Símbol del
PVC
El tetrabrik (el tetrabrik és el nom comercial
del brik fabricat per la casa Tetra Pak ;d'ara en endavant
utilitzarem indistintament els dos noms com a sinònims) és
un envàs mixte que es compon de tres materials diferents: 21 g de
cartró (provinent de cel·lulosa verge), 5'8 g de plàstic
polietilè i 1'4 g d'alumini. Tal i com es pot veure
en el següent esquema, aquests materials estan disposats en 5 làmines
superposades: 3 de polietilè, 1 d'alumini i 1 de paper Kraft d'alta
qualitat (fet amb pasta verge):
L'alumini s'utilitza perquè, com que és
un bon aïllant de gasos i de la llum, no permet el deteriorament dels
aliments. D'altra banda, la forma rectangular de l'envàs possibilita
un emmagatzematge i una estiba amb un màxim d'aprofitament de l'espai.
Malgrat les seves prestacions, però, és un envàs d'un
sol ús que augmenta considerablement la quantitat de deixalles.
Els tetrabriks representen com a mínim un 2% del volum de la brossa
domèstica i el seu consum va en augment (a l'Estat espanyol es produeixen
120.000 Tm/any de briks).
La fabricació d'aquest envàs suposa també
un gran malbaratament energètic: per elaborar-lo es necessita 1
TEP /Tm davant dels 0'301 TEP del vidre verge i les 0'221
TEP/Tm del vidre reciclat. I quant a l'aigua, el consum d'aigua emprada
durant la fabricació del tetrabrik és quatre vegades més
gran que el que s'usa per a l'ampolla de vidre.
Per a transportar les matèries primeres a la fàbrica
d'Arganda del Rey (Madrid), on hi ha l'única factoria productora
dels tetrabriks de l'estat, es recorren milers de Km ja la pasta de cel·lulosa
es porta d'Escandinàvia, el petroli de l'Orient Mitjà i l'alumini
preferentment del Brasil (també de Rússia, Xina, França
o Austràlia).
D'altra banda, la introducció d'aquest envàs
ha suposat la destrucció de la indústria local d'embotelladores
i distribuïdores. Relacionat amb aquest tema, el juliol de 1991 va
haver una sentència de la Comissió Europea que multava amb
75 milions d'Ecus a la Tetra Pak per fer pràctiques abusives de
monopoli de mercat, ja que eliminava possibles competidors (de fet, aquesta
empresa només venia briks a aquelles empreses que també signaven
amb ella contractes per comparar la maquinària i el manteniment
necessari per poder envasar en brik).
El tetrabrik no és reutilitzable. Pel que fa al
seu reciclatge, l'empresa Tetra Pak va arribar a un conveni amb la paperera
NESA amb el qual la fàbrica de NESA d'Alfara d'Algímia (València)
recupera el cartró dels tetrabriks per a fer paper Kraft, però,
actualment, ni el polietilè ni l'alumini es recuperen. Segons dades
de la mateixa NESA, avui dia aquesta paperera recicla poc més del
5% dels tetrabriks que es consumeixen a tot l'Estat espanyol, amb un cost
que oscil·la entre 9 i 10 pessetes per Kg de tetrabrik reciclat.
Un cop a les incineradores, el cartró blanquejat
amb clor que conté el tetrabrik, pot provocar emissions a l'aire
de compostos organoclorats, àcid clorhídric i grans quantitats
de CO2. Si el destí final és l'abocador, els compostos
resultants de la degradació del brik van a parar a les aigües
subterrànies (via generació de lixiviats).
Finalment, hi ha un estudi efectuat el 1990 pel Centre d'Estudis Ambientals de Leiden (Holanda) que compara els envasos retornables amb els no retornables; doncs bé, una de les conclusions més notables que estableix l'estudi és que la contaminació emesa durant tot el cicle de vida del tetrabrik és més important que la contaminació produïda durant tot el cicle de vida de l'ampolla de vidre retronable (considerant una mitjana de 30 reutilitzacions).
