FEDERACIÓ CATALANA D'ONG PER LA PAU
Apartat 4. CONGRÉS CATALÀ PER LA PAU
ÍNDEX
EL LLAMADO DE PAZ DE LA HAYA .Dr. Rodrigo Montaluisa Vivas.
EL MOVIMENT CATALÀ PER LA PAU DAVANT DEL FUTUR. Joan Gomis.
L'EDUCACIÓ PER LA PAU COM A PROCÉS D'HUMANITZACIÓ. Carme Romia.
EL FUTUR DELS EXÈRCITS I LA PAU. Jordi Armadans i Gil.
EL FUTUR DEL MOVIMENT PER LA PAU. Pere Ortega.
INDUSTRIA I COMERÇ D'ARMES. Arcadi Oliveres
CONFLICTES A LA MEDITERRÀNIA. Laura Feliu.
L'any 1999 es van complir 100 anys de la celebració de la primera Conferència Internacional sobre Pau que va tenir lloc a la Haia.
A fi de commemorar-ho, el conjunt d'organitzacions i grups per la pau d'arreu del món van
promoure la Crida per la Pau de La Haia. En aquesta crida es reclamava que se superés la guerra
com a forma de resolució dels conflictes i que es desenvolupessin vies per a la construcció de la
pau.
El mes de Maig de 1999, en la segona Conferència Internacional per la Pau, s'aplegaren a La Haia persones, organitzacions i centres que treballen per la pau, el desarmament, la desmilitarització, la prevenció de conflictes i la noviolència, com a expressió del desig de la societat civil internacional d'avançar cap a la pau, amb la voluntat d'incidir sobre els organismes internacionals i els Estats per tal que facin possible la prevenció de les guerres.
Vam creure que els ciutatadans i ciutadanes de Catalunya no podíem restar al marge d'aquest gran esdeveniment i per aquest motiu, havíem de preparar la nostra aportació.
És per això que la Federació Catalana d'ONG per la Pau, que aplega 19 organitzacions, va confocar aquest Congrés, previ al de La Haia, amb la voluntat de trobar-nos tots i totes els qui desitgem un futur on la pau sigui possible, per tal de reflexionar, proposar i actuar. Ens va semblar un moment oportú perquè el conjunt del moviment català per la pau es trobés i preparés els camins de futur del seu treball.
En el año 1999 se cumplieron 100 años de la celebración de la primera Conferencia Internacional sobre paz, que tuvo lugar en La Haya.
Para conmemorarlo, el conjunto de organitzaciones y grupos para la paz de todo el mundo promovieron la Llamada de la Paz de La Haya. En esta llamada se reclamaba que la guerra fuese superada como forma de resolución de conflictos y que se desarrollasen vías para la construcción de la paz.
El mes de mayo de 1999, en la segunda Conferencia Internacional para la Paz, se encontraron en La Haya personas, organizaciones y centros que trabajan para la paz, el desarme, la desmilitarización, la prevención de conflictos y la novieolencia, como expresión del deseo de la sociedad civil internacional de avanzar hacia la paz, con la voluntad de incidir sobre los organismos internacionales y los Estados para que hagan realidad la prevención de las guerras.
Creímos que los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña no podíamos quedar al margen de este gran acontecimiento y que por este motivo, teníamos que preparar nuestra aportación.
Es por ello que la Federación Catalana de ONG para la Paz, que agrupa a 19 organizaciones,
convocó este Congreso, previo al de La Haya, con la voluntad de encontrarnos todos y todas los
que deseamos un futuro donde la paz sea posible, para reflexionar, proponer y actuar. Nos
parecía un momento oportuno para que el conjunto del movimiento catalán para la paz se
encontrase y preparase los caminos de futuro de su trabajo.
1999 was the centenary of the first International Peace Conference held at The Hague.
To commemorate the event, peace organisations and groups from all over the world promoted the Hague Appeal for Peace. This appeal demanded the end of war as a way of resolving conflicts and the development of peace-building methods.
In May 1999, at the second International Peace Conference, people, organisations and centres working for peace, disarmament, demilitarisation, conflict prevention and non-violence gathered at The Hague to express their desire that international civil society should advance towards peace, in the hope of influencing international bodies and States to make the prevention of war possible.
We felt that the citizens of Catalonia could not be left out of this great event and for this reason we had to prepare our contribution.
For this reason, the Catalan Federation of NGOs for Peace, which consists of 19 organisations, called this Congress, prior to the Conference at The Hague, with the intention of bringing together all those people who wish for a future in which peace is possible, so as to reflect, propose and act. We felt it was the right moment for the entire Catalan peace movement to meet and prepare the ways of its work in the future.
EL LLAMADO DE PAZ DE LA HAYA
Dr. Rodrigo Montaluisa Vivas
Director Ejecutivo Internacional de la Fundación FERIS.
Este ha sido el peor y el mejor de los siglos.
En los últimos 99 años ha habido más muertos y muertes brutales por la guerra y por el hambre, más que en cualquier otra época de la historia. Estos años han presenciado como la frágil llama de la democracia ha sido debilitada una y otra vez por dictaduras extremas, regímenes militares y colosales enfrentamientos internacionales por el poder.
Igualmente han sido los años del irrespeto más desenfrenado de los Derechos Humanos y de las libertades fundamentales, en todas las regiones del planeta.
Estos años han sido testigo del incremento de la brecha entre los más favorecidos y los más pobres y el aumento de la insensibilidad de los primeros hacia los segundos. Estos años han marcado igualmente el aparecimiento de la pobreza absoluta en amplios contingentes humanos.
Nuevos escenarios, nuevos tormentos continuan aquejando a la humanidad. Las relaciones
internacionales sujetas al vaivén de la política y del interés económico de grandes potencias,
determinan una especie de proceso de autodestrucción paulatino y violento, con sus esquemas,
sus modelos, sus programas y sus ideologías. La humanidad vive un momento difícil, pero
esperanzador.
Sin embargo, estos años también han presenciado el poder de los pueblos para resistir y vencer la
opresión, así como para superar los eternos prejuicios entre sexos, razas, religiones y grupos
étnicos. Persiste, sin embargo, la discriminación, la xenofobia y el racismo. Estos años han visto la
explosión del conocimiento científico y tecnológico, alcanzándose un grado de desarrollo tal que
haría posible una vida digna para todos los habitantes del planeta. También la formulación de un
código de derechos universales, que si realmente fueran respetados, posibilitarían una existencia
digna para todos, y finalmente, se han dado los primeros pasos tendientes al establecimiento de
un sistema de autoridad global que bien fortalecido puede ser el único capaz de encaminar los
pasos de la humanidad por un camino de equidad, justicia y solidaridad.
La diversidad de miembros y representantes de organizaciones civiles de diferentes culturas y
esferas de la sociedad, conscientes del dualismo de la historia de este siglo, han estimado
importante emitir el siguiente llamado a todas las sociedades, los gobiernos y los líderes del
planeta.
La civilización ha logrado deslegitimar (aunque no eliminar completamente) la esclavitud, el
colonialismo y el apartheid, permitamos ahora que el siglo XXI, sea el primero sin guerra, con
solidaridad, con tolerancia, respeto y equidad entre todos los Estados, los hombres y todos los
pueblos.
Encontremos las maneras e implementemos las ya existentes- para prevenir los conflictos
removiendo sus causas dentro de las cuales están: la distribución inequitativa de los recursos, la
hostilidad entre las naciones y los grupos dentro de estas, la presencia cada vez más importante
de mortíferos arsenales de armas convencionales y de destrucción masiva; la multiplicidad de
armas ligeras, las terribles minas anti-personas, así como la persistente y continua violación de los
Derechos Humanos y de las libertades fundamentales, la desenfrenada ola de racismo, xenofobia
y discriminación entre los hombres al interno de los Estados .
Cuando los conflictos surjan, como inevitablemente lo harán a pesar de nuestros mejores
esfuerzos, empeñémonos en buscar e implementar las medidas vigentes y las mas convenientes
para resolverlos sin necesidad de acudir a la violencia.
En resumen, completemos el trabajo de la Conferencia de la Paz llevada a cabo en la ciudad de
La Haya hace un siglo, retomando el gran sueño de un desarme general y completo que
solamente se vislumbró un poco después de la Segunda Guerra Mundial. Esta meta va a requerir
de nuevas estructuras para, y por la paz, y del fortalecimiento del orden legal existente, pero
sobre todo, de que encontremos y mostremos la voluntad política, moral, económica, social y
espiritual para alcanzar lo que nuestros líderes saben que es necesario hacer pero que no logran
realizar, es decir:
* El fortalecimiento internacional de los postulados de derechos humanos, del derecho internacional humanitario y de las instituciones que los acompañan.
* La consolidación de los mecanismos para la solución pacífica de las controversias, y la
resolución de los conflictos.
* La abolición del comercio de armas o por lo menos su reducción a niveles compatibles con la
prohibición de agresión según se establece en la Carta de las Naciones Unidas.
* La abolición de las armas nucleares, las minas anti-personas y todo armamento incompatible
con la norma humanitaria.
* La utilización de los vastos recursos liberados por la reducción de la carrera armamentista, en
aras de generar procesos de desarrollo económico y social, que permitan la erradicación total de
la pobreza.
En la medida en que unamos nuestros esfuerzos bajo estos principios estaremos dando los pasos
finales para reemplazar "la ley de la fuerza" por la "fuerza de la ley". Terminemos de una vez por
todas con la guerra. Busquemos las mejores condiciones para la construcción de la Paz, de la
Solidaridad y de la Justicia internacionales. Vayamos creando por lo tanto condiciones favorables
al desarrollo de una «Cultura de la Paz».
Les invitamos a unirse al Llamado en pro de la Paz de la Haya, 1999 haciendo explícito su apoyo
e interés.
¿Porqué organizar una conferencia por la Paz?
Durante la presente década se han celebrado una gran variedad de conferencias en el ámbito
internacional abordando temas como: la infancia, el medio ambiente, los derechos humanos, el
desarrollo social, la población, la problemática de la mujer, etc. Consideramos que para cerrar el
siglo, la última gran conferencia en este sentido debe ser sobre la Paz y la Justicia internacionales.
La sociedad civil será la que tome la iniciativa en su organización invitando a todos los gobiernos,
y responsables políticos a participar, para que bajo su voluntad política y su autoridad moral,
construir un mundo más humano, justo, y solidario.
