EL SAFAREIG, grup de dones feministes de Cerdanyola

"Probablement a cap de nosaltres no ens han ensenyat la necessitat de tenir gaire cura de les relacions amb altres dones i de considerar-les una font insubstituïble de força personal, d'originalitat mental, de seguretat en la societat. I costa, fins i tot, fer-se una idea de com són de necessàries aquestes relacions, perquè en la cultura rebuda s'han conservat alguns productes d'origen femení, però no pas pel seu caire simbòlic, en la mesura que tals productes ens eren presentats com re-generats per un pensament masculí". (No creguis que tens drets. La generació de la llibertat femenina en les idees i vivències d'un grup de dones. Llibreria de Dones de Milà).

Neix "El Safareig"

El 27 de març de 1987 vàrem constituir l'associació sense afany de lucre denominada "El Safareig, grup de dones feministes de Cerdanyola". Nosaltres, semblantment a molts altres grups, no ens havíem plantejat mai seriosament la possibilitat de fer-nos "legals", més aviat proveníem, en els orígens, de la "il·legalitat". Però la necessitat d'aconseguir subvencions i la reestructuració que s'anava operant en l'associacionisme a partir del transcurs de la democràcia, van fer-nos decidir de constituir l'associació.
Ens resultava estrany, sentíem que no provenia de la nostra tradició això de fer estatuts una mica formals, de pensar en presidentes, en llibres d'actes amb cobertures dures... Vam dedicar temps a buscar-li un nom: ja que havíem decidit de fer-nos "legals" ho faríem amb un nom que sonés estrany als estaments oficials i que estigués vinculat a la vida de les dones. I pensant en la novel·la de Montserrat Roig "Molta roba i poc sabó, i tan neta que la volen" se'ns va acudir "El Safareig", acompanyat del nom del grup fundador. També consideràrem que "El Safareig" era reivindicació d'un espai de comunicació i del dret a paraula. S'ha dit que les dones no han de parlar, i quan ho fan es diu que són xafarderes, que fan "safareig"; nosaltres creiem que probablement en els safareigs es tractaven i resolien molts problemes que tenia la comunitat.
Ens vam legalitzar a fi de poder obtenir subvencions públiques i, pel fet que s'anava configurant un nou àmbit de treball, el de la formació ocupacional per a dones en atur. Quedà palès en les finalitats de l'associació expressades en els estatuts que com a associació es volia oferir serveis a les dones (culturals, laborals,etc) i crear un lloc de trobada que trenqués amb l'aïllament entre nosaltres. Tot aquest procés va concloure amb l'obertura del Casal de Dones l'any 1990.