Les llaunes d'acer estan fetes de finíssimes làmines
recobertes d'una prima capa d'estany (que arriba a tenir a un màxim
de 0'49 mm de gruix) que evita l'oxidació i els dóna el seu
característic color gris. L'acer s'obté per aleació
de ferro, carbó i d'altres elements com la pedra calcària
i l'oxigen líquid.
La llauna d'acer no pesa gaire (tot i que pesa més
que les llaunes d'alumini) i ocupa poc espai, la qual cosa la fa especialment
adequada per a l'emmagatzamatge. És resistent i protegeix els aliments
de l'aire i de la llum.
Produir una tona d'acer significa un consum considerable
d'energia: 5.000 Kwh. Aquesta part del cicle de vida de la llauna, és
possiblement la que té l'impacte més important, ja que durant
la producció de l'acer és produeix:
Si no s'evita que esdevingui residu i es llença a l'abocador, la llauna d'acer es desintegra com a resultat de la corrosió però els elements de l'aleació i els additius que conté poden contaminar el sòl i els aqüífers a través de les aigües lixiviades. Si el residu va a parar a la incineradora, es produiran emissions de metalls pesants a l'atmosfera i un rebuig d'escòries i cendres riques també en metalls pesants.
Les llaunes d'alumini es fabriquen mitjançant un
complex procés de laminació de l'alumini, metall que s'extreu
d'un mineral anomenat bauxita. L'alumini és un metall de difícil
oxidació, resistent, lleuger, dúctil i mal·leable
que té un bon efecte barrera davant dels gasos que el fa molt apte
per a l'envasat d'aliments.
En els darrers anys, a Catalunya ha augmentat moltíssim
la fabricació i el consum de llaunes d'alumini. Tanmateix, a la
resta d'Europa (especialment a Holanda i Alemanya), el seu consum ha començat
a reduir-se per raons de caire ambiental.
Als països industrialitzats, les despeses de reparació
ambiental ja representen el 25% de les despeses totals de la producció
de l'alumini. Per aquest motiu, cada cop és més rentable
produir l'alumini prop del punt d'extracció de la bauxita, és
a dir en països del Tercer món, on aquests costos de reparació
no existeixen.
D'altra banda, les llaunes d'alumini no són reutilitzables.
Durant el procés de reciclatge de l'alumini es genera pols i compostos
de fluor i clor (aquestes emissions representen, però, només
un 5% de les que s'emeten per obtenir l'alumini primari). A més,
les escombraries d'alumini brutes s'han de netejar amb sal abans de fondre-les:
per cada tona d'alumini reciclat es genera mitja de tona de residus de
sal per dipositar a les escombraries.
A l'igual que la llauna d'acer, la llauna d'alumini és
un clar exemple de la cultura de l'usar i llençar, ja que comporta
uns hàbits que afavoreixen l'abandonament immediat de la llauna
en qualsevol lloc. Tanmateix, si la llauna d'alumini va a parar a l'abocador
és molt probable que perduri sense degradar-se ja que és
inoxidable; si va a la incinderadora, es produiran emissions de metalls
pesants a l'atmosfera i un rebuig d'escòries i cendres riques en
metalls pesants.
Els plàstics són hidrocarburs que
provenen del trencament molecular (o cracking) de les naftes, unes substàncies
de baix pes molecular derivades de la destil·lació del petroli.
Tots els plàstics els podem incloure en dos grans
grups, els termoplàstics i els plàstics termoestables.