El tema general que engloba nuestra conferencia lleva el título de "Tiempo de abolir la guerra y las causas de los conflictos". Se abordará el tema de la paz en relación con todos los demás tópicos trascendentales explorados en conferencias anteriores. Durante los pasados siglos, la humanidad logró abolir la esclavitud, deslegitimar el colonialismo y terminar con el apartheid, pese a ello, importantes resquicios de estas condiciones prevalecen en algunas regiones del planeta. Ahora, tras el siglo más sangriento de la historia, es tiempo de que se tomen las medidas necesarias y se realicen los mayores esfuerzos para deslegitimar y acabar de una vez por todas con la guerra.
¿Porqué en La Haya, reino de los Países Bajos, en l999?
La ciudad de La Haya se ha convertido en la capital mundial de la legislación, y de la Paz
internacional.
En 1899, a iniciativa del Zar Nicolás II de Rusia, y de la reina de Holanda, se realizó en esta
ciudad la primera gran Conferencia Internacional por la Paz. La Conferencia de La Haya marcó
un hito en la historia por ser la primera en su tipo. A diferencia de las anteriores Conferencias por
la Paz, la de la ciudad de La Haya fué celebrada nó para concluir o iniciar un proceso bélico sino
para discutir el establecimiento en la legislación internacional, de mecanismos permanentes que
contribuyan para el proceso de desarme, para la prevención de los conflictos y por la solución
pacífica de las controversias.
Posteriormente, en 1907 se llevó a cabo la Segunda Conferencia por la Paz en la misma ciudad,
impulsada ésta sobre todo por grupos de ciudadanos pacifistas. Ambos encuentros marcaron
avances históricos trascendentales en el desarrollo del derecho internacional humanitario, y en el
establecimiento de la Corte Permanente de Arbitraje (CPA), elementos estos que constituyen el
preámbulo de la Liga de las Naciones y de la Corte Permanente de Justicia así como de sus
organismos sucesores, a saber: la Organización de las Naciones Unidas y la Corte Internacional
de Justicia. Tanto la Corte Permanente de Arbitraje como la Corte Internacional de Justicia
conservan su sede en el Palacio de la Paz situado en la ciudad de La Haya.
La sociedad civil se encuentra empeñada en realizar durante el mes de mayo de 1999 en la
ciudad de La Haya, una magna Conferencia Internacional por la Paz para finalizar con ella un
siglo caracterizado por el desarrollo de las más terribles guerras. Este evento que hemos
denominado "Llamado en pro de la Paz de la Haya, 1999" coincidirá con el 100 aniversario de la
Primera Conferencia Internacional por la Paz celebrada en esta misma ciudad.
En diciembre de 1997 la Asamblea General de las Naciones Unidas adoptó una resolución de
apoyo a los proyectos para la celebración en 1999 del Centenario de la Primera Conferencia de
La Haya. Esta resolución hace referencia a nuestro encuentro y recomienda que las subsiguientes
conferencias realizadas durante 1999 se consideren como parte de la Tercera Conferencia
Internacional por la Paz. Dentro de los encuentros previstos se incluyen diversas actividades que
estamos organizando y apoyando. Cabe destacar los planes de 25 naciones comandadas por La
Federación Rusa y por el Reino de los Países Bajos, así como aquellas organizadas por el
movimiento de los Países No Alineados y por el Comité Internacional de la Cruz Roja.
Programa general y objetivos del Llamado en pro de la Paz
El Llamado en pro de la Paz de la Haya, 1999 consta de 3 etapas:
1. Se identifica como un periodo de preparación con una duración de aproximadamente dos años,
2. Se refiere a la conferencia internacional en sí misma,
3. Mientras que la última estará abocada al seguimiento de los avances de los objetivos
establecidos por la Agenda para el siglo 21 para la Paz y la Justicia Internacional que surgirá del
proceso de la Haya.
El Llamado en pro de la Paz de la Haya 1999 pretende construir nuevas propuestas sobre las
bases establecidas en la primera Conferencia por la Paz de 1889, y por la acción de una
diversidad de conferencias regionales que pretendan mostrar la voluntad de otras sociedades
civiles en el mundo en aras de generar condiciones diferentes para la resolución de los problemas
que aquejan a la humanidad. De ahí que existan otros objetivos que concomitantemente a los
anteriores constituyan la base de acuerdo mundial, y de voluntad universal para que el próximo
siglo sea efectivamente un siglo de justicia, de respeto de los derechos humanos y de solidaridad
entre todos los habitantes del planeta. Estos objetivos son:
* La consolidación a nivel mundial de los derechos humanos, del derecho internacional
humanitario y de las instituciones que los acompañan.
* La solución pacífica de las controversias incluyendo la prevención de los conflictos, y la
consolidación, y mantenimiento de la paz
* La construcción de una real "Cultura de la Paz, de la Justicia y de la Solidaridad", entre las
naciones y los hombres.
* La consecución de un nuevo papel para la sociedad civil mundial, para los ciudadanos, así
como la valorización del positivo papel de las ONGs y de la diversidad de asociaciones que
trabajan para desligitimar la guerra y sus armas de muerte
EL MOVIMENT CATALÀ PER LA PAU DAVANT DEL FUTUR
Joan Gomis
President de la Federació Catalana D'ONG per la Pau
En primer lloc, donar-vos la benviguda i agrair-vos la vostra presència. Tot seguit, una pregunta:
Perquè aquest Congrés Català per la Pau? Veureu que és un Congrés amb algunes
característiques peculiars: no hi ha autoritats ni representants seus, no hi ha alfombres ni banderes,
no hi ha hostesses ni recepcions amb cava i canapés i menys encara sopar de gala. No és pas que
vulgui criticar tot això, però tot això no hi és al nostre Congrés. Aquest és només una ocasió de
trobada i de treball que voldríem orientar cap el futur.
Però sí que és cert que aquest Congrés, com tots, té unes motivacions. En el nostre cas són dues
que conflueixen. Per una banda, el maig proper es celebrarà a La Haia una gran conferència
internacional, en el centenari de la Crida de la Pau de La Haia de 1899. De la conferència de La
Haia ens en ha parlat Rodrigo Montalvisa, a qui volem agrair un altre cop que hagi volgut
acceptar la nostra invitació de venir a acompanyar-nos. La gent del moviment català per la pau
ens alegrem de la celebració d'un esdeveniment tan important com la Conferència de La Haia. Hi
serem presents i participants, i amb el nostre congrés volem fer-li ressò i respondre a la invitació
que les entitats del moviment per la pau d'arreu ajudin a obrir camí a la Conferència.
L'altre motivació conflueix amb aquesta. Un moviment per la pau ha de tenir una decidida vocació
internacional, i ens plau de proclamar-ho. Però també s'ha d'examinar ell mateix per treballar i
projectar-se. El moviment català per la pau té quaranta anys d'història, i fa un any i mig a penes
que donà un pas que voldríem important. El setembre de 1997 vam constituir la Federació
Catalana l'ONG per la Pau. Les finalitats principals que hi vèiem eren l'articulació de les diferents
entitats i grups d'aquest moviment i la seva coordinació sempre que calgui.
Quaranta anys són força anys i es poden realitzar moltes accions en aquest lapse. La història del
moviment català per la pau encara està gairebé tota per fer, però no és pas ara el moment de
fer-la. Deixeu-me però dir quatre mots sobre el passat, perquè de vegades és útil recordar d'on
venim.
Els inicis d'aquest moviment van ser entre nosaltres a meitat dels anys cinquanta, quan alguns vam
conèixer el moviment internacional Pax Christi. Tenia un protecció mínima però certa, i això era
importantíssim en aquells anys de la dictadura franquista: era un moviment catòlic reconegut
internacionalment. Allò que deia i feia ens sonava nou i atractiu a una sèrie de persones,
generalment joves, i ens vam sentir moguts a participar-hi, ací i també a algunes de les seves rutes
de la pau a l'extranger. També ens va venir a la mateixa gent un altre impuls semblant: vam
conèixer dos líders no-violents rellevants. Un era Lanza del Vasto, i l'altre, Jean Goss. Ambdós
eren homes de forta personalitat i van deixar rastre. Lanza va tenir altres anys, i també Goss, amb
la seva esposa Hidegard Mayr. Lanza i la seva comunitat de l'Arca van influir en qui seria un dels
homes més importants del nostre moviment: Pepe Beúnza, que poc després fou el primer objector
de consciència i que agrupà accions i voluntats al voltant seu.
Les primeres llavors havien arrelat i Pax Christi continuà, els deixebles de Lanza formaren grups
encara avui actius i el moviment principal del moviment català de la pau aleshores. Als darrers
anys del franquisme, van ser prou conegudes les iniciatives polítiques no-violentes de Lluís Mª
Xirinacs, una altra de les figures d'aquesta història. També d'aquests anys fou la Fundació Justícia
i Pau.
Durant la transició i encara més enllà, un dels grans moments del moviment català per la pau foren
totes les accions al voltant de l'OTAN, primer perquè l'Estat Espanyol no hi entrés, més tard
perquè en sortís. Va ser una història plena de gent -partits, entitats velles i noves, grups més o
menys dispersos, molts d'ells agrupats en la Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització
Totals, un col·lectiu inoblidable-. La història de tot això encara tampoc no està feta.
A Catalunya va guanyar el no al referèndum de l'OTAN, i cal no oblidar-ho, però al conjunt de
l'estat guanyà el sí. Va venir aleshores una lògica etapa de dispersió i afebliment. Naixeren també,
però, noves entitats com ara la Fundació per la Pau, i noves accions, com ara l'objecció fiscal. El
1989 l'objecció de consciència, que havia arribat a xifres espectaculars, donà un altre pas amb la
insubmissió, i no va ser un pas perdut. Tot aquest conjunt influí perquè el govern anunciés el final
del servei militar obligatori tant objectat i la propera constitució d'un servei militar professional.
El 1997 quan vam acordar crear una federació catalana d'ONG per la pau, teníem doncs darrera
una història llarga i plural, amb victòries i fracassos, progressos i mancances. Ens semblà aviat que
era ben oportú continuar-la amb un Congrés per a examinar, no el passat, sinó el present i el
futur. On som? Cap on anem? I ara què?.
Són preguntes que ens plantejarem durant el congrés. Jo només vull dir ara alguna cosa
brevíssima sobre tres dels punts que estan plantejats ara i ací. Exèrcit professional, conflictes
internacionals i sinèrgies entre ONG i grups semblants.
Penso que és evident que la introducció del servei militar professional a l'Estat Espanyol o el final
del servei militar de lleva, ha estat en bona part una victòria del moviment per la pau. Una victòria
que fa ben pocs anys semblava del tot impossible, una d'aquelles utopies que només són somnis
de futur llunyaníssim. I hi estem arribant. Però per a nosaltres també és cert que l'exèrcit
professional no és una estació d'arribada. L'estació d'arribada és per a nosaltres la supressió dels
exèrcits. Sobre tot això caldrà pensar, debatre, però així com val la pena recordar d'on venim
també, i més encara, on volem anar.
