A. Qüestions generals sobre residus

A la biosfera el cicle de l’energia és obert, el de la matèria és tancat. La primera i la segona llei de la termodinàmica descriuen el sentit bàsic dels processos que es donen a la natura i, per tant també, a les societats humanes.

Les societats humanes usem els recursos que ens ofereix el medi per satisfer les necessitats de consum somàtic, per satisfer les necessitats de funcionament social i per a desenvolupar les activitats culturals. Al medi hi lliurem els residus que generem. Amb l’ús de recursos, el desenvolupament d’activitats i la generació de residus es va modificant el medi, el qual comporta, com és lògic, que se'n derivin unes conseqüències de més o menys abast per als mateixos humans. El fet és que, a l’escala a la que ha arribat l’activitat humana, estem modificant el funcionament global de la mateixa biosfera. Tant és així que, a hores d’ara, cal ser molt prudents en avaluar el sentit que cal donar al desenvolupament tecnològic.

Des de la perspectiva que ens donen les activitats socials en les que usem energia i materials i els dissipem, és fàcil comprovar que la relació entre residus i recursos, així com la relació de residus i recursos amb els mecanismes de funcionament del propi procés que els integra (tecnologia), és absolutament directe. Qualsevol canvi en el tipus de recursos que s’usen i qualsevol canvi que es faci en els processos incideix en els residus que es generen. En aquest sentit, cal tenir sempre present que el sistema social humà que usa energia i materials en la producció i consum no és immutable, al contrari, està sotmès a canvis accelerats, els quals van modificant el que entenem per recursos i el que entenem per residus, per copsar-ho sols cal pensar en el fet que ambdós conceptes han canviat molt els seus continguts al llarg de la història recent.
 
 
 
 

B. Els residus són recursos
 
 

1. Els recursos

Els recursos, a efectes d'aprofitament humà en el decurs del temps, els podem classificar, amb conjunts de límits difusos, en tres grans tipus:

a) Inalterables per l’acció humana (l’energia i la llum del sol, ... )

b) Regenerables (o que es poden usar indefinidament si no s’alteren).

b.1. regenerables espontàniament (el cicle de l’aigua, els animals salvatges, els boscos, ...)

b.2. regenerables amb intervenció humana (el sòl agrícola, el bestiar, les plantacions d’arbres, ...)

c.1 Reciclables (els metalls, ...)

c.2 No reciclables (el petroli, el carbó mineral, ...)

El desenvolupament tecnològic, tal i com està orientat en les societats industrials, presenta majoritàriament les següents característiques:

1) els recursos regenerables espontàniament passen a ser cada cop més recursos que necessiten de la intervenció humana per a que puguin tornar a servir per a l'ús humà (l’aigua, ... )

2) els recursos regenerables perden aquesta condició i per la seva regeneració s’usen recursos no regenerables (el sòl agrícola, ,,, )

3) els recursos reciclables es dissipen més del que fora necessari si es seguissin criteris tecnològics d’estalvi i de recirculació de materials. En aquest cas, el valor d’usar aquests recursos (en els anàlisi del cicle de vida, per exemple) hauria de tenir en compte el cost de tornar a posar en condicions de reutilització (els metalls, el vidre, ... )

4) l’organització de l’activitat humana es fonamenta en l'ús de recursos que no són regenerables ni reciclables (el petroli, ...).

Les característiques dels recursos i l’avaluació de les tendències tecnològiques que predominen, ens han de servir de base per entendre que es vol dir quan s’afirma que "els residus són recursos", però alhora també plantegen els límits d’aquesta equivalència: és millor usar recursos inalterables i regenerables abans que els no regenerables, és millor evitar l'ús de materials o allargar-ne la seva vida útil que reciclar-los.
 
 

2. Els residus

De residus n’hi ha de moltes menes. Sols cal donar una ullada al Catàleg de Residus de Catalunya (annex del Decret 34/1996), per adonar-se’n. És evident que per a la major part dels residus d’aquest catàleg, i més en el cas dels residus especials d’origen industrial, és fa difícil considerar-los d’entrada recursos. Però en el cas dels residus municipals i atenent la seva composició, veiem que la majoria d’ells són efectivament recursos que podrien participar en processos de recuperació o en processos de reciclatge de materials.