Els primers són plàstics que es fonen amb la calor sense
patir modificacions químiques i poden ser reciclats mecànicament;
els segons són plàstics rígids, no poden ser reciclats
mecànicament i no es fonen per la calor sinó que aquesta
els produeix uns canvis químics irreversibles. Un 85% dels plàstics
sintetizats són termoplàstics (entre els quals està
la immensa majoria dels que s'empren com envasos o embalatges), mentre
que el 15% restant són plàstics termoestables. Els plàstics
més comuns utilitzats en l'envasatge són aquests:
Pel que fa a l'impacte ambiental comú a tots
els plàstics, d'entrada hem de dir que cap dels envasos de plàstic
que s'empren correntment avui dia poden ser reutilitzats altre cop (a diferència
del vidre). A més, és descoratjador veure com els propis
encarregats del reciclatge del plàstic del nostre país, tot
i que juntament amb els d'Itàlia són els pioners europeus
en matèria de reciclatge mecànic del plàstic, admeten
que l'envàs de plàstic provinent de la brossa domèstica
és un material al qual ni tans sols moltes vegades se'l pot reciclar
per processos mecànics perquè és, a la pràctica,
inviable. Segons els recicladors de plàstic, les causes més
importants d'aquest problema són aquestes:
Per altra banda, el reciclatge químic està
actualment està en fase de desenvolupament i, per tant, hi ha poca
informació fiable (els EUA i Alemanya són els països
que més investiguen en aquest camp); tanmateix, sembla que aquest
tipus de reciclatge no està exent de problemes ambientals.
D'altres impactes ambientals dels envasos de plàstic
els podeu trobar a continuació ordenats segons les fases del seu
cicle de vida (vegeu els informes de cada tipus d'envàs de plàstic
per a conèixer la problemàtica concreta de cadascun).
Quant a les vies tradicionals de tractament finalista, si els envasos de plàstic es porten a un abocador l'ompliran fàcilment degut al gran volum que tenen i hi romandaran durant moltíssims anys perquè no es degradaran; a més, els additius que contenen es poden desprendre fàcilment i migrar cap a les aigües subterrànies. Si enlloc de l'abocador es porten a incinerar, tot i que els plàstics tenen un elevat calor específic la recuperació d'energia no justifica en cap cas la incineració, ja que cal tenir present totes les emissions contaminants que es produeixen a l'incinerar qualsevol plàstic (encara que s'hi possin els filtres adequats): des de grans quantitats de CO2 fins a metalls pesants o, en alguns casos, substàncies més perilloses que les que s'han incinerat (consulteu l'apartat dedicat al PVC).
Passem a veure les característiques i l'impacte
ambiental específic de cada tipus d'envàs plàstic
en concret:
El policlorur de vinil o PVC, és un plàstic
fet de monòmers de clorur de vinil. La fabricació del PVC
comença amb l'obtenció del clor (normalment per electròlisi
de la sal) i de l'etilè, un derivat del petroli que s'obté
en les refineries petroquímiques. Al reaccionar el clor i l'etilè
donen 1,2-dicloretà (DCE), del qual s'obté per piròlisi
el clorur de vinil (o VCM) que, per polimerització, es converteix
en PVC:
El PVC recent polimeritzat té forma de pols blanca
i dura. Cada Kg d'aquesta pols té un poder calorífic de 18.900
Kjs, el més baix de tots els plàstics usats com envasos;
en canvi, té una densitat alta: 1'38 g/cm3 (molt similar a la del
PET). A més, el PVC és molt resistent a l'atac d'àcids
i bases, però molt inestable enfront la calor (comença a
estovar-se cap als 80ºC i a descomposar-se entorn els 140ºC)
i la llum ultravirolada i és rígid; per això cal que,
per a que es pugui utilitzar com envàs, se li afegeixin els següents
additius:
Els envasos de PVC que trobem al mercat, són, bàsicament,
les ampolles per a aigua mineral de 200, 330, 500 i 1.500 ml. També
són de PVC les ampolles per a oli de cuina d'1 i 2 litres i les
ampolles per a vinagre de 0'5 i 1 litre, alguns envasos específics
per a líquids (per ex, dipòsit d'1 litre d'orxata), algunes
tarrines per a patés, sobrassada, margarina i gelats, etc.