L'altre punt sobre el que volia dir també uns mots és el de la manera d'afrontar els conflictes internacionals, i més o menys avui dia tots són internacionals. També aquí hi ha hagut canvis innegables en pocs anys. una cosa de la qual alguns, força potser però no pas encara molts, havien parlat de temps era, juntament amb la supressió dels exèrcits, la creació d'unes forces per a la prevenció i solució dels conflictes internacionals. Els cascos blaus de l'ONU eren una llavor. Com totes les llavors, petita. En pocs anys la llavor ha crescut molt, i és arbre. Ha esdevingut actualitat, sovint discutida, problemàtica. Però també ací allò que era una utopia de realització llunyaníssima s'ha acostat: la intervenció en els conflictes de la comunitat internacional per sobre de la ahir sovint considerable intocable sobirania dels estats, ben especialment si eren forts. També aquí hi ha molt a pensar, assajar, debatre. I crec que és una altra qüestió de la qual cal parlar en aquest congrés. En tot cas, pot ser una novetat molt gran, i positiva, en la història humana: una nova manera de tractar de solucionar els conflictes que no sigui la guerra: la prevenció, la negociació, l'arbitratge, l'acció d'unes tropes reduïdes de dependència de l'ONU. I, al costat d'això, la lluita contra totes aquelles evidents causes de la guerra -injustícia, fam, medi ambient malmès, manca de reconeixement de drets de pobles o de minories, migracions desesperades...- contra les quals no poden res les armes i els exèrcits, i que demanen la construcció de la justícia.
Una darrera qüestió. De fa cosa de quinze anys ha aparegut entre nosaltres una realitat nova: les
federacions d'ONG. Va ser primer la d'ONG pels drets humans. La darrera ha estat la Federació
d'ONG per la Pau. Em sembla excel·lent aquest procés que expressa la presència activa a
Catalunya d'unes entitats que treballen pels drets humans en la diversitat d'aquests, i que aporten
propostes i accions des de la societat civil organitzada.
Penso però que si cada federació té els seus propis camps de treball i els seus objectius específics
la seva preocupació i la seva feina tenen semblances o identitats molt àmplies. I que si està molt
bé que facin el seu treball principal pel seu compte, haurien de desenvolupar més iniciatives
conjuntes, perquè els seus objectius estan mútuament relacionats i una tasca quan calgui conjunta
seria encara més operativa sinèrgies que a tots ens convenen. Crec que aquest increment de
col·laboració entre les tres federacions és positiu, que no seria gaire difícil anar-lo realitzant i que
hauria de ser una conclusió del nostre congrés perquè tinguèssim cura de portar-lo a la pràctica
en el futur. Des d'ara ho proposo, i estic segur que ho compartiu.
I rés més. Creiem que en un món encara travessat per tantes violències i injustícies és una tasca
urgent l'el·laboració de tota una cultura de la pau cada cop més àmplia, intel·ligent i activament
vigorosa. Al cap i a la fi per això ens hem reunit, cara al futur del moviment català per la pau,
estretament relacionat amb iniciatives semblants a molts altres llocs.
Queda doncs, inaugurat el Congrés Català per la Pau.
L'EDUCACIÓ PER LA PAU COM A PROCÉS D'HUMANITZACIÓ
Carme Romia
Catedràtica de Teoria de l'Educació i Coordinadora del Seminari Permanent
d'Educadors/es per la Pau (SPEP) de la Universitat de Barcelona
Objectius de l'educació per la pau
L'Educació per la Pau procura ser una de les claus que fomenti la humanització personal i social,
potenciant amb aquest fi persones noves, capaces de nous estils de vida i noves formes de
relació.
Formar persones capaces de:
(Autenticitat)
- Estar interessades per la pròpia autenticitat buscant ser qui són a partir de llur potencial i
buscant integrar de manera harmònica pensament, sentiment i acció.
(Capacitat crítica i creativa)
- No tenir fe cega en els avenços tecnològics i científics.
- Posar en interrogant els aspectes de l'estructura formal.
- Oposar-se als dogmatismes, a les veritats vigents presentades com absolutes o definitives.
- No creure tenir les idees i les respostes clares i definitives.
- Ser inconformistes i sense por als canvis.
(Compromís)
- D'alliberar-se de la passivitat i del conformisme.
- No ser indiferents al món que ens envolta, desitjant ser útils a les persones que ho
necessitin.
- Creure en la necessitat d'humanitzar les pròpies institucions, actuant des de dins d'elles.
- Treballar per una societat en la que les necessitats humanes tinguin prioritat per damunt de les
estructures.
(Comunicació)
- Entendre la comunicació com un mitjà per dir les coses com són.
- Potenciar les capacitats d'expressió a tots els nivells.
- Refusar la hipocresia social de les aparences i establir veritables relacions interpersonals
basades en la franquesa, el respecte, la mútua confiança i la relació autèntica.
(Coneixement)
- Tenir inquietud per descobrir i aprendre.
- Desitjar conèixer-se a sí mateixos i cultivar el propi espai interior.
- Estar oberts a conèixer noves realitats socials i culturals.
(Conflictes)
- Aprendre a afrontar els conflictes, quan no plantejar-los en defensa de la justícia, de forma
no-violenta.
(Creixement)
- Posar el coneixement personal per damunt dels diners i dels beneficis materials.
- Valorar els bens materials en quan milloren la qualitat de vida de les persones.
(Defensa de la Natura)
- Veure la necessitat d'equilibrar la pròpia forma de viure amb el respecte a la Natura.
(Dignitat)
- Defensar el dret de tota persona a ser-ho amb dignitat i plenament.
(Diversitat)
- Acceptar i que hi hagi persones amb valors, objectius i formes de viure diferents als nostres.
(Justícia)
- Concebre la igualtat i la justícia com quelcom inviolable.
- Saber que no és el poder qui produeix la justícia.
- Defensar una distribució més justa dels bens materials.
(Llibertat)
- Governar-se per sí mateixes defensant la llibertat per a crèixer, viure i convieure.
- Saber donar resposta davant les condicions o circumstàncies que puguin restringir la llibertat.
- Assumir la llibertat i la responsabilitat de les pròpies accions.
(Objecció de consciència)
- No respectar l'ordre per l'ordre, la norma per la norma, la llei per la necessitat de tenir lleis.
- Refusar ordres que es considerin injustes.
- Negar-se a cap mena de submissió
- Oposar-se a tot tipus de rigidesa per considerar que la inflexibilitat no és cap mena d'ajut per
avançar i crèixer.
(Respecte)
- Acceptar i respectar les persones i la diversitat.
(Sentit de la vida)
- Buscar un sentit a la vida -a partir de situacions, coses i actes senzills i amb paraules d'aprenent-
esforçant-se per crèixer, per aprendre a ser més persona, a seguir endavant ajudant i ajudant-se a
construir la realitat.
(Valors)
- Ser conscients de quins valors i interessos impregnen la societat actual i ser capaços de
desafiar-los, si ho creiem just i necessari.
- Optar per formes de vida que es considerin més significatives.
- Procurar viure els propis valors.
autenticitat
capacitat crítica i creativa
compromís
comunicació
coneixement
conflictes
creixement
defensa de la natura
dignitat
diversitat
justícia
llibertat
objecció de consciència
respecte
sentit de la vida
valors...
16 factors en l'educació per la pau
Interrogants i reflexions sobre la nostra societat i les institucions educatives actuals.
(Autenticitat)
Es potencien el desenvolupament de la personalitat i de l'autenticitat?
(Capacitat crítica i creativa)
Influencien positivament el pensament crític i creador?
(Compromís)
S'aporten recursos i situacions que permetin aprendre a assumir compromissos?
(Comunicació)
Es faciliten situacions que afavoreixin realment la comunicació i la relació personal i interpersonal?
Quin tipus de relació potencien que es tingui amb les coses?
(Coneixement)
Desperten el gust i la il·lusió per conèixer, per saber i descobrir?
Potencien el pensament o difonen pensaments per que no faci falta pensar massa?
(Conflictes)
Quina extensió i quina intensitat presenten els conflictes en la societat i en les institucions
educatives actuals? Com es generen? Qui els genera majoritàriament?
En quina consideració es tenen? Quin paper se'ls hi atorga? Quines respostes es donen? Qui les
dóna? Com i per què?
(Creixement)
Què significa i que implica crèixer?
Quina importància i que implica el fet de crèixer als nostres infants i joves? Com ho veuen? Com
ho viuen?
Quins incentius els hi presenten per a que vulguin crèixer?
Quins estímuls troben els infants i adolescents que els motivi a voler crèixer?
Es contempla el creixement com quelcom inherent a la mateixa vida?
(Defensa de la Natura)
Quin tipus de relacions té la nostra societat amb la Natura i quins tractaments l'hi fa?
Quin tipus de contacte tenen les instiucions educatives amb la Natura? Quin nivell de relació hi
tenen? Quin grau d'implicació?
(Dignitat)
La dignitat és un concepte en vigència actualment? És un valor en alça en la nostra societat i en
l'educació? Es tracta d'un dret repartit per igual a la societat? I a les institucions educatives? (o hi
ha uns més dignes que uns altres?)
Quins espais ocupa en els projectes i objectius socials? I en els educatius?
(Diversitat)
Davant la diversitat quines respotes són més freqüents al nostre entorn social? I en la família? i en
els centres educatius?
Són el mateix la diversitat que la diferència? Com es tendeix a considerar a qui és diferent? La
diversitat es viu, generalment, com un problema o com un factor positiu?
(Justícia)
Justícia al servei de què i de qui?
On es conrea, on s'apren a exercir o a delimitar? Qui la exerceix, quan, com, per què, per a
què...?
(Llibertat)
En quin grau es viu i es potencia a nivell social i educatiu la llibertat? Quina consideració se li fa?
Quin tractament se li dóna? Qui la gaudeix? Qui no? Per què, per a què?
Quantes hores es dediquen a parlar sobre la llibertat en les nostres instituicions educatives?
Quantes hores es permet exercir-la? Com és això? Qui decideix sobre la nostra llibertat?
(Objecció de consciència)
La societat i les institucions educatives ens preparen per a saber i poder objectar en consciència
o per saber i voler obeir encara que sigui a cegues, si cal?
"Si desaparèix la mili, quin sentit té ja l'objecció de consciència?"
Educar per la desobediència, és saber com actuar quan els alumnes no obeeixen?
