El diccionari Fabra, defineix la submissió com "acció de
sometre's a obediència. Docilitat de l'inferior envers el
superior". A quina inferioritat es refereix? a quina
superioritat? Als dels sistemes jerarquitzats, és clar. La
superioritat, avui, aquí, la tenen els insubmissos front als
poders superiors, arbitraris, decadents, incompetents i
corruptes. I no és fàcil assumir la desobediència civil i la
insubmissió en el context actual. Vosaltres ho sabeu perque,
des de fa quatre anys, decidíreu endegar un combat tan difícil.
Demostreu que no és cert que el jovent d'avui no té ideals. Ho
diu fins i tot gent de la meva generació que sí en tingué
d'ideals i lluità per a fer-los triomfar, però fou massa
submissa, massa obedient a les jerarquies del propi camp, als
estats majors que imposaven disciplines, reglaments, uniformes
i banderes vàries en nom d'una revolució que, intrinsicament,
les negava.
Sí, és cert, els que teníem disset anys, exultàvem amb els
ideals més nobles i més agosarats, amb tanta passió que encara
ens dóna força, però no forem capaços de copsar els simptomes
de degradació en l'autoritarisme, la imposició indiscutida de
consignes i decisions engiponades pels comités centrals, cada
cop més allunyats de la realitat, més burocaratitzats i
retòrics, mentre els joves anaven a guerrejar, en els dos
bandols- el dels sublevats contra la República- instigats per
militars feixistes, i els que haguerem de plantar cara a la
sublevació amb les armes, engolits per l'engranatge de la
guerra, un engranatge incontrolable, embrutidor,
imperceptiblement castrador dels sentiments més elevats perque
és un dispositiu endegat i manipulat per la lògica del
militarisme, fins i tot quan es vesteix l'uniforme de comissari
polític, amb estrella roja a la gorra. I això ho vam veure
massa tard, i alguns encara no ho volen veure ni admetre. Hi
ha companys d'aquella generació que consideren la vostra
insubmissió pacífica una actitud pusilànime, tova, "light"- com
es diu ara- massa còmode, diuen, recordant les seves
batalletes: "jo, als vint anys, ja havia estat ferit a
l'Ebre... i vaig haver de fer dos cops la mili..." Així
pontifiquen. Sí, és l'èpica d'aquella guerra civil atroç, que
la generació anterior a la nostra havia d'haver evitat.
Penso que calia dir-ho avui, aquí, no per alliçonar ni
aconsellar ningú, sino per a moure a la reflexió sobre la
obediència i la submissió, evocada en el meu llibre "Quan érem
capitans". Des de la insubmissió m'he oposat i m'oposo a
l'entrada de les dones a les forces armades. Hi ha feministes
que ho defensen en nom de la igualtat. Discrepo. La igualtat
amb qui? Amb allò que vosaltres, nois insubmissos no voleu ser,
i no sereu. Cada cop s'enten més bé la dimensió del vostre
combat. La carta publicada a EL PAIS el dia 11 signada per un
professor, en defensa del seu alumne Pau Perez, n'és expressió.
La ressolució de la jutjesa Carmen Neira a Madrid, absolutòria
de l'insubmís José Maria Bellido, n'és una altra perque, segons
la sentència publicada: "La libertad individual prevalece sobre
el deber de la defensa nacional", i afegeix, "Las razones de la
conciencia moral son significativamente importantes dado que
ahí se realiza el ejercicio de la actividad personal mas intima
y sagrada del hombre". Aquesta ressolució era impensable fa
quatre anys, quan començaveu el vostre moviment d'insubmissió.
I era impensable un article com el del coronel de l'exercit
espanyol, Prudencio Garcia a EL PAIS del 28 de gener de 1992,
criticant dues característiques de la mentalitat militar: 1) un
erroni concepte de l'honor i, 2) un erroni concepte de la
disciplina basat en "la obediencia debida, entendida ésta como
un deber de obediencia ciega a todo tipo de órdenes, incluidas
las de caracter criminal".
Doncs bé: el moviment d'insubmissió i desobediència civil
es proposa, entre altres, subvertir aquests falsos valors per a
fer-ne avançar uns altres: el de la pau, la solidaritat, la
sinceritat en les relacions interpersonals, el repecte a la
diferència per opció sexual, color de la pell, religió i nació,
valors que, com diu l'estimat Miquel Martí i Pol, exalten "el
gest rebel; perque en el gest, en cada gest desmesurat i tràgic
s'hi perfà, lliure, plena i amorosa, la pregonesa clara de la
vida". Gràcies.
Teresa Pàmies.