Les polítiques europees respecte el mercat de treball han estat sempre dissenyades sota el criteri de flexibilitat. Aquesta recepta màgica neoliberal ha estat l'eix d'un discurs que, mentres s'escuda en la creació d'ocupació, en realitat legitima unes pràctiques únicament encaminades a incrementar el poder i els beneficis empresarials a costa de precaritzar les relacions laborals. La ideologia de la flexibilitat, assumida per patronals, institucions polítiques i sindicats majoritaris, impregna absolutament les reformes que, respecte el mercat de treball, s'impulsaran en el Consell Europeu de Barcelona. Què és, doncs, la flexibilitat? Perquè des dels centres de decisió econòmica i política hi ha un consens total respecte la seva aplicació? Com afecta a les nostres vides? Com podem resistir-nos-hi?

del Govern a Catalunya, Garcia Valdecasas, l'objectiu del Consell Europeu de Barcelona respecte l'ocupació és "la creació de llocs de treball com a eix de la cohesió social a Europa. A Barcelona es donarà l'oportunitat d'aprofundir en aquest camí posant més èmfasi en els obstacles estructurals, els sistemes fiscals i de protecció social i les institucions del mercat de treball" (El Perdiódico, 26/02/02). Com hem d'agraïr que, més enllà del seu habitual rol de castigadora dels moviments socials, la Delegada per fi també se'ns despulli ideològicament, i expliciti els interessos de la classe per a qui treballa! Per fi ens demostra que ella no pega per gust (sadisme moral), sinó que la repressió és únicament una tàctica per a defensar els privilegis de les èlits econòmiques i financeres! (sadisme instrumental).

Bromes a part, el cert és que la cimera de Barcelona, respecte la qüestió del treball assalariat, és preocupant perquè precisament posarà èmfasi en els obstacles estructurals amb que es troben els empresaris a l'hora de reduir el cost de la força de treball o, el que és el mateix, a l'hora d'extreure beneficis de l'activitat produida pels seus assalariats. Això significa que els acords que es prendran a la nostra ciutat aniran dirigits a erosionar tots aquells factors que suposen dificultats per als objectius d'acumulació de capital. Aquestes rigideses -tal i com són anomenades en el llenguatge tecnocràtic- poden anar des d'uns costos d'acomiadament considerats massa elevats, uns drets laborals adquirits a cada negociació dels convenis col·lectius (la patronal proposa que els convenis a partir d'ara comencin de zero!), unes mínimes estructures sindicals de defensa dels treballadors, etc. És evident que tot el que no sigui deixar a l'individu despullat davant el mercat, deixar les persones soles davant la violència de l'economia, és considerat pels capitalistes com a rigideses, com obstacles a flexibilitzar/eliminar.

Desregular el mercat de treball, per tant, és la fita del capitalisme europeu. Com si fos una novetat, com si no portéssim anys patint aquestes polítiques que, més que desregular, el que fan és regular en benefici d'uns pocs. Perquè mentres que en anteriors cimeres europees (Luxemburg, 1997, o inclús Niça, 2000) les socialdemocràcies suggerien, pressionades per les rellevants mobilitzacions contra l'atur que en aquells moments recorrien el continent, que l'Europa del mercat i la moneda única també havia de farcir-se amb una vague Carta Europea dels Drets Socials, la realitat a l'Estat Espanyol era obstinada: desregulació del mercat del treball, sí, i també privatitzacions i retallades socials en general.

A l'Estat Espanyol, flexibilitzar
significa precaritzar-nos

Donades les característiques de l'estat de benestar espanyol, flexibilitzar el mercat de treball suposa incrementar els segments dels i les treballadores immersos en la precarietat en graus superiors que en d'altres països europeus. Quan els polítics i empresaris exposen el cas holandés, per exemple, i diuen que l'ús dels contractes a temps parcial en aquell país efectivament redueix la taxa d'atur, i imposen aquesta modalitat contractual per al nostre país, ometen -deliberadament- que la renda per càpita holandesa és 70% superior a l'espanyola, i això permet que, treballant menys hores, es pugui cobrar menys i tenir un nivell de vida igualment acceptable. A l'estat espanyol, en canvi, el 84% de la gent que té un contracte a temps parcial voldria treballar a temps complet o, millor, voldria cobrar un salari sencer i tenir prestacions socials completes. Aquestes modalitat contractual no suposa per tant ocupació a temps parcial, sinó estar aturat parcialment, amb les discrimnacions que suposa (Moran, 2002). D'ençà de les successives reformes laborals (sobretot la de 1994: legalització de les ETTs o la precarietat feta negoci, i la del 1997: l'acomiadament és més negoci pels empresaris), aquestes dinàmiques s'han intensificat: el 96% de la nova contractació pot considerar-se precària. Què és per tant, la precarietat laboral?