(Respecte)
Respecte a què i a qui? A tota persona? De totes les edats, tamanys, formes, nivells, economies,
sexes, creences, ètnies, cultures, formes de pensar i viure la vida? O són uns més respectables
que d'altres?
com veiem que s'exerceix el respecte en el nostre entorn? I més lluny? Com es viu a la família? I
als centres educatius?
(El sentit de la vida)
Quin ha de ser el sentit de la vida? Qui ho ha de decidir? Quan? Com? Com i on s'apren a
decidir, a optar, a no tenir por a equivocar-se? A ser autònom i a actuar de forma independent,
lliure i compromesa?
(Valors)
Quins valors han de ser importants per a mi? Qui ho diu? Per què?
On i com aprenem a optar per uns valors o uns altres?
Quins valors predominen en la nostra societat? I a les institucions educatives? De quins valors es
parla? Quins valors es potencien? Quins valors s'exerceixen?
Quina és la relació entre valors i necessitat? Entre valors bons i dolents? Entre valors i
contravalors? Entre valors definitius i relatius?...
Potser l'Educació per la Pau com a procés humanitzador pot semblar encara per a algunes
persones una UTOPIA?
Pot ser, però en el decurs de la història hem vist:
- Que coses considerades utopia en altres temps, ara són realitat.
- Que tendència no és, necessàriament, sinònim de destí.
- Que una evolució iniciada, no es deté facilment.
- Que una revolució pacífica pot arribar molt lluny...
Per tant, i en paraules de Reimer:
"Si volem que la societat canviï, cal que comencem a actuar com si ja hagués canviat".
EL FUTUR DELS EXÈRCITS I LA PAU
Jordi Armadans i Gil
Politòleg i Periodista, director de la Fundació per la Pau i secretari de la Federació
Catalana d'ONG per la Pau
Abans d'abordar el futur dels exèrcits he pensat que valia la pena que parléssim sobre el seu
origen, funció, activitat i presència fins avui, per posteriorment passar a definir el paper actual i
futur que poden acabar jugant. Òbviament, es tracta d'una anàlisi amanida amb la visió crítica que,
sobre aquestes qüestions, s'ha anat desenvolupant des de l'ample, divers i extens moviment per la
pau.
1. De l'origen i naixement dels exèrcits
Trobem existència de violència organitzada, de cossos preparats per a l'actuació violenta i militar,
des dels temps més remots.
L'origen i funció d'aquesta violència organitzada, tal com ha estat ben assenyalat per diversos
especialistes, té un clar vincle amb la defensa dels interessos de les classes i grups dominants
d'una comunitat determinada i la seva tasca s'ha concretat en dos àmbits:
- a nivell intern, la repressió d'aquells fenòmens socials que poguessin fer ombra als grups
dominants;
- a nivell extern, l'eixamplarment de les pròpies fronteres, o en el seu defecte, un manteniment.
Seguint aquesta línia, hi ha qui ha plantejat -amb bona part de raó- que el refinament progressiu de formes de la nostra civilització podria portar a la desaparició dels exèrcits, ja que la funció de control i manteniment d'un statu quo -fins i tot en cas de tractar-se d'un sistema opressiu i injust- pot desenvolupar-se amb altres formes més subtils: manipulació dels mitjans de comunicació; control tecnològic; consum dirigit...
Malgrat tot, al meu entendre, seria massa simplista concebre els Exèrcits i la seva ideologia
subjacent -el militarisme- com una simple eina, un instrument al servei de qualsevol programa
explotador.
De fet, l'existència de grups i moviments autodefinits com d'alliberament que han acabat implicats en una lògica i activitat militarista, ens fa pensar que els Exèrcits (i el militarisme i la lògica de la violència organitzada) tenen una dinàmica pròpia, autoperpetuadora, que descansa sobre un model ideològic, unes pautes, una estructura determinada. Cal, doncs, almenys des d'aquelles persones que optem per la construcció d'una Cultura de Pau, procedir a desmuntar el militarisme i la seva lògica subjacent.
2. El mite de l'exèrcit com a Instrument de la Defensa Nacional
Amb l'adveniment dels Estat-nació i la consolidació de la democràcia liberal, els exèrcits passen a
desenvolupar un paper més limitat, sempre parlant formalment, centrat en la defensa nacional front
a possibles atacs o agressions.
Aquest és el criteri formal i generalment consensuat. Una mirada crítica sobre la història concreta,
però, ens permetria discrepar seriosament d'aquest enunciat formal:
a) d'una banda, perquè els exèrcits han servit, al llarg del Segle XX per exemple, per dur a terme
operacions de caire imperialista i de defensa dels interessos d'un país o zona d'influència en altres
països. En tenim un munt d'exemples.
b) però de l'altra, per un fet entre tràgic i irònic, prou conegut pels que som aquí però no massa
assumit a nivell social: sovint els exèrcits han servit més per a les agressions que per a la defensa.
Molts cops, i la història de l'exèrcit espanyol en el que va de segle n'és una bona prova, la majoria
de les seves intervencions no només no suposen una defensa de les vides, interessos i necessitats
de les persones de la societat que diuen defensar sinó que en suposen una agressió directa.
Però abans de seguir per aquest camí, la desmitifació del paper de l'Exèrcit com a garant de la defensa nacional, caldria fer una ullada als Exèrcits com a sistema, veure quins són els seus pressupòsits i línies d'actuació.
2.1 Caracterització dels exèrcits i lògica militar
Tota institució militar, sigui legal o no, parteix i assumeix el següent:
- que els conflictes són negatius
- que davant d'un conflicte la situació òptima passa per eliminar (no pas integrar, convèncer...) la
part contrària
- hi ha una concepció d'hostilitat: l'altre, és un perill no una oportunitat
- així les coses, la violència esdevé una forma inevitable de resoldre els conflictes i per tant,
automàticament es justifica que la vida de persones i pobles està per sota, i en funció, de
determinats objectius i interessos.
Tot això, porta a la identificació de seguretat amb defensa. I a construir un model de defensa
basat en el control i l'acumulació de força bruta. És a dir: soldats i efectius humans, la possessió (i
ostentació malaltissa) d'arsenals i armes de tot tipus, la militarització de l'economia (per destinar
diners a mantenir tot aquest sistema), la militarització de la ciència i la recerca (per a inventar nous
i millors i més refinats sistemes de matar), la militarització del teixit industrial (anhelant una
autosuficiència en la fabricació d'armes), la militarització del comerç internacional (a fi de col.locar
els excedents d'armes i rendibilitzar les inversions productives de caire armamentístic), la
militarització social (per fer que tothom combregui amb aquesta filosofia i model de pensament) i,
finalment, l'establiment d'una estricta jerarquia autoritària, per a evitar dissidències i anàlisis
crítiques al model.
Aquesta concepció militarista de la defensa ha comportat la generació d'una fabulosa maquinària
de preparació, justificació i exercici de la guerra, en una dinàmica conscient o inconscient, volguda
o no, però en qualsevol cas absolutament efectiva.
La construcció i manteniment del sistema d'exèrcits, per tant, provoca un clar perill, esdevenint-ne
un factor objectiu, de generació de violència, de guerra oberta. Els exèrcits, per la seva pròpia
dinàmica constitutiva, difícilment poden suposar un instrument garantidor de pau i benestar.
2.2. El dilema de la seguretat
Durant la Guerra Freda, amb l'esbojarrada cursa armamentística i l'enfrontament bipolar suïcida,
alguns governs i organismes internacionals comencen a qüestionar, ni que sigui parcialment, el
model militarista de la defensa.
Ningú és capaç de sostenir, amb una certa credibilitat és clar, que els exèrcits i les seves
conseqüències ens dónen seguretat quan el món pot esclatar diverses vegades a causa de l'arsenal
existent d'armes nuclears. El dilema de seguretat neix: l'obssessió per la defensa nacional, des d'un
plantejament militarista, atempta contra la seguretat planetària.
Però, no cal parlar d'armes de destrucció massiva -i escassament utilitzades- com les armes
nuclears. Les mines personals, ben lleugeres, convencionals i barates, maten i mutilen més de 70
persones al dia. A qui protegeixen les estratègies militaristes i armamentístiques? No pas a la
població civil, que és -en un 90%- la principal afectada de les baixes en les actuals guerres i
enfrontaments armats.
La fi de la guerra freda, però, ha acabat per qüestionar-ho tot: s'acaba l'enfrontament de blocs i
apareixen molt més clares i directes les causes del malestar i el sofriment de persones i pobles
sencers: pobresa i explotació en la dinàmica N/S, conflictes nacionals... i es comença a fer evident
per on cal construir un autèntic edifici de seguretat mundial.
En aquest punt i abans que ens embalem més, un hipotètic ciutadà observador, que ens
acompanyarà a partir d'ara en aquesta reflexió, i que podem anomenar Sr/a. Pragmàtic i Realista,
podria dir-nos que, malgrat tot, els conflictes i les guerres existeixen. Per tant, bé caldrà que ens
preparem per a defensar-nos i protegir-nos.
2.3 Conflictes bèl.lics
Veiem, primer, com són els conflictes bèl.lics:
· En els darrers anys 90 hem viscut una transformació important. Dels enfrontaments entre Estats
passem a una situació caracteritzada per enfrontaments intra-estatals.
· La majoria de conflictes bèl.lics que esclaten als anys 90 tenen en bona part les característiques
següents: crisis i enfrontaments interns entre grups humans d'un mateix Estat-nació; moltes
vegades falsament i imposadament homogeni; marginador de minories culturals o religioses i
assentat en un ordre social, econòmic i de distribució del poder clarament injust i desigual.
L'aparició en el marc de la guerra oberta, de forces militars de caire irregular, al marge de l'exèrcit
(paramilitars, guerrilles, contra-guerrilles...) facilita el descontrol i extensió fàcil del conflicte,
permet un ràpid escampament del comerç i el tràfic d'armes, alhora que asseguren un impacte
directe sobre la població civil, principal receptora dels danys de les guerres actuals.
Però quines són les causes d'aquests conflictes? Cada cas és un món i, òbviament, no podem
pretendre analitzar-ho i donar receptes de forma senzilla i esquemàtica. Però està clar, tal com
hem insinuat abans, que hi ha diverses causes. Enunciem-les:
- la pobresa, la fam, la misèria, la desigualtat profunda entre persones i grups dins d'un mateix
Estat o en una regió;
- la lluita per recursos naturals escassos -en el que per a alguns teòrics constitueix un nou tipus de
guerra;
- problemes de migracions per falta d'oportunitats, perspectives i futur social d'àmplies masses de
població en societats del Tercer Món;
- manca d'assumpció de la diversitat cultural i religiosa;
- desplaçaments forçats (refugiats...) per guerres i conflictes;
- la manca de participació política, etc.