Per anar avançant amb les consideracions generals, i tot fent una avaluació dels efectes dels residus sobre el medi, podem fer la següent classificació, també amb conjunts de límits difusos:

a) Residus assimilables pel medi (la resta d’aliments de les nostres deixalles, el CO₂, el metà, la fibra vegetal del paper, ... ).

a1. Espontàniament

a2. Amb intervenció humana

En aquest cas la assimilació pel medi s’avalua seguint els criteris de "capacitat": de regeneració, d’autodepuració, de reinserció en els cicles naturals, i de capacitat de càrrega en funció dels seus efectes contaminants (quan causen perjudicis a la salut humana o al funcionament dels ecosistemes). Cal tenir en compte que els límits legals d’aquests "nivells d’assimilació", quan n’hi ha, no són més que una convenció sobre una realitat canviant, el que vol dir que estan en constant discussió i que són les institucions socials (polítiques, científiques, jurídiques,...) qui els estableixen i qui els canvien en funció de diferents correlacions de forces.

b) Residus no assimilables o persistents a escala humana (els residus radioactius, els metalls pesants, les dioxines, els PCB_S, els furans, ...).

Com és lògic, el que cal fer amb els residus no assimilables és no generar-los. Però malauradament ja se n’estan generant d’aquests residus i, per tant, la incapacitat del medi en assimilar-los, ens duu a haver d’intervenir socialment en els debats sobre els seus efectes, sobre la seguretat i sobre el risc assumible en una societat que ha de procurar per la salut i el benestar de les persones. Per establir legalment quins són els límits d'emissió i quins són els nivells de risc acceptables és segueix un procés social molt més arbitrari que en el cas dels residus assimilables.

Tal i com passa amb els recursos, els usos tecnològics i la investigació aplicada estan majoritàriament orientats a que cada cop es requereixi més la intervenció humana per a possibilitar la assimilació pel medi dels residus, el qual associa a la generació dels residus una indústria, progressivament més complexa, per a poder tractar-los i intentar derivar o controlar els seus impactes. Així mateix, la investigació tecnològica està orientada, en bona part, en convertir els residus no assimilables en assimilables, no considerant prou que, en la majoria dels casos, es poden satisfer les mateixes necessitats humanes usant altres tecnologies productives, de distribució o de consum, que evitin els residus en origen.

Les crisis ecològiques i sanitàries ens han ensenyat que cal seguir criteris de prudència tecnològica però, paradoxalment, sols quan s’han tingut evidències empíriques molt clares i un consens molt ampli sobre els efectes o sobre els riscos, s’ha arribat a adoptar mesures efectives per reduir emissions o per evitar la generació de residus en el seu origen (com és el cas dels CFCs, però no el dels compostos orgànics persistents o els dels residus radioactius).

Els éssers vius que acompanyen als humans en l’aventura del temps han tendit a adoptar solucions força "enginyoses" per fer front al que els nous economistes anomenen el "problema entròpic" (tot fent referència a la segona llei de la termodinàmica). Amb l’agricultura i la ramaderia tradicional les societats humanes varen saber aprofitar els recursos amb prou eficiència en l'ús de materials i energia, de manera que, de base, podien garantir la seva supervivència durant milers d’anys. Les societats industrials avançades són, en canvi, unes grans malbaratadores i no són sostenibles més enllà d’unes quantes generacions. En aquests sentit es fa del tot necessari assumir una reconversió ecològica de l'orientació tecnològica i de l’activitat econòmica humana per tal de garantir-ne la seva viabilitat, ja que hi ha indicis més que raonables que la "fe en la tecnologia" és més teològica que racional, donada la incertesa de les qüestions que se'ns plantegen.

La conclusió doncs és la mateixa que quan avaluàvem els recursos. Com no podem comptar amb més font externa d’energia que la que prové del sol, reduir l'ús de materials i energia i optar per l'ús de productes duradors és tecnològicament més encertat que reciclar molts residus o que pretendre tecnològicament anar augmentant progressivament la capacitat d’assimilació dels residus pel medi. Aquesta fora la lògica que hauria de predominar en un paradigma cultural que recerqui una sostenibilitat robusta de les societats humanes. El repte tecnològic està en deixar de persistir en els errors d’orientació ja anunciats i fer un gir vers una reconversió que prioritzi l’estalvi en l'ús de recursos no regenerables i eviti l'emissió de residus no assimilables.
 
 

C. Els residus municipals i el seu "valor"
 

El concepte de residu ens fa pensar en allò que no te valor, però aquesta percepció estreta del valor, amb una base "utilitària" i individualista, no té en compte el valor ecològic dels materials, els seus costos socials de no aprofitament i els d’abandonament o incineració, i els efectes ambientals que comporta desprendre-se’n.

