Si construïm un gran dipòsit, de molts metres cúbics, a la capçalera d'aquesta riera, tindrem aigua per abastar els milers de porcs d'aquelles granges noves o ampliades.

Si agafem tal quantitat d'aigua dels torrents de la muntanya, amb els canons farem com Déu: neu. I de pas molts calés, perquè vendrem milions de forfaits.

Si deixem pràcticament eixut el tram final del riu, podrem regar molts camps de golf i omplir infinitat de piscines per tenir contents els turistes. Els peixos que es queden sense aigua els traslladarem de domicili. "Au! A fer també turisme".

Si fem centenars de quilòmetres de cano-nades fent rases arreu, portarem aigua del riu allà on es vulgui. Negoci rodó per a uns quants, menys per a la butxaca dels de sempre. En l'operació ens podem oblidar dels pous. Ja no caldrà preguntar-nos si estan o no malmesos i el problema dels purins serà més fàcil d'oblidar també. Acabarem d'arrodonir l'assumpte declarant insuficient el nostre riu, i així tindrem l'excusa per desviar cap a casa algun riu estranger. I més negoci!

Si instal·lem cert nombre de plantes col·lectives depuradores de purins, més unes quantes de particulars i aboquem una mica més de suc del que toca sobre els camps, l'excedent serà igual a zero. Quina fórmula matemàtica! Allò que no és igual a zero és el benefici que els grangers industrials i les càrnies tenen.

Malabarismes matemàtics per justificar allò injustificable: la usura i la desmesura. Ma-quiavelisme aritmètic per demostrar el de sempre: que els beneficis són per a uns pocs i els perjudicis per a la gran majoria.

I al mig de tants números, tants càlculs, ningú sap què vol dir reduir? No passar-se del límit? I entre logaritmes i equacions, ningú s'ha preguntat el preu d'un pou? Quant val una font?

Entenc que fer números pugui ser un exercici de distracció o una bona excusa per treure's un bon sou, però les coses que ens estan passant ratllen la catàstrofe i són d'una claredat meridiana. Persones que fins ara estaven confiades que l'aigua que bevien era bona, ara malden per saber si l'aigua de la font -quan aquesta raja- que sempre els ha proveït, ara és o no consumible, si pot afectar o no la seva salut.

Els nostres administradors no poden escudar-se sota el concepte del progrés o el de riquesa. No poden dir que ara som més rics quan en realitat sabem que tots som més pobres. I ells també.

Mals administradors! Quin bon pare engreixaria desmesuradament uns fills deixant totes les misèries per als altres? D'aquest procedir aconseguireu èxits aparents i efímers, però sota l'ombra del fracàs. Com més es vol mostrar el triomf, més interioritzada està la derrota.

"Qui contamina, paga" et diuen. Però no és això. Qui contamina ofèn la vida. Ofenen la vida també, aquells que podent-t'ho evitar, ho permeten o ho possibiliten. Qui roba i malmet els recursos públics està robant i malmetent, no ja el futur, sinó el present, el nostre present que ha de posar les bases per a un futur millor.

Com podrem ensenyar als nostres fills a estimar la terra si no l'aprenem a estimar nosaltres? Parlar d'un esdevenidor millor és una fal·làcia si no edifiquem, ara ja, un millor present. Nosaltres, a l'estil dels antics filòsofs grecs, suggerim el terme just, l'equilibri, la raó, la sensibilitat, la bona mesura. En definitiva, la dimensió humana.

De tant en tant vaig a alguna escola per parlar amb els nens sobre l'aigua, el riu,... Ells, indiferents a totes les dades que us deia al principi, amb cara esperançada i amb la més pura lògica em demanen si els rius tornaran mai més a baixar nets i amb aigua, també si podrem tornar a beure de nou aigua dels pous i de les fonts. Contesto sense rigor científic ni matemàtic, a l'estil del conte o de la faula, que és el llenguatge que ve del poble i l'entén:

"Temps era temps hi havia una fadrina que volia tornar a la font..."

Rafa Garrido
President del GDT