Podem reconèixer les ampolles d'aigua de PVC d'1
litre i mig per que al fer una pressió sobre l'ampolla queda una
lleugera marca blanca (a més, normalment acostumen a ésser
de color blau); en d'altres casos, però, identificar el PVC (i tots
els envasos de plàstic en general) no es tan fàcil, especialment
si tenim ampolles de PVC juntament amb les de PET (mireu la informació
sobre el PET per saber com es distingeixen les ampolles de PVC de les de
PET). Sobre el tema del reconeixement dels envasos, la directriu europea
sobre envasos i embalatges (94/62/UE) obliga a tots els fabricants que
identifiquin els seus envasos de PVC amb el símbol:
Símbol del
PVC
L'empresa ICI reconeix que es generen dioxines durant el procés d'oxocloració del PVC de la seva planta de Runcorn (Anglaterra). També s'han trobat dioxines en d'altres indústries fabricants del PVC com Aiscondel (Tarragona), EVC a Wilhelmshaven (Alemanya), etc.
Durant el procés de síntesi del VCM
es forma el DCE. El DCE és una substància tòxica de
la qual, segons la IARC, l'Agència internacional d'investigació
del càncer, es tenen proves indirectes que sigui un possible cancerigen
per als humans tot i que se sap segur que és teratogen (ataca al
fetus), fàcilment absorvible per la pell i molt inflamable (si explota,
pot arribar a produir accidents similars als ocorreguts a Bhopal el 1984).
Una altra substància molt perillosa és el
VCM: segons la IARC, és un segur cancerigen pels humans (provoca
un càncer de fetge anomenat angiosarcoma), un possible osteodeformador,
un transtornador del sistema nerviós i és molt explosiu perque
té una temperatura d'ebullició de -13'4C; això fa
que el VCM s'hagi de transportar liquat a temperatures inferiors a aquesta
i que, si un accident provoca un augment de la temperatura al dipòsit
on s'emmagatzema, el VCM líquid passi ràpidament a gas i
exploti (hi ha un bon nombre d'accidents ocorreguts pel transport de VCM;
per ex, per ferrocarril tenim els casos de Lewisville als Estats Units
del 28-03-78; Nuremberg, Alemanya, del 08-05-80, etc, i per vaixell, l'accident
més important fou el del "Brigitta Montari", ocorregut el 1984.
De fet, l'ex-Agència Ambiental de la República Federal d'Alemanya
va contabilitar fins el 1985, 42 accidents arreu del món deguts
al transport del VCM). Tanmateix, en la directriu 78/610 es limita l'exposició
de la població al VCM (especialment als treballadors de la indústria
del PVC), fent que els límits de clorur de vinil a l'aire no puguin
superar una concentració de 3 ppm i a Alemanya, aquests límits
s'han reduit fins a 2 ppm (abans dels anys 70, concentracions de més
de 500 ppm eren normals en les fàbriques de PVC).
D'altra banda, alguns additius problemàtics s'alliberen del PVC per procesos de migració, volatilització, lixiviació o fins i tot per l'acció de microorganismes; per exemple, el DEHF (bis-2-etilhexilftalat) és un ftalat teratogènic que s'ha trobat en fauna i flora de tot el món i que s'ha prohibit a Àustria en envasos i embalatges que estiguin en contacte directe amb aliments 11: Sobre el tema, l'Agència del Medi Ambient d'Alemanya vol restringir l'ús del DEHF com a plastificant.
1; també s'ha comprovat la migració
del plastificant DOA (dioctiladipat) des del film alimentari de PVC cap
a l'aliment.
Igualment, s'ha comprovat el trasvàs d'altres components
del PVC cap al material envasat: al 1991, l'estudi Migration of vinyl
chloride into PVC-bottled drinking-water assessed by gas chromatographyc
mass espectrometry que va realitzar el científic italià
E. Benfenati va demostrar la migració de VCM d'ampolles de PVC cap
a l'aigua.
Quant al reciclatge del PVC, la gran quantitat d'additius
diferents que conté aquest plàstic redueix encara més
les possibilitats reals del seu reciclatge.