Són causes, doncs, que tenen una clara dimensió política, social, econòmica, ecològica. Si realment ens preocupen els conflictes, si busquem seguretat, el que caldrà és invertir aquests reptes (subdesenvolupament, pobresa, explotació, intolerància, manca de repsecte als drets humans...) i així ens estalviarem solucions quirúrgiques, posteriors, més traumàtiques i, sobretot, menys efectives.
2.4 Els exèrcits produeixen seguretat?
Ja s'ha convertit en un tòpic, fins i tot assumit i defensat pels estrategues de la defensa occidental,
que la seguretat de les persones i pobles passa per assegurar el seu benestar (en base a la
seguretat ecològica, social...) i no per reforçar solucions militars. El militarisme, i les seves
estratègies i dinàmiques, se'ns revela per tant -i de forma objectiva- poc capaç, un instrument poc
adequat per a fer front a les causes dels conflictes. Per a garantir la pau i el benestar de les
persones i els pobles, el militarisme i el sistema d'exèrcits són una estratègia irracional, ineficaç i
ineficient.
A més,
1. els exèrcits, i la seva lògica de justificació i perpetuació, ajuden i garanteixen que els conflictes
que hi ha a la nostra societat es tendeixin a resoldre per la via violenta, per la via de
l'enfrontament. Entestar-nos a consolidar el sistema d'exèrcits, impedeix pensar en alternatives de
resolució i gestió dels conflictes que siguin noviolentes i justes, i faciliten la conversió dels
conflictes en guerres obertes.
2. i, a sobre, la satisfacció de les necessitats inherents del sistema d'exèricts impedeix que es
destinin recursos econòmics, d'investigació, humans, d'estructura... a aquelles coses que realment
permetrien millorar el món i controlar les causes que generen perills i reptes per a la seguretat
(pobresa, mal ambient, subdesenvolupament...).
En aquest sentit, cal recordar les anàlisis de Michael Renner quan apunta que els costos del
militarisme, de la inversió i preparació de la guerra són molt alts. Ho són en el present, amb la
destrucció de la vida de persones, ciutats i teixits socials. Però també es projecten de forma
imparable en el futur: el desminatge, l'atenció a persones ferides i mutilades, la reinserció
d'excombatents, la reconstrucció de ciutats, les pèrdues ecològiques...
Per tant, els exèrcits són un clar destorb per a la construcció de seguretat. La construcció de la
seguretat real, la que des dels alguns estudis del sistema de Nacions Unides i des de la
investigació per la pau s'ha coincidit en anomenar, global i humana (ecològica, social, econòmica,
migratòria...) no passa pel reforçament del pol militar sinó tot el contrari.
Així, després de diverses excursions reflexives, tanquem el cercle: els exèrcits no acompleixen, de forma especialment significativa, la funció d'assegurar la defensa nacional, ni la de protegir la vida humana, ni la de construir seguretat internacional.
3. Cap a on van els exèrcits? O el naixement d'un nou mite: les missions de pau
Tot això no ha passat desapercebut. Els canvis en la política internacional (fi de la Guerra Freda,
esclat de conflictes petits i localitzats i de caire intraestatals, major integració política europea...)
han portat als gestors de la defensa militar a canviar i adoptar nous valors i noves estratègies.
S'abandona, parcialment si més no, el discurs de la defensa dels interessos nacionals i de les
justificacions patriòtiques, per parlar de la gestió de crisis humanitàries i el dret a la ingerència de
la comunitat internacional davant de situacions de genocidi i greus atemptats als drets humans.
Neix, segons com, el nou mite: les missions de pau. Quan semblava que se'ns estava a punt de
donar la raó, -els exèrcits no són els garants fonamentals de la seguretat- els exèrcits prenen una
nova missió. Ho hem de tenir present: és per aquest camí que es presenta flamantment el nou
exèrcit espanyol: "Colaborar con las misiones de paz internacional"; "Mujeres de hoy"...
Hem de tenir-ho present, perquè pot afectar molt directament la comprensió social del nostre
discurs crític. Fins ara, el moviment per la pau assenyalava que el militarisme atemptava contra els
drets de persones i pobles. Ara, els exèrcits es presenten com una mena d'ONG militaritzades és
a dir, protectores dels més desfavorits.
3.1 Reformant els exèrcits
Aquestes són algunes de les passes i tendències que defineixen i definiran els nous exèrcits:
· Professionalització: és més útil tenir uns soldats professionals i ben entrenats que no pas molt
soldats que ho fan per obligació. A més, així s'aconsegueix evitar la deslegitimació social que
suposa el servei militar obligatori. Si l'exèrcit no emprenya els joves, la societat potser l'acceptarà
més (és una de les raons de fons clares que hi ha en la reforma de l'exèrcit a Espanya).
· Reducció: no pas tant com caldria o es pensaria, però si s'observa un lleu -massa lleu-
disminució dels efectius humans vinculats a l'exèrcit.
· Estructura àgil: que permeti actuacions ràpides en llocs fora del territori estatal.
· Integració: que les unitats de diversos exèrcits, almenys d'entorns aliats com l'occidental, siguin
capaços de fer intervencions conjuntes.
· Tecnificació: la paraula màgica és la modernització. Si cal soldats capaços d'intervenir en diversos llocs, si cal substituir la quantitat de tropa per una major qualificació i formació... bé caldrà invertir en nous ginys electrònics. Així, els processos de rearmament estan assegurats (Avió de combat europeu EFA-2000; carros de combat Leopard 100, etc.).
3.2 Nous discursos, velles realitats?
En definitiva, assistim a un profund lifting. A una profunda reconversió de formes i justificacions de
l'existència dels exèrcits. Però es noten les tensions entre un vell model militarista que formalment
està desterrat però realment continua vigent. Sense esforçar-nos-hi massa, hi trobem alguns
exemples:
Dos exemples:
- L'OTAN, una organització només comprensible des d'una dinàmica d'enfrontament en el marc
de la Guerra Freda, es vol erigir actualment en l'instrument de la gestió de la defensa a nivell
mundial. Parla fins i tot, de seguretat global i de la dimensió ecològica, social, migratòria... de la
seguretat. Les seves intervencions es lliguen a la defensa de Kosovo, per exemple.
Malgrat tot, no qüestiona l'armament nuclear, ni en promou l'abandonament immediat, com caldria
des d'una perspectiva sincera de construcció de la pau. I als països de l'antic bloc soviètic que
volen entrar al club, els exigeix un procés de rearmament i militarització espectacular. Poc a veure,
tot això, amb el nou discurs de la seguretat global. I sí amb les necessitats de la indústria militar de
sobreviure i adaptar-se als nous temps.
- a l'Estat espanyol. En la reforma que s'ha fet de l'exèrcit es justifica que aquest té com a màxima
i prioritària missió la de contribuir a la pau mundial mitjançant les missions internacionals que
s'organitzin per a tal fi. En canvi, les forces armades queden estructurades en 150.000 efectius.
No hi ha cap missió internacional en què l'exèrcit espanyol hi hagi destinat ni el 5% d'aquesta
xifra. Calen tants soldats per fer la "pau"?
Si som malpensats podem creure que, en la qüestió dels exèrcits, canvien les formes i els discursos per mantenir-se'n les estratègies, les estructures i les ideologies. En canvi, si creiem en la bona fe dels discursos dels gestors de la defensa mundial, haurem de concloure -com a mínim- que les contradiccions entre la teoria i la pràctica són escandaloses.
3.3 Exèrcits i intervencions humanitàries: qui defensa els drets humans?
Malgrat tot, hi ha un element que cal tenir present i que no pot escapar del debat i la reflexió dins
del moviment per la pau.
El nostre bon amic Pragmàtic i Realista ens pregunta: Què fem davant les agressions contra els
drets humans? Encara que la majoria de perills que tenim no siguin d'origen militar, com podem
protegir-nos d'aquelles amenaces militars a la seguretat? Com actuem davant les situacions de
genocidi i opressió?
Per evitar situacions d'aquest tipus, el pacifisme, en general, ha proposat dues vies de treball
àmplies (la importància i prioritat de cada qual és diferentment valorada dependent del corrent o
la perspectiva; una visió prudent fa pensar que totes dues són imprescindibles):
- Educació per la Pau per a canviar una majoritària cultura social que accepta -amb fatalisme- la
violència, que tendeix a escombrar la complexitat cultural amb intolerància o que accepta la
injustícia com a marc de relació humana;
- i la reforma estructural d'aquest món sota uns paràmetres clars de justícia social, participació,
promoció dels drets humans, desarmament i construcció d'una nova Cultura de Pau.
Aquestes vindrien a ser, ben resumides, les receptes bàsiques del pacifisme. Malgrat que siguin
ben encertades, què fer, però, mentrestant, davant dels Milosevics de torn? -ens inquireix el
nostre amic Pragmàtic i Realista.
· Podem parlar de la inversió en prevenció de conflictes; de la diplomàcia preventiva; dels
sistemes de resolució, gestió i tractament de conflictes; de la creació de mesures de confiança en
les zones en conflicte; de la creació d'organismes i tribunals d'arbritatge; de la creació d'instàncies
supra-regionals amb capacitat per a incidir i gestionar crisis locals, etc.
· També podem parlar, però, de la promoció de la noviolència, en dos sentits:
- en primer lloc, com a resistència, com a sistema de defensa popular noviolenta (amb boicots,
desobediència civil, no col.laboració..). com a eina de participació i defensa de la societat civil
davant agressions externes de caire militar. Com bé han defensat els noviolents, per més poder
que tingui un sistema opressiu, finalment aquest s'aguanta pel consentiment de la població
afectada. Per tant, hi ha un clar espai d'actuació civil i noviolenta que pot fer petar el poder més
opressiu.
- en segon lloc, més atrevidament, podem parlar de fòrmules d'intervenció noviolenta en
conflictes: forces d'interposició, experiències de mediació in "situ", experiències històriques amb
reminisciència gandhianes com la dels Guerrers per la Pau o de les actuals Brigades Internacionals
per la Pau.
Tot un seguit de fets, coses, idees, opcions i possibilitats que, desgraciadament, són plenament
desconegudes per la majoria de la població i, fins i tot, per una part important de l'àmbit
antimilitarista i pacifista i, també, per a alguns dels personatges mediàtics amb pàtina de pacifistes
solidaris.
