de casa. És qualitat i és seguretat. Per tant, ens interessa a tots, i no tant per la part dels impostos que ens toca pagar sino per tots aquests altres factors que són més importants encara."