A part dels problemes comuns a tots els envasos de plàstic,
el tractament del PVC té greus problemes específics:
El PET és un plàstic que s'obté a
partir de l'àcid tereftàlic i l'etilenglicol per mitjà
d'un procés de condensació:
Hi ha plàstic PET de diferents característiques
tècniques, però sempre es tracta d'un material força
impermeable als gasos (O2, NO2, CO2) i
a l'aigua, amb una resistència molt alta a l'impacte. Com tots els
termoplàstics, pot deformar-se per escalfament, però té
una alta resistència a la calor (el seu punt de fusió és
de 260C), així com també a la llum ultraviolada. El PET,
comparat amb el PVC, és més resistent als cops, més
transparent, més lleuger i proporciona més efecte barrera
als gasos.
Per tal que puguem reconèixer els envasos de PET,
la normativa europea sobre envasos i embalatges (94/62/UE) obliga a tots
els fabricants que identifiquin els seus envasos de PET amb el símbol:
Símbol del
PET
El procés de transformació del plàstic
a l'ampolla, es fa per injecció-bufat: concretament, el PET es transforma
en ampolla per mitjà d'una preforma, és a dir, d'un sistema
mecànic d'injecció de matèria en un motllo que després
es bufa per obtenir el cos buit de l'ampolla.
A l'Estat espanyol els principals productors de PET són
La Seda de Barcelona, Resisa de Sant Celoni i Brilen d'Osca. A Europa,
de les 300.000 tones de plàstic PET que es produeixen, la majoria
es destinen a la producció d'ampolles per a refrescos.
Actualment a Catalunya no es recicla el PET. A Europa,
les ampolles de plàstic PET s'estan recuperant en alguns països:
per exemple, l'empresa Wellman té una gran planta de triatge a Holanda
(amb una capacitat per a 12.000 tones/any) que compra moltes bales
d'ampolles de plàstic PET d'alguns països que, després
de ser netejades i premsades, són embarcades cap a la planta de
reciclatge que aquesta empresa té a Irlanda, on les ampolles de
plàstic PET són reciclades per a fer fibra de farciment d'anoracs,
edredons, coixins, estores, etc.
També hi ha plantes de reciclatge de PET en alguns
països del Tercer món, com per exemple l'Índia. Tanmateix,
en aquestes instal·lacions hi ha condicions de risc sobre la salut
dels treballadors, ja que no tenen les mateixes garanties de seguretat
que les plantes de reciclatge europees; així, per exemple, quan
s'escalfa el PET es produeixen unes emissions de gasos que poden causar
als treballadors al·lèrgies sobre la pell, problemes respiratoris
i irritacions sobre els ulls.
I és que l'Índia és una de les moltes destinacions de les deixalles d'occident. L'empresa Pepsi-Cola, la Coca-Cola i 5 fabricants més han establert una companyia a Los Angeles (la Plastics Recycling Corporation of California, PRCC) que compra les seves deixalles i després les exporta a l'Índia. Els directius de les firmes de reciclatge existents en aquest país asiàtic diuen que en aquestes instal·lacions només es poden tractar entre un 60-70% de les deixalles que arriben i que la resta s'aboca o es ven als drapaires. Aquestes pràctiques d'exportació de deixalles són contràries a la Convenció de Basel que regula el comerç internacional de deixalles.
Per altra banda, cal dir que països com Alemanya, Àustria, EUA o Hongria han introduït l'envàs de PET reutilitzable; ara bé, comparat amb les ampolles de vidre reutilitzable, el PET no aguanta temperatures d'esterilització massa elevades, es ratlla molt més fàcilment i sembla tenir problemes de conservació del tast (a la pràctica, el nombre de reutilitzacions del PET és molt més baix que el de les ampolles de vidre reutilitzables). A més, sembla ser que la comercialització d'aquestes ampolles retornables de PET resulta molt més cara que les de vidre reutilitzable o que les mateixes ampolles de PET no retornables.