Malgrat tot, el nostre amic Pragmàtic i Realista exigint encara més dosis de concreció i realisme,
pot argumentar que tot això està bé però que les societats del nostre món no estan imbuides de
tanta formació noviolenta en esperit i pràctica i, per tant, quan surt el Milosevic de torn, es queden
indefenses. O que la política de prevenció de conflictes, promoció dels drets humans... és
imprescindible però ara és minsa i, per tant, no podrà tenir efectes fins d'aquí a un llarg període.
Doncs bé, en aquest cas, cal admetre que només quedaria una opció, la formació d'una policia
internacional que vetllés per la protecció dels drets humans i el manteniment de la pau. Que
tingués capacitat d'intervenció, dret d'ingerència, allà on els interessos de les persones i dels
pobles es trobessin amenaçats. Però és obvi que això perquè sigui realment viable i positiu
demana profunds i radicals canvis previs:
- no pot ser que els mateixos Estats que vulneren els Drets Humans, que fomenten un ordre
internacional desestructurat i injust, que atempten contra els principis de Nacions Unides
(promovent agressivament el comerç d'armes per exemple) siguin els que orquestren i munten
operacions de pau, tot donant a tort i a dret, lliçons sobre drets humans i humanitarisme.
- no es pot fer gala d'intervencionisme humanitari en alguns llocs i contextos, en funció d'interessos
no confessables, i fer la vista gruixida davant altres agressions, greus i sistemàtiques, als drets
humans;
- no pot ser que els mateixos exèrcits que han estat formats per a l'agressió i enmig de dosis
salvatges de violència inhumana (des de les constants i inacabables "novatades" fins a les xapes
clavades al pit de soldats "aprenents", com mostrava un vídeo ben il.lustratiu sobre les pràctiques
de formació de l'exèrcit nord-americà) es dediquin, de cop i volta i com per art de màgia, a dur la
pau al món (i si no, passa que ens trobem amb cascos blaus que fan pillatge, violen a dones de les
poblacions que haurien de protegir o es dediquen a la gestió de petites xarxes mafioses).
- I, sobretot, no pot haver-hi una policia mundial defensora dels drets humans sense un sistema
democràctic de govern a nivell mundial. Això, avui dia, no existeix: tenim unes Nacions Unides
molt febles, precàries, sense capacitat real de governabilitat mundial i massa vigilades i
manipulades per grans potències segons els seus interessos.
Per dir-ho d'una altra manera: si realment els organismes internacionals i els Estats i governs
d'arreu del món, volen instaurar una policia mundial democràtica que protegeixi els drets humans,
cal demostrar que hi ha una voluntat política real a favor dels drets humans. Mentre la violència
estructural fa estralls (fam, refugiats, pobresa...) per manca de voluntat política (posar fi a la fam
és un fet tècnicament, financerament i energèticament possible) no podem parlar de que ens calen
unes forces armades que protegeixin la pau i els drets humans.
Potser, primer i coherentment, caldria que els estats i els organismes internacionals lideressin
clarament un projecte de construcció d'una Cultura de Pau i de promoció efectiva dels Drets
Humans. Llavors, si es vol, es pot pensar en una policia que ens ho protegeixi.
Pel que fa a la tasca del moviment per la pau, hi ha, em sembla, una feina important a fer: hem
guanyat, certament, un espai ideològic: moltes de les nostres propostes i anàlisi són assumides,
formalment, per militars, estrategues i caps d'estat quan anys abans se'n reien de tot el que es
generava des del moviment per la pau. El repte -i aquí és on ens caldria ser efectius- és que
aquesta assumpció formal dels nostres principis i anàlisi s'acabi convertint en passos reals de
transformació en la direcció d'un món amb pau, una pau real, substancial, global, positiva.
EL FUTUR DEL MOVIMENT PER LA PAU
Pere Ortega
Membre de Justícia i Pau i del Centre de Treball i Documentació
Preàmbul
La guerra ha estat la perversió més brutal que els homes (i no dones, doncs la violència té un exponent clarament masclista pel fet de trobanar-nos immersos en una societat de domini patriarcal) han aportat a aquest segle XX que ara s'acaba. Durant aquest segle més de 110 milions de persones han mort per causa de la guerra i 50 milions més, per causa indirecta de fam i malalties. És normal, doncs, que al llarg d'aquest segle s'hagi anat nodrint un fort moviment pacifista a Europa, on la guerra s'ha mostrat amb més ferocitat (I, i II guerres mundials i la Freda), però també a Estats Units i a la resta del planeta.
La pau avui
Però avui, acabada la Guerra Freda, i allunyada la possibilitat d'una conflagració mundial del sòl
d'Europa, el moviment per la pau europeu ha perdut la influència social que tenia durant el període
més àlgid de l'enfrontament entre els blocs militars (Aliança Atlàntica i Pacte de Varsòvia),
especialment durant la implantació dels euromissils al 1979 i el perill d'una guerra nuclear. No
passa el mateix amb el pensament per la pau, doncs mai com ara, a Europa i al món havia hagut
tants centres d'estudis i d'investigació per la pau, o també ONG dedicades a mobilitzar la
ciutadania en favor de la pau.
Catalunya no ha estat un excepció d'aquesta situació. Si ens fixem en les entitats que han
convocat aquest Congrés, ens trobarem que dels19 col·lectius o entitats que signen la
convocatòria, la majoria treballen per divulgar una cultura de pau, a les que vull afegir les
redaccions de tres revistes amb seu a Barcelona, En Pie de Paz, Mientras Tanto i Illacrua, les
quals cal integrar-les dins del moviment per la pau per la seva contribució valuosa a estendre el
pensament per la pau; doncs, si passem revista aquestes dinou associacions, ens trobarem, que la
meitat d'elles (Associació per les Nacions Unides, Centre de Treball i Documentació, Centre
Unesco, Escoltes Catalans, Fundació per la Pau, Justícia i Pau, Minyons Escoltes, Servei Civil
Internacional) el concepte pau és compartit amb altres objectius com ara la defensa dels drets
humans, de la justícia o la solidaritat internacional, des d'una perspectiva de transformació social;
recaient en l'altre meitat el treball més específic del món pacifista, d'educació per la pau, objecció
i insubmissió als exèrcits, objecció fiscal a les despeses militars, defensa dels soldats i investigació
per la pau.
Entre elles, cal destacar l'agrupació a l'entorn de "l'Assemblea Antimilitarista de Catalunya", de
diversos col·lectius d'insubmisos dispersos pel territori català, el treball de la qual està dirigit a
coordinar i donar suport als joves que opten per la insubmisió, portant a terme una oposició més
radical al militarisme a través de campanyes i d'accions directes no-violentes a favor de l'objecció
i la insubmissió als exèrcits. Grups que, malgrat ésser els mes actius, en un futur immediat, es
veuran abocats a un canvi d'objectius, al desaparèixer el Servei Militar Obligatori d'aquí a tres
anys i implantar-se l'exèrcit professional a Espanya, desapareixent el revulsiu més important pel
desenvolupament d'una consciència crítica i alternativa al fet militar. Canvi d'objectius que, em
consta, estan portant a terme cap a altres tipus d'accions, com l'enfortiment de l'objecció fiscal als
pressupostos militars o el treball per la insubmissió o objecció sobrevinguda dins dels futurs
professionals de l'exèrcit.
La supervivència d'aquests col·lectius és molt important, doncs l'escàs moviment per la pau avui
existent, si desapareguessin aquests grups quedaria mancat dels seus elements més actius, doncs
els problemes persisteixen, i la militarització d'Espanya no ha disminuir amb vint anys de vida
constitucional democràtica, sinó ans el contrari ha augmentat. Alguns exemples actuals:
- incorporació d'Espanya a l'estructura militar de l'Aliança Atlàntica
- professionalització dels exèrcits
- desenvolupament de noves armes: el nou avió de combat euroepa (Eurofighter), la fragata 2000,
els blindats Leopard i Pizarro, i els sistemes avançats de telecomunicacions
Aquestes noves armes representaran, en els propers deu anys, una despesa de 2 bilions 500 mil
milions de pessetes, suplementàries al pressupost ordinari en defensa. Tot el qual farà que ens els
pròxims anys les despeses militars de l'estat espanyol augmentin considerablement, la qual cosa fa
perillar, inclusiu, les cobertures socials a l'estat espanyol.
Però no solament Espanya és militaritza. Mirem Europa i el planeta.
El fi de setmana passat es tancava a Munic, una Conferència, l'equivalent del que representa la
reunió de Davos (Suïssa) per l'economia mundial, i on cada any es reuneixen els cancellers i
assessors militars dels estats, per parlar sobre temes de seguretat i defensa, reunió a la que també
assisteixen representants dels principals fabricants d'armes del món, o sigui del complexa
militar-industrial. I on, entre altres coses sucoses, s'ha fet, una vegada més, una crida per la
creació d'una defensa militar europea en el sí de la Unió Europea, i també, es va tractar de la
creació d'una gran indústria de defensa europea, que a proposta del canceller Schroder
d'Alemanya, hauria d'estar gestionada per mans privades.
I d'altres no menys preocupants, aparegudes els darrers dies. Em refereixo, a les demandes del
president Bill Clinton al Congrés de EEUU d'un increment del pressupost de defensa de 112.000
milions de $ (13 bilions de pessetes) per als pròxims sis anys, per desenvolupar un nou sistema de
defensa aèria antimissils, reobrint una nova versió de la vella "guerra de les galàxies" davant el
suposat perill de que algun país (dels nomenats "pàries" pel Pentàgon: Iraq, Iran, Libia, Corea del
Nord, Sudan...) puguin llençar algun míssil de llarg abast sobre el territori d'EEUU, cosa per altre
banda, tècnicament impossible, doncs no posseeixen la tecnologia suficient per la seva fabricació;
a més, la Casa Blanca ha tramés una carta a Boris Ieltsin demanant-li una modificació del tractat
ABM de 1972 (sobre míssils balístics) que li permeti desenvolupar aquest nou sistema. Una clara
concessió davant els falcons del complexe militar-industrial d'EEUU i complaure, de pas, als seus
rivals republicans i alleugerir una mica la pressió que exerceixen sobre ell en el cas Lewinsqui.
Rússia, ja ha respós, anunciant que això és trencar el tractat i representa una violació de
l'estabilitat estratègica entre les dues potències, avisant que no ratificarà per la Duma els acords
STAR II sobre armes nuclears (en realitat el Kremlin no ha mostrat massa interès, doncs ha tingut
deu anys per fer-ho i encara no ho ha fet). Però, per altre banda, Rússia està desenvolupant nous
sistemes de defensa. Per exemple, està desplegant un nou míssil, el Topol, dotze en total,
considerat invulnerable per les defenses antimíssils i a partir del 2000 en fabricarà 40 anuals.
