En un acte organitzat en una de les darreres visites que va fer l’economista Renè Passet a Catalunya, el biòleg Ramon Folch va comentar el malament que han fet els economistes la seva feina concreta, és a dir la feina d’administrar la producció i distribució de bens i serveis i alhora millorar el patrimoni. Cal reconèixer que el comentari d’en Ramon Folch és del tot encertat, a la llum de les reflexions conseqüents a tot el que ens va ensenyant l’ecologia i amb el que es constata amb les moltes "crisis ecològiques" que van esdevenint.
Creiem, però, que hi ha una altra manera tant o més encertada d’avaluar la feina que han fet i fan els economistes. L’avaluació alternativa, tot i que pot semblar contradictòria, ens fa veure que els economistes (el 99 % d’ells) estan fent molt bé la seva feina concreta: administrar la producció i distribució de bens i serveis i millorar el patrimoni. La solució d’aquesta aparent contradicció està en el fet que els economistes no estan treballant al servei d’una "casa comuna" i per la satisfacció de les necessitats generals, individuals i col·lectives, sinó al servei de patrimonis privatius i per satisfer les necessitats en expansió d’uns quants (pocs) homes i (menys) dones. Cal saber una mica d’economia acadèmica per adonar-se’n de la bona feina que en aquest sentit estan fent la major part dels economistes. Imagineu-vos si ho fan bé, que fins i tot ens han posat a treballar a tots sota les pautes valoratives que interessa als qui també els fan treballar a ells. Crec que el secret de tot plegat està en l’eficàcia social assolida per la construcció d’una (pseudo-) "ciència econòmica", tautològica i normativa, que planteja, implícitament i com pauta última de tota acció social, que el benefici individual expressat pel lucre monetari, és el que ho mou tot, que tot ho justifica, i que, per viure bé, no s’han de contradir els seus postulats ideològics.
Per sort, la part més "dura" d’aquesta "ciència econòmica", així com la dels professionals que en són defensors, està en crisi i se’ls hi obren vies d’aigua per tots costats (hi ha qui defensa que cal practicar-hi ràpidament, i pel bé de tots, una mena d’eutanàsia terapèutica).
Si evitem d’anar-nos-en per les branques del debat acadèmic, el fet és que, encara, aquesta crisi, sols es deixa entreveure en les nostres vides molt de tant en tant. I no cal anar gaire lluny. A Catalunya mateix, i si hem de fer cas dels portaveus de les opinions públiques, sembla que els ciutadans estem més activament preocupats per calcular els repartiments de rendes (de sous, de beneficis, de serveis, de productes, ...) que per preguntar - i preguntar-nos - per la bondat dels orígens, usos i destins d’aquestes "rendes". Per tant, tots plegats actuaríem pensant, primer, que les conseqüències socials i mediambientals dels nostres actes, o ja ens les trobarem més endavant o, "si tot va més o menys bé", ja se les trobaran les generacions futures, i segon, que la nostra situació no té gaire a veure amb la situació de molts dels països del mon que estan sent expoliats de recursos.
És un fet que a les vores del camí que ha seguit la doctrina econòmica oficial i predominant per assolir l’hegemonia en càtedres, despatxos i mitjans d’informació, han anat quedant amagades tot de qüestions i de plantejaments que atenen al que ara s’anomena "l’economia de la vida" o "l’ecologia humana", o bé "l’economia ecològica". Ara, per la pròpia força de l’evidència, aquestes qüestions i aquests plantejaments tornen a aixecar el cap amb força, es desenvolupen i es renoven tot aprofitant els forats que es van obrint entre els mantells ideològics de l’economia del diner. Tota una prova més de resistència activa.
Així, l’economia ecològica ens fa entendre moltes coses i tornar a descobrir-ne moltes altres. Però al nostre parer, la més important de totes és que cap valoració econòmica (o cap indicació de l’ecologia humana) pot esgotar el camp valoratiu: mai l’economia aconseguirà determinar una solució òptima, un preu just, un camí tecnològic a seguir. El que sols pot arribar a oferir és el participar d’un anàlisi multicriterial que aclareixi els marcs de decisió, les condicions de possibilitat i les restriccions que som a l’abast de formular segons l’estadi del nostre coneixement, és a dir, aclarir i indicar allò que es pot fer, allò que no es pot fer i les condicions i riscos perceptibles associats a les possibilitats alternatives.