Tenim dues classes de PE: el polietilè d'alta
densitat (PEAD o HDPE en anglès) i el polietilè de
baixa densitat (PEBD o LDPE en anglès). El quadre següent
resumeix les característiques de cadascun:
Característiques principals del LDPE i de l'HDPE
| Característiques | HDPE | LDPE |
| Procés de fabricació | A 1 atm de pressió | A 1.000/1.500 atm de pressió |
| Densitat | 0'94-0'96 g/cm3 | 0'92-0'94 g/cm3 |
| Poder calorífic | 46.000 Kj per Kg | 46.000 Kj per Kg |
| Transparència | Més aviat opac | Força transparent |
| Rigidesa | Molt rígid | Poc rígid |
| Ramificació cadenes etilè | Poc ramificades | Molt ramificades |
| Estructura | Regular (cristal·lina) | Amorfa |
| Permeabilitat als gasos | Impermeable | Permeable |
| Resistènca a baixes temperat. | Poc resistent | Força resistent |
| Esterilització | Pot ser esterilitzat | No pot ser esterilitzat |
| Resistència als àcids i bases | Molt resistent | Poc resistent |
Alguns experts encara diferencien el polietilè linial de baixa densitat (PELBD) del PEBD; la diferència entre tots dos és que el primer és linial, però més o menys tenen les mateixes característiques (el PELBD resisteix una mica més l'impacte que el PEBD).
Al mercat podem trobar tot tipus d'envasos de polietilè, ja siguin
ampolles (que poden ser de múltiples formes i colors), pots o films.
Així, són envasos de LDPE garrafes d'aigua de 5 i 8 litres,
garrafes d'oli de 5 litres, bosses per a la compra (les típiques
de supermercat), bosses d'escombraries, bosses d'1 litre de llet, sacs
per a fertilitzants i també s'utilitza com a plàstic retràctil
per unir les llaunes o ampolles que van en paquets de vàries unitats.
Quant al HDPE, potser és el plàstic que més s'utilitza
com envàs de diferents productes ja que són d'HDPE les ampolles
d'alguns productes alimentaris (com les de llet de 1, 1'5 i 2 litres, d'orxata
de 200 ml i 1 litre, de salses de volum variat, de Cacaolat de 200 ml i
1 l, etc), alguns pots per a aliments (com els de Cacao), molts envasos
de productes de neteja i de productes per a la rentadora, certs envasos
de productes pel cotxe, alguns envasos de medicaments, bidons de diferents
mides, dipòsits, alguns tipus de sacs, etc. Per tal que puguem reconèixer
els diferents envasos de polietilè, la normativa europea sobre envasos
i embalatges (94/62/UE) obliga a tots els fabricants que identifiquin els
seus envasos d'HDPE i els de LDPE amb el símbols:
 |
 |
| Símbol de l'HDPE | Símbol del LDPE |
L'estirè pot formar copolímers (molècules derivades
del polímer original), alguns dels quals també són
utilitzats en el sector dels envasos i embalatges. Aquests copolímers
són, bàsicament, el SAN (estirè-acrilonitril), l'SB
(estirè-butadiè) i l'ABS (acrilonitril-butadiè-estirè).
Per tal que puguem reconèixer els envasos de PS, la normativa
europea sobre envasos i embalatges (94/62/UE) obliga a tots els fabricants
que identifiquin els seus envasos de PS amb el símbol:
Símbol del PS
Impacte ambientalEl prinipal problema de la síntesi
del PS és el benzè (la substància cabdal en el seu
procés de fabricació), ja que és un reconegut cancerigen
pels humans. També es tenen evidències indirectes que l'estirè
pugui ser un possible cancerigen pels humans i se sap segur que és
un irritant de la pell i de les mucoses oculars. A més, cal parlar
de les emissions d'hidrocarburs a l'aigua ocorregudes durant tot el procés
de fabricació del poliestirè, així com de l'enorme
despesa energètica que significa la seva producció (el PS
és el plàstic que consumeix més energia de tots els
emprats en el sector dels envasos).