També acaba de presentar un nou avió, el Mig invisible, a un cost més econòmic que el Stealth
fabricat per EEUU (70 milions de $, en front dels 105 Mil. $ del F-117 d'USA).
També, està el cas de l'ampliació del bloc militar de l'OTAN cap als països dels l'est europeu i
que és vist per Rússia com una amenaça. També la ja anunciada ampliació de la demarcació de
l'OTAN, fins ara restringida a l'Atlàntic Nord, i que es pretén ampliar a tota la zona atlàntica, i per
tant sense límits geogràfics definits, i que contempla el que l'OTAN denomina, accions "fora
d'àrea", o sigui, poder intervenir allà on vulgui del planeta. O les nomenades "missions de pau" en
suposades intervencions humanitàries que li siguin assignades per Nacions Unides, o el que es
pitjor que se les autoasigni sense cap mandat legítim.
O sigui que, si l'anomenada cursa d'armaments s'havia aturat, la qual cosa era més que discutible
doncs les investigacions sobre noves armes no s'havien aturat mai, com ho demostra el fet que
l'I+D ha continuat tenint molta importància en els pressupostos de defensa de les primeres
potències (inclosa Espanya), ara estem davant el perill d'un rellançament de les rivalitats entre
EUA i Rússia, donat que EUA pretén continuar basant la seva hegemonia política i econòmica
sobre el planeta en la prepotència militar.
Una situació canviant
Però avui, no tenim com fa tretze anys enrrera, durant la Campanya pel Referèndum de la OTAN
de 1986, un fort moviment per la pau per fer front a les noves amenaces del militarisme i ens és
més difícil crear opinió pública a favor del desarmament.
Però en canvi, sí tenim un altre fenomen, al que em vull referir, que ha fet canviar el panorama del
moviment per la pau, em refereixo a les nou benvingudes ONG que treballen en temes de drets
humans, solidaritat i ajut al desenvolupament, i que moltes d'elles desenvolupen un actiu treball a
favor de la pau, com per exemple les campanyes portades a terme per la prohibició de les mines
anti-persones, en contra del secretisme i per la transparència del les exportacions d'armes. I si ens
fixem, en els conflictes més violents i sagnants que s'han desenvolupat en el nostre entorn, tots
elles han donat una resposta ràpida, ajuntant-se ONG, entitats i diferents col·lectius i creant
moviments socials de resposta.
Per exemple:
- Campanya per la Pau a Bòsnia
- Campanya de solidaritat amb la Regió dels Grans Llacs
- Campanya per la Pau i els Drets Humans a Algèria
- Plataforma contra la intervenció a Iraq
- Campanya per la Pau i el Diàleg a Euskadi
- Campanya per la Pau a Kosovo
La creació recent de la pròpia Federació Catalana d'ONG per la Pau, que agrupa als diferents
col·lectius i entitats que treballen per la pau, és un símptoma de la bona salut del pacifisme com a
concepte arrelat en la nostra societat civil.
Conclusions
En definitiva, vull dir que les coses canvien, que el pacifisme, la solidaritat i la defensa dels drets
humans avui estan assumits per moltes ONG i associacions ciutadanes. I que el treball d'oposició
als exèrcits, als blocs militars, a les armes, i a la insana indústria d'armament i al comerç d'armes,
als pressupostos militars de l'estat, s'ha anat transformant en treball a favor de la creació d'una
cultura de pau (a traves de l'educació per la pau, de l'educació dels drets humans, de l'educació
per la solidaritat). Això es pot constatar, veient com l'objecció de consciència al servei militar ha
estat socialment acceptada, o com la insubmissió als exèrcits o l'objecció fiscal als pressupostos
militars de l'estat, malgrat ser encara opcions minoritàries, tenen també una major acceptació.
Però encara resta molt camí per fer, fins que la societat assumeixi de manera plena la pau com a
valor quotidià, vull dir realitzable, doncs avui només es vist com a utopia. Per aconseguir-ho, no
solament s'ha d'insistir en el treball emprés fins ara, sinó que s'han de començar altres tasques
noves, poc explorades, i aquest és un treball del moviment per la pau. Ràpidament, assenyalaré
els trets fonamentals del que avui crec, haurien de ser els camps de treball del pacifisme a
Catalunya:
- traspassar al conjunt de les ONG i al món associatiu més actiu els valors de la cultura de la pau i
la no violència
- abordar la investigació per la pau mitjançant la creació de centres d'estudi i divulgació
- fomentar entre els sindicats la consciència a l'objecció laboral a la producció militar (inexistent al
nostre país) encaminada a la conversió de la indústria militar en civil
- igualment entre en la comunitat científica, fomentar l'objecció a la investigació (I+D) de noves
armes
- fomentar el compromís dels municipis, per estar més pròxims als ciutadans, en desenvolupar
campanyes d'educació i cultura de pau (per exemple, és lloable el cas de l'ajuntament de Molins
de Rei, on es va aprovar recentment una moció contra la venda d'una partida de 13.000 bombes
per valor de 4.000 milions de pessetes per part de l'empresa espanyola EXPAL d'Alava).
I per últim, començar a debatre, sense prejudicis, i això també és una tasca del moviment per la
pau, sobre les intervencions per ingerència humanitària en aquells casos de crims contra la
humanitat o genocidis perpetrats per règims contra els seus pobles (pensem en els episodis
recents de Kosovo, Rwanda, Bòsnia, Kurdistan, Sudan, Algèria,...). Els drets humans si són
universals, han d'estar defensats universalment. Si les persones no són respectades pels seus
governs, cap dret de sobirania nacional deuria emparar aquest govern davant la comunitat
internacional. I a les hores la ingerència hauria d'ésser legítima. Es clar, que això obliga a dotar-se
d'un sistema internacional de protecció millor que les actuals Nacions Unides, les quals necessiten
d'una profunda revisió que rectifiqui els greus dèficits democràtics que pateixen per poder
defensar amb garanties els drets humans arreu del planeta
.
INDUSTRIA I COMERÇ D'ARMES.
Arcadi Oliveres
Vicepresident de la Federació Catalana D'ONG per la Pau.
Les dimensions econòmiques del militarisme representen un altre element de preocupació pel
moviment per la pau.
A nivell internacional, la despesa militar i el comerç d'armes han reprès amb força el seu
creixement en la segona meitat dels anys noranta i la indústria militar es troba en un procés de
concentració que li dona una gran capacidat de pressió política. Al mateix temps, la recerca
científica i el desenvolupament tecnològic amb finalitats bèl·liques, l'import dels quals, és
equivalent a l'Ajut Oficial al Desenvolupament, es dediquen a una innovació cada cop més
perversa, com ho demostren les armes letals amb discriminació ètnica i les armes dites no letals
amb possible utilització conjunta militar i policial.
Pel que fa a l'Estat Espanyol, les despeses de defensa, parcialment amagada en diferents partides
pressupostàries, va assolir l'any 1997 els 5.250 milions de ptes. diaris. Una part d'aquesta
despesa fou destinada a la investigació amb finalitats militars, que a hores d'ara gaudeix d'un
import superior a les despeses d'investigació civil de caràcter públic, mentre que una altra part es
destina al finançament del projectes armamentístics exhorbitats com és el cas de l'avió de combat
europeu. Paral·lelament, Espanya ha esdevingut el cinquè exportador mundial d'armes i situa la
major part de les seves vendes en països que no compleixen els requisits establerts pel codi de
conducta de la Unió Europea.
En front d'aquesta situació, no ens manquen ni l'esperança ni les propostes per a l'acció. Entre
d'altres possibles, proposem:
- La generalització de les postures d'objecció fiscal com a signe inequívoc de protesta enfront de
les despeses militars.
- La posada en marxa de propostes per a l'abandonament dels projectes armamentístics en marxa
(avió de combat europeu EF-2000, fragata F-100, carro de combat Leopard, futur avió de
transport, etc.) i per a la conversió de la indústria militar en civil
- La continuïtat en les campanyes contra el comerç d'armes i la seva coordinació internacional
- L'assumpció de postures de coherència individual que facin que com a consumidors, inversors i
usuaris puguem manifestar el nostre desacord amb aquelles empreses i productes que col·laboren
a la preparació de la guerra.
CONFLICTES A LA MEDITERRÀNIA 1
Laura Feliu
Professora de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Primer de tot caldria aclarar alguns punts al voltant del conflicte.
En primer lloc, dir que conflicte no és necessàriament un concepte negatiu. Estem molt acostumats
a identificar conflicte amb guerra i violència, però en realitat, un conflicte pot ser una ocasió de
progrés. Un conflicte pot enriquir les parts implicades sense que això vulgui dir s'hagin d'enfrontar
violentament.
A vegades, és ben cert que els conflictes evolucionen negativament i desenboquen a la violència.
Llavors és fonamental poder conèixer els factors que l'han provocat per d'aquesta manera
gestionar-lo i rebaixar el grau de violència.
Podem identificar dos tipus de conflicte:
1. Els conflictes territorials als quals intervenen elements com ara les fronteres, la demanda
d'independència d'un col·lectiu, d'un grup ètnic que es trobi dominat per un altre. També trobem
raons religioses o de valors a aquest tipus de conflicte territorial.
2. Els conflictes governamentals, a on trobem la lluita per assolir el poder de diferents grups, que
poden ser socials, etnics religiosos...
Com es pot apreciar, ambdos tipus de conflicte tenen la característica de no ser separables entre
si, és a dir, podem trobar elements i característiques d'un tipus de conflicte en l'altre.
Retornant al tema de l'escalada dels conflictes, podem trobar set grups de factors que facin que
un conflicte passi a ser un conflicte violent.
En primer lloc, trobem factors històrics. Un conflicte en el present pot tenir la seva causa en un
conflite anterior, antic i mal resolt. Moltes vegades un conflicte queda resolt amb resultats
desiguals per a les parts, i sovint una de les parts resulta perjudicada en favor de l'altra. Això pot
ser debut a la intervenció de tercers estats que han resolt el conflicte a favor dels seus propis
interessos i beneficiant a una de les parts en detriment de l'altra. També pot ser que aquest tercer
estat hagi estat el causant directe del conflicte (per exemple després de la colonització d'un
territori i d'un procés de descolonitzador ràpid i mal fet).
Els conflictes tenen les seves fases: una primera fase de violència i escalada; a aquesta fase li
seguiria un acord de pau però que s'hagi fet sense reconciliació de les parts, ni ressolució
profunda del conflcite. Això deixa a una de les parts descontenta, i per tant, molt procliu a donar
pas a un nou esclat de la violència que pot ser molt més intens que l'anterior.