Quan un ciutadà deixa la brossa al carrer, hi ha un servei municipal que la recull per dur-la a un abocador o a una incineradora. Abocadors i incineradores dispersen contaminants al seu entorn. El servei públic de recollida i tractament té un cost, no aprofitar els recursos que hi ha als residus també, dispersar contaminants també. Aquest cost ha arribat a ser tant alt que ha estat necessari reorientar els objectius de les polítiques públiques aplicades en aquest àmbit. Ha estat la necessitat el que ha fet que es reconegui, a la fi, que els residus tenen un valor no comptat, un valor que s’està internalitzant pas a pas en les comptabilitats de les administracions, les empreses i la ciutadania, amb efectes globalment positius: la contrapartida del cost monetari creixent dels residus és el reconeixement del valor que té el medi i la salut dels éssers vius.

Amb les noves formes de gestió dels residus i la nova legislació que les empara s’està donant, de fet, un primer pas vers a unes noves formes de finançament de les recollides i tractaments de residus en base a una nova atribució de responsabilitats. S’ha endegat un procés social que implica tenir present en els comptes del sistema econòmic clàssic dos nous àmbits de cost:

1er. Els costos afegits introduïts per la transició cap als nous sistemes de tractament, més innocus i mediambientalment més positius (compostatge, recuperació i reciclatge de materials, inertització de productes problemàtics, ...), així com per la renovada percepció social de la necessitat d’aprofitar els materials en lloc de "llançar-los" al medi.

2ón. Els costos ambientals associats als sistemes de tractament ja tradicionals i tecnològicament obsolets: abocadors i incineradores.

Tot procés d’internalització econòmica (o procés d’aflorament de costos), porta implícita una pugna entre diferents agents i sectors socials i institucionals per sortir-ne afavorit en la distribució dels beneficis i dels perjudicis crematístics que comporta. Totes les internalitzacions ens plantegen la qüestió de qui ha de pagar-les?.

Tot això queda concretat, en el cas dels residus municipals, de la següent forma:

• Normalment, la taxa de recollida i tractament de residus municipals que paguen els ciutadans ja no cobreix la totalitat del que costa a l’administració pública prestar aquests serveis. Cal destinar recursos públics ordinaris i extraordinaris per fer front a les inversions i a les despeses de funcionament, el qual fa que els ciutadans perdin del tot la noció del que costen els seus residus.
• Les empreses responsables de fabricar i distribuir productes que afavoreixen la generació de residus, se’n desentenen dels costos de la seva recollida i del seu tractament (els sectors relacionats amb l’envàs i l’embalatge d’un sol ús en són el principal exemple si tenim en compte que quasi tots ells van a parar a un abocador o a una incineradora).
• Les empreses i les administracions responsables de la construcció i gestió dels abocadors i les incineradores es resisteixen a assumir el cost social i ambiental que aquestes instal·lacions comporten. El que vol dir que no assumeixen els costos de control i de descontaminació als que cal o caldrà fer front, ni tampoc assumeixen el fer-se càrrec en els seus comptes d’explotació, com activitats contaminants que són, de finançar una reorientació dels usos socials cap a pràctiques preventives i mediambientalment menys agressives (és a dir, la reducció dràstica de la quantitat i perillositat dels residus municipals, les recollides selectives de la brossa i el reciclatge dels materials que la composen).

D. Els diners en el cicle dels residus municipals
 
 

Els residus municipals surten a la llum quan se'n fa càrrec el servei de recollida d’escombraries municipal, tot i que la seva composició i quantia ja s’ha gestat en els sistemes de producció i distribució dels productes de consum.

La recollida i el tractament dels residus municipals és una de les primeres funcions que varen tenir que cobrir els ajuntaments i, en substància, equivalia a la recollida de la matèria orgànica domèstica i altres elements primaris, una matèria orgànica a la que s’hi ha anat incorporant altres elements complexes: sobretot envasos i embalatges d’un sol us i residus especials.

Vista l'evolució del servei de recollida i tractament dels residus municipals, no és estrany que el seu cost hagi anat augmentant fins a resultar injust i ineficient, tant socialment com ambientalment, carregar-lo tot sobre les taxes que paguen els ciutadans o, indirectament, sobre uns diners públics que poden tenir destins alternatius més apropiats.
 
 

E. El cost de recollida i de tractament final dels residus i qui el paga
 

Per definir el cost actual de la gestió dels residus i qui el paga, cal tenir en compte els següents punts:

• Tradicionalment els ciutadans paguen la recollida i tractament dels residus a traves de les corresponents taxes. Com el cost d’aquesta recollida i tractament és alt, i va creixent cada cop més amb el temps, s’ha anat generat un dèficit que és cobert pel pressupost municipal general, compensat principalment per l'increment de l’Impost sobre Bens Immobles (IBI) i per les aportacions de l’estat. Hi ha força municipis que han optat fins i tot per fer desaparèixer les taxes dels residus i cobrar el servei incrementant el cost de l’IBI.