L’economia ecològica desplaça així l’economia "oficial" del centre dels debats entorn als projectes socials i hi torna a posar-hi la política en totes les seves dimensions. Es per això que s’estan potenciant conceptes com els de justícia ambiental, democràcia participativa, ecologisme popular, etc.. No es tracta doncs de la política de partits, empreses i estats, sinó de la política d’homes i dones concrets, amb necessitats concretes que es poden satisfer de moltes maneres, i que viuen conjuntament amb altres espècies en uns territoris concrets i dins d’una casa comuna, la terra, amb límits materials tant evidents com mal percebuts.
Ves per on que, a la fi, ja hem descobert quina ha estat la principal feina dels economistes i de la "ciència econòmica" més acadèmica: intentar amagar la política i les relacions de poder en cadascuna de les decisions que es van prenen des de diferents instàncies, així com també en les que prenem cadascun o cadascuna de nosaltres. Quan una acció o un projecte sols es vol justificar per l’economia o per un amputat i vast "interès individual" (un interès idealitzat i miop que és exercit per individus o per empreses i que sols busquen el propi benefici i que no inclou en la seva formulació ni l’interès dels demés ni l’interès col·lectiu).
El conflicte entre l’economia ecològica i la crematística sols ha fet que començar. Si la valoració monetària deixa de ser la principal guia dels nostres actes, tot fent entrar altres criteris en les nostres decisions quotidianes, la crematística entra en crisi, però alhora també estem trencant lligams de domini sobre les nostres vides. Cal tenir present que, a hores d’ara, el voler apartar als ciutadans de la capacitat de decidir i, alhora, legitimar tecnocràticament les decisions que es van prenent en els (cada cop menys) despatxos on s’administren les qüestions humanes, segueix sent un objectiu principal dels grups socials que en resulten afavorits. Cal ser conscients que l’impuls que vol posar la doctrina de l’economia del diner en el centre de les nostres vides, respon a aquest objectiu plutocràtic: mentre la majoria compti i valori les coses, i (alhora) la mateixa vida, amb diners, les avaluacions "multicriterials" sols es faran, i cada cop més, en els centres de decisió de les grans empreses privades.
Seguiran sent uns renovats economistes els encarregats de seguir fent aquesta feina de control social?, o hauran de compartir la seva funció amb uns ecòlegs i uns enginyers, convertits en biotecnòlegs i en tecnòcrates ambientals, els quals "ja saben ells" com organitzar la vida i com "gestionar el planeta" amb les "més òptimes" condicions i escollint les millors opcions entre les viables?.
La qüestió pràctica que se’ns planteja ara és: donat que la nostra manera de viure (d’usar recursos, d’elaborar, distribuir i consumir productes, de generar residus) és inviable o no sostenible, donat que cal fer un ajust cultural i tecnològic, quins són els criteris que han de guiar aquest ajust?, qui ha de decidir les línies de desenvolupament tecnològic que s’han de potenciar?, com s’han de repartir els beneficis i els perjudicis de l’ajust? ha de ser tot plegat un "que es salvi el que pugui", que quasi equival a un "que es salvi el que més pot"?.
La distribució actual de les capacitats d’exercir poder, de prendre decisions influents, fa que els consells d’administració de les grans empreses i de les corporacions multinacionals siguin les que determinin les accions dels governs públics. Els governs públics estant sent desbordats pel simple fet d’estar poc fonamentats sobre l’acció i l’opinió política dels seus ciutadans i sobre els seus veritables interessos, uns interessos que són individuals, però que tenen també en compte els interessos col·lectius, cosa que queda comprovada en la majoria dels casos en que els ciutadans han pogut manifestar plenament (multicriterialment) les seves opinions.
Així com estan les coses, els ecologistes, a més d’ecologia, de salut i medi ambient, també hem de parlar d’economia, d’enginyeria, de política, etc. , però, com ara per ara, la racionalització de les decisions que predomina és la econòmica, els ecologistes haurem de parlar especialment d’economia. L’objectiu irrenunciable és, un cop més, obrir nous canals i noves possibilitats de participació política pel conjunt de la ciutadania.