Vivim la precarietat quan la nostra feina ens dóna uns ingressos insuficients, quan tenim incertesa respecte la durada de la relació laboral (ja sigui per tenir un contracte temporal o un dels nous contractes indefinits amb un acomiadament sospitosament barat), quan les nostres condicions de treball es degraden i faciliten els accidents de treball, quan ens obliguen a incrementar els ritmes de treball, quan el nostre temps l'hem de disposar creixentment a les necessitats empresarials, quan ens imposen una rotació involuntària d'empresa en empresa, quan no tenim mecanismes al lloc de treball per emprendre una acció col·lectiva d'autodefensa, quan la nostra situació contractual ens redueix la protecció social, quan ens obliguen a triar entre l'atur i la precarietat, quan la nostra feina no ens permet unes condicions de vida dignes. És cert que molts d'aquests factors són inherents a la condició d'assalariat. També és cert, tanmateix, que en els darrers anys s'estan intensificant perquè l'empresariat ja no té qui se li oposi als seus objectius de beneficiar-se de la nostra vida. Els sindicats majoritaris s'han empassat les flexibilitat com a únic horitzó possible i han anat desestructurant totes les lluites autònomes que naixien als centres de treball. I perquè els successius governs plantegen malament el problema -des dels nostres interessos-: no pretenen un repartiment igualitari de la riquesa produida socialment sinó simplement mantenir la població ocupada, en el que sigui i en les condicions que siguin.

Així, per què interessa flexibilitzar el mercat de treball, per què interessa generalitzar la precarització? Doncs per què, a banda dels motius econòmics empresarials d'abaratir els costos laborals, que la qüestió del treball estigui únicament regulada per criteris de mercat suposa una erosió en la capacitat dels i les assalariades de construir organització i acció col·lectiva: amb la precarietat ens divideixen, ens fragmenten, ens situen en categories diferents, ens traslladen i impedeixen una sociabilitat continuada amb l'entorn, ens injecten dosis angoixants de competitivitat i d'individualisme, ens obliguen a preocupar-nos únicament de la subsistència, ens tornen egoistes i insolidàries, ens aboquen a la solitud i a l'aillament, ens fan creure que els nostres problemes són individuals i no col·lectius.

Com podem respondre a la precarització de les nostres vides?

La Cimera de Barcelona és, explícitament i respecte la qüestió del mercat de treball, la més neoliberal de totes les realitzades fins l'actualitat. Que de fet s'explicitin amb cruesa les veritables intencions del capitalisme europeu no és negatiu: el mal és que algú hagi pogut pensar en algun moment que els centres europeus de decisió pretenien una Europa Social. Fals. En la fase actual del capitalisme, els camins estan marcats i no hi ha volta enrera. L'alternativa a la violència de l'economia pura del mercat no pot ser l'Estat, tal i com somnia la nova socialdemocràcia (la vella ho té claríssim: el PSOE precaritzà i reestructurà el sistema productiu espanyol amb uns criteris tan neoliberals com el PP). Potser ens agradaria, ni que fos per mitigar alguns maldecaps quotidians, que l'estat ens assegurés un treball digne, unes prestacions socials suficients, un nivell de vida acceptable. Però això ja no succeirà amb els vertiginosos ritmes d'acumulació del capitalisme, i no depén de nosaltres, depén que els gestors del poder se sentin dèbils o forts per a articular un mínim estat de benestar que els autodefensi, o un estat neoliberal (aparent contradicció) quan la seva prepotència és inqüestionable.

El que si depén de nosaltres és entendre que en unes relacions socials basades en la mercantilització i la salarització de les persones la nostra vida sempre serà precària. I que per tant, els camins no hauran d'anar tant en esperar que els sindicats reclamin millores laborals, que no ho faran, sinó començar a construir unes altres relacions respecte l'activitat econòmica i la subsistència d'aquelles que no tenim res més que la possibilitat de posar en comú l'habilitat i la força dels nostres cossos per a guanyar-nos la vida (sense perdre-la). Camins que passin, per tant, en la reapropiació de la riquesa que tots i totes produim, per la recuperació dels mitjans de creació d'aquesta riquesa. Treball cooperatiu, economia alternativa, que no només ens asseguri viure sinó que ens retorni la capacitat de decidir com volem viure, què volem produir. Que no només ens posi el plat a taula sinó que recuperi la força col·lectiva de les persones quan s'organitzen per a treballar en comú, sense cap empresari que mediatitzi i es beneficii de la cooperació necessària per a tirar endavant les nostres vides. En el supermercat de treball precari només ens espera angoixa, preocupació, incapacitat de planificar i viure amb dignitat. En l'Europa del capital les persones només tenim l'horitzó d'esdevenir mercaderia. Rebutjar el treball assalariat, rebutjar l'Europa del Capital passsa per intensificar quantitativament i qualitativa les relacions de cooperació no capitalistes, relacions d'autogestió de les nostres vides i de la nostra activitat. En unes relacions socials capitalistes, un altre món és impossible. En les alternatives quotidianes i comunitàries que posem en pràctica, a veure com ens sortim.