• La Llei Reguladora dels Residus catalana preveu establir tributs per a potenciar les polítiques preventives en la gestió dels residus. Aquests tributs s’afegirien com a reguladors en el cicle dels residus. L’instrument més clar és el "cànon de residus", que grava els residus que van a tractament final: a abocar o a incinerar.

• Amb l’aplicació de la "Llei d’Envasos i Residus d’Envasos" i la posada en marxa de la recollida d’envasos, els consumidors de productes amb envasos d’un sol ús paguen uns diners per a finançar la recollida d’aquests envasos (el famós "punt verd"). Aquests diners van a parar a les empreses que gestionen el finançament del sistema de recuperació d’envasos (associades a Ecoembalajes España SA. i a Ecovidrio) i sols es destinen a pagar la recollida selectiva i la tria d’una petita part dels envasos d’un sol ús, i no, com fora més lògic, tot el cost del cicle de vida de tots els envasos i embalatges, independentment del seu destí real.

• La "Llei d’Envasos i Residus d’Envasos" preveu en el seu article 4 la possibilitat que les administracions públiques estableixin tributs o incentius per fomentar la reutilització i el reciclatge.

• La mateixa llei preveu (art.7.4) que els envasos que pugin considerar-se especials, per material usat o per contingut, hauran d’acollir-se obligatòriament a la venda amb caució per tal de garantir-ne el retorn i un tractament adequat. Aquesta mesura també possibilitarà que els productors i els consumidors d'aquests productes, se’n responsabilitzin del cost de tot el seu cicle de vida.

• La "Llei de Residus" estatal (Ley 10/1998, de 21 d’abril) també preveu establir un sistema de caució per a determinats productes que quan esdevenen residus prenen la condició d’especials (art.29.b). Aquesta mesura permetria responsabilitzar econòmicament als productors i consumidors d’aquests productes de tot el seu cicle, apartant-los del tractament dels residus que financem tots els ciutadans (per exemple: les piles, els fluorescents, les neveres...).

Passar d'un sistema de gestió "clàssic" a un sistema preventiu, sostenible i socialment just (separació i recuperació de la brossa orgànica, sistema de retorn d'envasos i embalatges, recollida de materials amb màxima recuperació), implica una transició i una redistribució de responsabilitats, el qual comporta assumir transitòriament uns costos afegits, però també, i és més important, cal una redistribució de costos entre els diferents agents socials.

Seguirem aquí, com és lògic, els criteris bàsics de prevenció, responsabilització i justícia, i ens orientarem per la nova jerarquia de gestió de residus (minimització abans que reciclatge i reciclatge abans que tractament final).

La gestió preventiva implica no tractar de la gestió dels residus en massa, sinó de la gestió de cada un dels components dels residus. A partir de l'atribució de responsabilitats sobre cada component, s'ha de fer una atribució de cost diferent entre els diferents agents socials. Així, el passar de tractar els residus en massa (tots barrejats) a tractar-los -ò considerar-los- "selectivament", implica necessàriament que cal passar de pagar-ho tot els ciutadans a pagar sols el que els hi correspon en funció de la naturalesa del tipus de residu.

Per tal de fer aquest canvi en la gestió, les mesures més lògiques impliquen:
 
 

1. En quant a la composició dels residus:

• Quan l'objectiu prioritari és la reducció en origen i el sector privat es resisteix a assumir-ne els costos de recollida selectiva: internalitzar ràpidament tots els costos de recollida, recuperació i tractament, en el cost dels productes que esdevenen residus (i és el cas dels envasos i embalatges d'un sol ús, els utensilis d'usar i llençar, el residus especials, ...). Les mesures a aplicar són la implantació dels sistemes de caució i retorn, la implantació d'un impost que gravi els productes en funció de la seves característiques ambientals, fent pagar tot el cost de gestió pública a partir d'un concert econòmic, ...

• Quan l'objectiu prioritari no és la reducció de la quantitat, sinó una recollida i un tractament adequat de la fracció: fer una recollida selectiva i un tractament específic amb garanties ambientals. És el cas paradigmàtic de la fracció orgànica, bàsicament. En aquest cas el cost pren el caràcter de públic i ha de ser assumit amb taxes o recursos públics municipals.

• Quan són materials de fàcil recuperació i ambientalment compatibles, on s'està en un espai d'equidistància entre la reducció i la recuperació com objectius de gestió de residus, es poden adoptar solucions similars a, ò combinades d'entre, les anteriors.

