Ignasi Puig i Ventosa. APMA
 

No hi ha res de nou en afirmar que el sistema econòmic del que participen les societats industrialitzades es fonamenta i té com a motor l'egoisme de les persones. Res més clar per il·lustrar-ho que citar d'un dels llibres referents bàsics de la corrent econòmica dominant:

"Todo individuo procura emplear su capital de forma que le produzca el mayor valor posible. Al hacerlo así, generalmente ni trata de favorecer el interés público ni sabe en cuánto lo favorece; lo único que busca es su propia seguridad, su propio beneficio. Y en ello está conducido por una 'mano invisible' que le lleva a servir un fin que no estaba en sus intenciones. Al buscar su propio interés, el particular muchas veces favorece el de la sociedad mucho más eficazmente que si lo hiciera a propósito"

Inaudites les conseqüències que es desprenen d'aquest plantejament. La més sorprenent possiblement és la pretensió que la mà invisible, el que avui anomenaríem mercat, fa que un agregat de conductes individuals i egoistes condueixin a un resultat socialment idoni. Sobre aquesta pretensió s'edifica bona part del pensament liberal.

El que sovint s'oblida és que perquè el mercat condueixi a una assignació eficient de recursos cal que es compleixin una sèrie de condicions, unes condicions que justament el mercat funcionant sense control tendeix a erosionar: un nombre suficientment gran de compradors i venedors, suficient informació,... i el supòsit que tothom qui concorri al mercat assumeixi tots els seus costos.

Us sembla que Boliden assumeix tots els seus costos quan no és sinó amb ingents quantitats de diners públics que s'ha intentat posar remei al desastre de Doñana? Us sembla que els gestors de les centrals nuclears assumeixen una fracció rellevant dels costos que generen o que la majoria es traslladen a les generacions futures? Us sembla que quan consumim una llauna d'alumini o un envàs de plàstic estem assumint el cost que tindrà per les properes generacions l'exhauriment de materials o els costos ambientals que aquests productes ocasionaran un cop esdevinguin residus? Això són exemples d'externalitats ambientals, és a dir costos que no són assumits pels seus responsables.

Penseu en gairebé qualsevol dels productes que consumim habitualment i trobareu multitud exemples d'externalitats.

I és que la mateixa lògica individualista que proposen els defensors de deixar fer a la mà invisible, també condueix al que per antítesi s'ha anomenat el colze invisible, traslladar costos a tercers. Cadascú en la cerca del benefici privat, competint, intenta minimitzar els seus costos i una de les formes de fer-ho és externalitzant-ne el màxim possible. Uns dels costos més fàcils d'externalitzar són els ambientals, traslladant-los a tercers, humans o no humans, presents i futurs.

És en aquest sentit que només des d'una lògica diferent a la individual es pot garantir que l'economia prengui correctament en consideració el medi. Si el medi ambient és, en general, un bé públic, qui sinó algú que representi adequadament l'interès públic pot garantir la seva correcta gestió? Abans de parlar de sostenibilitat cal per tant parlar de democràcia, i és que NOMÉS aquelles polítiques ambientals que emanin d'òrgans que representin els interessos col·lectius conduiran l'economia cap al bé públic.

Per política econòmica ambiental s'entén aquell conjunt d'instruments amb capacitat per incidir en el mercat de manera que es deixin de generar o es redueixin els impactes mediambientals. Exemples d'aquests instruments són les normes (límits a les emissions), la prohibició de materials o de tècniques, la moratòria, els impostos ambientals, els permisos de contaminació negociable, els sistemes de bonificació-penalització, els sistemes de fiança, els sistemes de dipòsit, l'estandarització de productes, obligar el fabricant a assumir les conseqüències ambientals del seu producte, imposar l'ecoetiquetatge,...

De tota aquesta llista incompleta els més importants en el passat i previsiblement en el futur immediat han estat les normes i els impostos ambientals; en el nostre país, especialment les primeres. És absurd parlar en termes absoluts de quina de les dues opcions és millor, perquè depèn completament de cada cas. La propera taula intenta sintetitzar els pros i contres de cada instrument considerant diferents criteris.

Cada instrument de política ambiental té els seu àmbit adequat d'aplicació. És administrativament car i complex lluitar contra les emissions de les incineradores de residus mitjançant normes i seria ineficaç fer-ho amb impostos ambientals; un cas clar on la rotunditat de la prohibició presenta les característiques idònies.

Els impostos ambientals poden ser un bon instrument per minimitzar l'ús de piles, els sistemes de dipòsit són la solució per reduir els envasos, els permisos negociables poden ser una via per reduir les emissions de les tèrmiques, les normes poden ser adequades per controlar les immissions de contaminants de l'aire,... Per a qualsevol problema ambiental trobaríem algun instrument de política ambiental que podria ser especialment propici.

És útil la política ambiental o mentre el sistema econòmic continuï basant-ne en l'individualisme només servirà per posar pedaços? La meva opinió és que cal abandonar l'individualisme com a motor del sistema econòmic, si es pretén resoldre a mig i llarg termini les crisis ambientals (i especialment socials) que hi ha plantejades, de totes maneres no tinc cap dubte que els instruments de política ambiental tenen un gran poder per millorar i canviar les coses.

El cert però és que tot i l'enorme capacitat d'aquest instruments no s'estan aplicant més enllà de polítiques testimonials i això és precisament perquè aquests instruments no són neutres, sinó que com sabem hi ha molts interessos que es veurien afectats si l'Administració decidís que cal prestar una major atenció als aspectes ambientals. Interessos que en una administració mancada de democràcia sovint es confonen amb els dels decisors.

En definitiva, només quan hi hagi un nombre suficient de persones que exigeixi un societat ambientalment més justa és esperable que l'Administració utilitzi els instruments dels que gaudeix. Ara bé, saber que aquests instruments de política ambiental hi són i no s'apliquen ens omple de legitimitat per exigir-los encara amb més força.

NORMES O IMPOSTOS AMBIENTALS?
 

Concepte	NORMES	Impostos ambientals
Eficàcia. Certesa en l'assoliment dels objectius	Molt Alta1. En alguns casos és l’únic que pot garantir-la.	Incertesa en l’assoliment dels objectius.
Eficiència. Cost monetari d'assolir els objectius	Baixa, a menys que s’estableixin diferents nivells de qualitat ambiental a complir.	Més alta que la regulació, en general.
Vigència	S’han de revisar més sovint: aparició de noves tecnologies,...	La inflació pot obligar a revisar-los.
Incentiu	Nul. Cap incentiu per contaminar per sota de la normativa.	Permanent. A menys contaminació menys pagues.
Estímul a la innovació	Baix.	Permanent. Nous avenços tècnics possibilitaran estalviar.
Costos de gestió i control	Alts.	Aproximadament iguals als de la regulació normativa.
Ingressos	No en genera.	En genera.
Rapidesa	Major que els impostos.	Menor que la regulació.
Impacte distributiu	Compleix "qui contamina paga" i impedeix que "qui pot pagar pugui contaminar". És més just.	Compleix el principi de "qui contamina paga".
Llibertat d’elecció	Cal complir les normes ambientals o afrontar les multes. És preferit per les empreses, en general.	Permet escollir entre deixar de contaminar o pagar l’impost, o pagar multes per incompliment

1. Excepte quan es vulgui incidir directament sobre els consumidors, en que són més eficaços els impostos. Per exemple, és millor fixar un impost sobre el paper fet amb pasta verge, que no pas establir quotes a la seva venda