L’Ajuntament de Barcelona va encarregar un estudi per determinar la contribució de la ciutat de Barcelona a l’efecte hivernacle. Sembla ser que aquest estudi està cridat a definir i a mesurar l’èxit de les polítiques que la ciutat pot dur a terme per tal de reduir les emissions dels gasos que contribueixen a l’escalfament del planeta.

Les conclusions a les que arriba aquest treball han estat força divulgades, alhora que han servit de base per altres treballs que s’aproximen a valorar la petjada ecològica de la ciutat o el funcionament de la ciutat des d’una perspectiva ecològica.

Les principals conclusions del treball són les següents:

• Les emissions de tones equivalents de CO₂ per càpita a la ciutat de Barcelona són de l’ordre de 2.6-3.4 t/hab, molt per sota que d’altres ciutats europees (5.7 t/hab - Bolònia, 7.5 t/hab - Copenhagen, 10.6 t/hab - Hannover), del general de Catalunya (4.1 t/hab) i del general de l’Estat Espanyol (7.5 t/hab).

• La principal contribució de la ciutat a l’efecte hivernacle ve donada per l'ús de combustibles fòssils per a l’automoció (contribució del 37.5 % del total).

• La segona font d’emissions ve donada pel metà que desprèn l’abocador del Garraf a partir de la descomposició de la matèria orgànica dels residus municipals que hi aporta la ciutat (contribució del 28.7 % de les emissions equivalents).

• La incineració de residus és responsable del 4.4 % de les emissions equivalents de CO₂ degut al baix poder calorífic dels residus municipals i a la baixa eficiència de les instal·lacions.

• El consum d’electricitat i d’energia per a calefacció i altres consums domèstics o industrials és l’altra gran font d’emissions de CO₂ equivalents (33.8 %). La valoració que es fa d’aquest àmbit és que, en ser les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs l’origen d’una bona part de l’energia, a més de la d’origen hidroelèctric, la contribució a l’efecte hivernacle és molta menys que la d’altres ciutats de dimensió similar, i que la del global de l’Estat Espanyol.

• La ciutat de Barcelona no emet de manera significativa gasos d’efecte hivernacle a causa de combustions i emissions originades en processos industrials específics, ja que no estan ubicats a la ciutat.

Quines són les qüestions que deixa obertes aquest estudi i que són imprescindibles de plantejar si deixem de fer d’estrictes comptables de gasos (cosa que per altra banda és del tot necessari de fer)?.

- L’actual sistema de transport de persones i materials, que fa un ús intensiu i poc eficient d’energies fòssils, és el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle. Aquest és un motiu més per replantejar els usos i el planejament de la ciutat, per replantejar també les pautes i les formes de mobilitat de mercaderies i persones i, alhora, de ser més estrictes en el control de l’expansió de la ciutat a costa d’usos agrícoles, de les indústries locals i dels espais naturals.

- El fet que fem ús d'energia d’origen nuclear no ens ha de servir per concloure de manera directa que la ciutat contribueix proporcionalment menys a l’efecte hivernacle. A partir del moment en que es considera que la energia d’origen nuclear no és una alternativa vàlida per aconseguir una reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, passa a ser més convenient comptar tota l’energia elèctrica consumida i que té, per proporció, un origen nuclear, com una font més d’emissions de gasos d’efecte hivernacle equivalent a l’ús de combustibles fòssils. Donades les condicions que imposa l’ús de l’energia nuclear i donades les característiques tècniques de distribució de la xarxa elèctrica, és absurd considerar que la responsabilitat de la ciutat es limita al consum d’energies fòsils d’acord a una proporció referent als diferents orígens de l’energia que s’usa a Catalunya. Aquest empirisme equívoc sols serveix per consolar-nos en les taules comparatives d’emissions de diferents ciutats del mon, però és del tot inútil alhora de valorar objectius o límits a les polítiques d’estalvi energètic o a les de substitució de les energies fòssils i de l’energia nuclear per d’altres amb menys impacte ecològic i social. Així, si l’energia nuclear no és una alternativa, l’energia elèctrica d’origen contaminant (nuclear o fòssil) que deixi de consumir Barcelona, "allibera" tant energia d’origen fòssil com d’origen nuclear, i així altres poblacions de Catalunya que usen la mateixa xarxa poden deixar d’emetre, al seu temps, gasos d’efecte hivernacle per consum elèctric, ja que la proporció global catalana baixa.

- Avaluar la contribució de la incineració de residus municipals a l’efecte hivernacle tampoc és una tasca senzilla si s’insereix la incineració en una anàlisi més sistèmica. La incineració de residus municipals vol dir que a Barcelona es crema paper i cartó, plàstics, residus orgànics, ..., la major part dels quals podrien trobar usos alternatius amb la seva recollida selectiva i el seu reciclatge. A les emissions directes de gasos d’efecte hivernacle per part de la incineradora de Sant Adrià del Besòs cal afegir-hi les repercussions netes del "no reciclatge" i de l’ús equivalent de matèries primeres verges. A més, a la incineració de residus municipals, cal associar-hi les emissions lligades a la gestió de les seves escòries i cendres.

- És cert que Barcelona no és ja una ciutat industrial, però també és cert que això només és defensable si es considera l’estricte límit del terme municipal. Si quan es fan anàlisis urbanístiques és fàcilment assumible que l’àrea metropolitana catalana ja va des de Mataró fins a (quasi bé) Tarragona, englobant les àrees de Martorell, Sabadell, Terrassa i Granollers, quan es fan avaluacions ecològiques (com ho és la mesura de la contribució de Barcelona a l’efecte hivernacle) s’ha de tenir en compte que Barcelona participa del tot en la responsabilitat de tota l’àrea industrial funcional a la que pertany. Igual que en el cas del consum d’energia, no és més que un autoengany considerar que Barcelona no té responsabilitat en les emissions industrials de gasos d’efecte hivernacle. Si hi ha manera d’avaluar-los, cal que a la ciutat de Barcelona també se li atribueixi la part proporcional que li correspon, per població o per consum de productes industrials.

- La matèria orgànica que va a parar a l’abocador del Garraf es descomposa emetent metà. Aquesta és una contribució positiva i important de la ciutat a l’efecte hivernacle, però, al contrari del que es valora en l’estudi de l’Ajuntament de Barcelona, la matèria orgànica no sols és l’element menys problemàtic des d’una consideració ecològica, sinó que també és el que té un major potencial de ser transformat en un factor positiu. L’abocador del Garraf s’ha de clausurar i el metà que en desprèn s’ha d’aprofitar, ja que és un gas energètic. Però el que cal tenir en compte, sobretot, és que el camí a seguir per tal de donar-hi una solució definitiva ja està prou definit i practicat: fer una recollida en origen de la matèria orgànica per tal de compostar-la o metanitzar-la. Només cal decidir-se a començar.

Com podeu veure, les conclusions que es desprenen de la nostra valoració sobre la contribució de la ciutat de Barcelona a l’efecte hivernacle són molt diferents de les que s’extreuen de l’estudi encarregat per l’Ajuntament de Barcelona. Si tenim en compte que l’estudi de l’Ajuntament ha servit de base per a la discussió en els grups de treball de l’Agenda 21 de la ciutat, i que les seves conclusions s’han aportat també en les trobades internacionals sobre ciutats i medi ambient en el desenvolupament de les Agendes 21 locals, no podem més que pensar que els barcelonins estem representant el mateix trist paper que estan fent els dirigents dels països industrialitzats en les cimeres mundials sobre el canvi climàtic.

tornar enrera