1. En quant als seus generadors:

• La càrrega fiscal de taxes i impostos municipals relacionats amb el finançament de la gestió dels residus s'ha de fer recaure, directament o proporcionalment, sobre qui en te la responsabilitat de generar-los. A més se'n ha de requerir una gestió ambientalment correcte. L'opció de particularitzar les recollides pel que fa als residus de les activitats econòmiques s'ha vist com una de les millors opcions.

• Hi ha una certa tendència a uniformar els serveis de recollida de residus en un mateix terme municipal sense tenir en compte que aquest es pot ajustar a les diferents necessitats. Així és freqüent que a moltes zones de les poblacions catalanes s'estigui prestant un servei en excés en detriment, per assumpció de limitacions pressupostàries, de zones on cal un servei major:

1. Pels ritmes de generació i per les possibilitat d'emmagatzematge domèstic o a la via pública de cada fracció (volums en el cas dels envasos i embalatges, descomposició en el cas de la fracció orgànica).
2. Per les zones urbanes que permeten diferents tractes en funció precisament d'aquestes diferents capacitats d'emmagatzematge: a les zones denses cal més servei, ja que hi ha menys espais d'emmagatzematge, a les zones d'urbanisme horitzontal es poden espaiar més les recollides al haver-hi més espai a les cases i a la via pública.

• Situem-nos ara en el context d'una gestió que ha aconseguit internalitzar els costos dels residus en els productes, els preus de venda recullen aquests costos (sent aquest preus resultat de la translació de costos a preus en funció de l'estructura del mercat que es tracti). Situats en aquest supòsit (del que estem lluny encara), els ciutadans com a tal deixarien de pagar, per la gestió d'una bona part dels residus, segons l'aplicació de principis fiscals de capitació, de riquesa o de capacitat de pagament, i ho farien en funció de la quantitat consumida del producte (és a dir sota el principi de benefici). A més, si l'objectiu de gestió és la minimització, al temps que s'és socialment just, no s'està tergiversant els preus amb el que equival a una subvenció pública per al consum de productes d'usar i llençar o per al consum de productes que generen residus especials (piles, plaguicides, fluorescents, ...).

1. En quant als costos de transició

Aquests costos de transició també ens fan plantejar la qüestió de qui és que els ha de pagar.

És evident que el nou sistema que es posa en marxa s'ha d'anar adaptant també a un nou sistema de finançament, però també és del tot indicat que, en el mateix procés de transició, s'apliquin instruments econòmics que permetin retroalimentar el canvi de sistema. L'instrument més indicat és el que ens permet anar gravant progressivament els sistemes clàssics de recollida i tractament i alhora anar ajudant a finançant el canvi de sistema amb els rendiments d'aquest sobrecost.

Una de les propostes més clares que hi ha en aquest sentit és la del cànon per abocament i incineració. Aquest instrument ja està previst per la llei de residus catalana i pel Programa Metropolità de Gestió dels Residus Municipals.

Un altra, compatible amb l'anterior, és el de distingir en els preus de tractament, a més de la quantitat de residus municipals "entrats", la seva "qualitat" en el sentit de la seva composició: si són en massa o si són recollits selectivament amb diferents eficàcies.

Els costos de transició referits a residus la responsabilitats dels quals s'ha d'atribuir a uns agents socials determinats, s'han de carregar també sobre aquests agents. Per exemple la implantació del nou sistema de recollida i recuperació d'envasos i embalatges, de piles, de fluorescents, ... .
 
 
 
 

G. Recapitulació
 

No hi ha dubte que cal fonamentar les polítiques mediambientals sobre terrenys el més estables possible.

En el cas dels residus municipals, tot i que hi ha una desproporció entre les competències municipals i el caràcter de les mesures a emprendre per assolir una bona gestió, cal que les accions vagin encaminades a seguir els criteris que es mostren com una guia a llarg termini, i fer-ho encara que sigui tenint que renunciar a fórmules fàcils de gestió que el que fan és apartar-nos dels objectius ambiciosos.

Aquest escrit vol contribuir a anar fixant aquests criteris bàsics de gestió pel que fa a origen i distribució de costos, uns criteris que han de servir alhora per restar en condicions de dur a terme accions concretes en una bona direcció.

Som conscients que hem fet un salt entre els enunciats de caràcter general sobre l'economia dels residus i les qüestions concretes que després es van informant i exposant. De tota manera, creiem que una lectura atenta del conjunt del text ens pot posar en condicions d'avaluar críticament tant les propostes que aquí es fan com les polítiques de gestió dels residus municipals que s'endeguen arreu.