Un segon element que intervé l'evolució negativa del conflicte és el factor geopolític. Determinats
territoris tenen una gran importància estratègica. Aquesta importancia estratègica deriva en
conflicte per a determinar qui ha d'ostentar l'hegemonia sobre aquest territori, o sobre unes
regions molt concretes d'aquest territori.
Un tercer element és el dèficid en el reconeixement dels Drets Humans bàsics, no tan sols els
polítics sino també els socials i econòmics. Aquests últims només estan assegutats als estats més
avançats, mentre que als estats menys desenvolupats les desigualtats econòmiques i socials son un
caldo de cultiu per a conflictes que sovint esdevenen violents.
En quart lloc trobem una sèrie de factors medioambientals que també influeixen a l'hora de definir
un conflicte. Elements fonamentals com el control de l'aigua on aquest recurs és molt escàs pot
donar lloc a un conflite d'importants dimensions. Un exemple molt clar és la regió mediterrània
oriental, una zona desèrtica a on els recursos aqüífers estan repartits entre diferents estats d'una
regió principalment desèrtica.
Un cinquè factor determinant és l'inversió desorbitada en armament. A la regió mediterrània
trobem una alta concentració d'armament que fa que sigui una regió amb ungrau molt alt de tensió
i on hi ha un risc important de conflicte.
Un altre factor determinant és el factor socioeconòmic. Per exemple, el conflicte nord-sud a la
Mediterrània, on hi ha una alta desigualtat social a molts paisos del sud. Paral·lelament al dèficid
que existeix en els drets polítics, econòmics i socials, molta població viu per sota del nivell de
subsistència. Això genera una gran massa d'emigrants cap els paisos del nord i que dona lloc a
conflictes als estats d'acollida.
Finalment, podem parlar de factors identitaris, és a dir, factors ètnics, religiosos. Possiblement,
més que factors primaris del conflicte, son elements que s'instrumentalitzen, quan el conflicte,
nascut d'altres factors, necessita d'elements que defineixin i cohessionin a una de les parts en front
de l'altra.
Amb tot allò, cal tenir en compte alguns elements de cara a la ressolució dels conflictes:
Primerament, saber que ni hi ha instruments de prevenció, només de gestió. No es pot prevenir
un conflicte però si que es pot gestionar de manera que aquest conflicte resulti beneficiós per a
totes les parts.
En segón lloc, es pot parlar de solució, frenant la violència, però no de resolució. Les causes del
conflicte no es modifiquen.
En tercer lloc, trobem que actualment els mecanismes internacionals estan dissenyats pensant en
les guerres clàssiques, d'estats contra estats, i no per a fer front el tipus de conflictes que avui
proliferen. Aquests elements ja no son adeqüats per a aquests tipus de conflictes intraestatals.
Finalment, sempre s'ha pensat en mecanismes d'intervenció a posteriori, com ara la resposta
ràpida amb ajuda humanitaria, o l'enviament de tropes de l'ONU, oblidant els mecanismes de
prevenció, que poden ser a llarg termini molt més eficaços.
-------------
1 Resum de la ponencia realitzada per la Secretaria de la Federació Catalana d'ONG per la Pau
A les portes de la celebració de l'Any Internacional de la Cultura de Pau, el proper 2000, les entitats convocants del Congrés Català per la Pau volem fer arribar al conjunt de la societat les següents reflexions:
· Hem de ser capaços de potenciar una Educació per la Pau que fomenti la humanització personal i social i la capacitat de crear nous estils de vida i noves formes de relació. Els valors que promou l'Educació per la Pau, però, han de ser realment practicats i assumits per aquelles persones que la desenvolupen.
· El moviment per la pau sempre ha sostingut que els conflictes no són necessàriament negatius. A vegades poden permetre una evolució personal i col.lectiva i, sempre, són reflex de desajustos i problemes que cal abordar decididament. El que és absolutament negatiu és la conversió del conflicte en violència oberta.
És important, per tant, conèixer els factors que originen els conflictes a fi de poder-los aïllar, tractar preventivament i facilitar una solució pacífica quan sorgeixin.
· A nivell internacional no existeix avui dia, encara, un sistema global, ben estructurat i preparat per a la prevenció de conflictes, sinó més aviat instruments de gestió per quan aquests han derivat en guerra o crisi humanitària. Es dónen, a més, plantejaments per a la seva solució (fi de la violència) però no per a la seva resolució (modificació i superació de les causes que generen els conflictes).
· Malgrat la reforma i la transformació que estan vivint els Exèrcits arreu del món, així com el canvi parcial en les polítiques de Defensa a Europa (i també a l'Estat espanyol), la filosofia de fons d'aquestes polítiques es manté igual: essencialment és reactiva (no pensa en la prevenció), militarista (es continua basant en l'acumulació de força bruta), amb efectes secundaris negatius per a l'estabilitat i la pau (origina un comerç d'armes massa sovint secret, descontrolat i generador de guerra i violència) i malbaratadora de recursos (més de 5.000 milions de pessetes va dedicar l'Estat espanyol durant 1997 a despeses militars). Recursos, que deixen d'anar destinats a prioritats socials realment importants per al benestar de la població i la construcció d'autèntica seguretat (justícia social, educació, sanitat, cooperació, drets humans, etc.).
La celebració del Congrés Català per la Pau, convocat com a porta catalana a la Conferència Internacional per la Pau de La Haia, ha servit -també- per demostrar la vitalitat i diversitat del moviment per la pau a casa nostra, cosa de la qual ens enorgullim.
Les persones i entitats reunides en el Congrés Català per la Pau manifestem el nostre desig de continuar treballant, conjuntament amb d'altres agents socials (ONG, associacions, moviments ciutadans, ensenyament, educació en el lleure, mitjans de comunicació, etc.) per la consecució d'un món on els valors i les pràctiques de pau siguin molt més presents.
Barcelona, 14 de Febrer de 1999
En puertas de la celebración del Año Internacional de la Cultura de Paz, el próximo 2000, las entitades convocantes del Congreso Catalán para la Paz queremos hacer llegar al conjunto de la sociedad las siguientes reflexiones:
· Tenemos que ser capaces de potenciar una Educación para la Paz que fomente la humanización personal y social y la capacidad de crear nuevos estilos de vida y nuevas formas de relación. Los valores que promueve la Educación para la Paz, sin embargo, deben ser realmente practicados y asumidos por aquellas personas que la desarrollan.
· El movimiento para la Paz siempre ha sostenido que los conflictos no son necesariamente negativos. A veces pueden permitir una evolución personal y colectiva, y siempre, son reflejo de desajustes y problemas que han de abordarse decididamente. Lo que es absolutamente negativo es la conversión de un conflicto en violencia abierta.
· Es importante, por tanto, conocer los factores que originan los conflictos con el fin de asilarlos, tratarlos preventivamente y facilitar una solución pacífica cuando surjan.
· A nivel internacional actualmente no existe todavía, un sistema global, bien estructurado ni preparado para la prevención de conflictos, sino más bien instrumentos de gestión para cuando éstos han derivado en guerra o crisis humanitaria. Se dan, además, planteamientos para su solución (fin de la violencia) pero no para su resolución (modificación y superación de las causas que generan los conflictos).
· A pesar de la reforma y de la transformación que están viviendo los Ejércitos en todo el mundo, así com el cambio parcial en las políticas de Defensa en Europa (y también en el Estado Español), la filosofía de fondo de estas políticas se mantiene igual: esencialmente es reactiva (no piensa en la prevención), militarista (se continúa basando en la acumulación de fuerza bruta), con efectos secundarios negativos para la estabilidad y la paz (origina un comercio de armas, demasiado a menudo secreto, descontrolado y generador de guerra y violencia) y despilfarradora de recursos (más de 5.000 millones de pesetas fueron dedicados por el Estado Español durante 1997 para gastos militares). Recursos, que dejan de estar destinados a prioridades sociales realmente importantes para el bienestar de la población y la construcción de auténtica seguridad (justicia social, educación, sanidad, cooperación, derechos humanos, etc.).
La celebración del Congreso Catalán para la Paz, convocado como antesala catalana a la Conferencia Internacional para la Paz de la Haya, ha servido -también- para demostrar la vitalidad y la diversidad del movimiento para la paz en Cataluña, de lo cual nos sentimos orgullosos.
Las personas y entidades reunidas en el Congreso Catalán para la Paz manifestamos nuestro deseo de continuar trabajando, conjuntamente con otros agentes sociales (ONG, asociaciones, movimientos ciudadanos, enseñanza, educación del tiempo libre, medios de comunicación, etc.) para la consecución de un mundo donde los valores y las prácticas de paz sean mucho más frecuentes.
Barcelona, 14 de febrero de 1999
CONCLUSIONS
At the doors of the celebration of the International Year for the Culture of Peace, in 2000, the organisations convening the Catalan Congress for Peace want to convey the following reflections to society as a whole:
We must be capable of promoting an Education for Peace which will further personal and social humanisation and the ability to create new life styles and new forms of relationship. The values promoted by Education for Peace, though, must be truly practised and assumed by those people developing them.
The peace movement has always maintained that conflicts are not necessarily negative. Sometimes they allow personal and collective development and are always a reflection of disorders and problems calling for decisive measures. What is totally negative is the conversion of conflicts into outright violence.
It is therefore important to understand the factors that give rise to conflicts so as to be able to isolate them, treat them preventively and provide a peaceful solution when they arise.
On an international level, there is still not a properly structured global system prepared for conflict prevention, so much as administrative instruments for when conflict has turned into war or a humanitarian crisis. What is more, ideas are put forward for their solution (end of violence) but not for their resolution (modification and elimination of the causes generating conflicts).
In spite of the reform and transformation armies all over the world are undergoing, as well as the partial change in defence policies in Europe (and also in the Spanish State), the basic thinking behind these policies remains unchanged. It is, essentially, reactive (it does not contemplate prevention) and militarist (it is still based on the accumulation of brute force), has harmful side effects for stability and peace (it gives rise to an arms trade which is all too often secret, uncontrolled and the generator of war and violence) and wastes resources (the Spanish State devoted more than 5,000 million pesetas to military expenditure in 1997). These resources could have been used for social priorities of real importance for the welfare of the population and the construction of real security (social justice, education, health, cooperation, human rights, etc.).
The celebration of the Catalan Congress for Peace, convened as a Catalan gateway to the International Peace Conference at The Hague, has served --as well-- to show the vitality and diversity of the peace movement in our country, something of which we are proud.
The people and organisations meeting at the Catalan Congress for Peace manifest our desire to continue working, along with other social agents (NGOs, associations, citizens' movements, teaching, leisure education, media, etc.), for a world in which the values and practices of peace are more present.
Barcelona, 14 February 1999