En el cas del SAN i l'ABS, s'ha confirmat que l'acrilonitril és
un cancerigen pels animals (i molt probable pels humans).
Quant al reciclatge d'aquest plàstic, podem dir que el PS és
recupera poquíssim de la brossa per a poder ser reciclat.
Per tal que puguem reconèixer els envasos de l'EPS, la normativa
europea sobre envasos i embalatges (94/62/UE) obliga a tots els fabricants
que identifiquin els seus envasos de porexpan amb el símbol:
Símbol de l'EPS
Fins fa molt poc, els agents escumants emprats per expandir l'EPS eren
els gasos CFCs, uns dels principals responsables del forat de la capa d'ozó;
avui dia, però, estan en desús en la indústria del
poliestirè expandit perquè s'estan substituint pel pentà,
un gas força menys problemàtic però que és
molt inflamable).
Quant al reciclatge, actualment es recupera molt poc EPS de la brossa
domèstica per a reciclar-lo. Com que es tracta d'un plàstic
molt voluminós, contribueix notablement a que els abocadors quedin
caramulls; en aquest sentit, les safates de porexpan que s'empren per embolcallar
productes frescos són totalment innecessàries, donat que
bàsicament només participen en la presentació del
producte (efecte display).
D'altra banda, s'ha donat casos de mort de tortugues marines que han
confós restes d'EPS que suraven al mar (provinents dels col·lectors
del clavagueram) amb menjar; la mort té lloc perquè a l'ingerir
aquestes restes la tortuga perd la seva capacitat de flotació, no
es pot capbussar per buscar menjar i, finalment, es mor de gana.
El vidre és un material que gaudeix d'excel·lents propietats
com a envàs a causa de la seva estructura iònica, que fa
que els seus intersticis moleculars siguin de grandària més
petita que la majoria de les molècules gasoses (el que impedeix
el pas de qualsevol gas). A més, la pedra calcària dóna
al vidre una gran resistència davant els agents atmosfèrics.
Tot plegat fa que el vidre:
Les ampolles de vidre per a begudes, des del punt de vista de la recuperació
i el consum poden ser principalment de dos tipus:
El vidre és un material reutilitzable i 100% reciclable. Si per
a fer un envàs de vidre s'usa vidre reciclat en un 90%, es pot estalviar
fins a un 75% de l'energia que necessària si s'empra vidre verge.
El reciclatge dels residus generats a la pròpia planta durant la
fabricació es realitza des de fa molts anys; en canvi, la recollida
i el reprocessament del vidre de postconsum és molt més recent.
El rentat i el reompliment d'ampolles produeix un cert impacte ambiental
ja que per netejar i esterilitzar les ampolles, s'utilitzen lleixius i
tensoactius que van a parar a les aigües residuals. Tanmateix, en
països com Alemanya, França o Dinamarca, els moderns sistemes
de rentat en circuit tancat que s'hi han instal·lat redueixen molt
el consum d'aigua.
A l'hora d'avaluar l'impacte ambiental dels envasos durant tot el seu
cicle de vida el vidre reutilitzable és l'envàs que té
més avantatges respecte la resta d'envasos perquè, entre
d'altres motius, és reutilitzable i 100% reciclable, necessita poques
matèries primeres, genera pocs residus i emissions contaminants
al llarg de tot el seu cicle de vida i té un consum energètic
baix, especialment en sistemes de distribució locals o comarcals
(que són els sistemes de distribució que han funcionat sempre
fins l'arribada de les grans cadenes multinacionals de distribució).
A més, la caució que es paga per l'envàs reutilitzable
assegura tan la responsabilitat del productor com la del consumidor vers
els seus residus.
Nota 2: TEP= Tonelada Equivalent de Petroli (és l'energia, en calories, que conté una tona de petroli).
