Els números maies
Des de l’antiguitat, els maies es regeixen per un sistema numèric vigesimal, és a dir basant-se en les vintenes. El propi calendari maia, creat fa més de 5000 anys, té els mesos de 20 dies. Diuen que els maies no van limitar-se a comptar amb els dits de les mans (sistema decimal) sinó que també ho van fer amb els dels peus (sistema vigesimal); només cal veure que winaq significa vint però també vol dir persona (o gent).
Els números maies es representen per punts i ratlles, tot i que antigament també els havien representat per jeroglífics. En la representació per punts i ratlles, cada punt representa una unitat, i cada ratlla cinc unitats. A més, també utilitzen el zero des de molt abans –més de 900 anys abans– que els àrabs l’introduissin a Europa. Els maies escriuen el zero amb un dibuixet que representa un cargol tallat o mitja flor. En definitiva, els números maies s’escriuren combinant els tres signes següents:
|
|
|
|
|
0 |
1 |
5 |
Un punt és una unitat, i una ratlla són cinc unitats. Així, els números 1, 2, 3 i 4 s’escriuren, respectivament, amb un, dos, tres i quatre punts. El número 5 s’escriu amb una ratlla, el 6 amb una ratlla i un punt (és a dir, 5+1), el 7 amb una ratlla i dos punts (5+2) i, successivament, afegint punts i ratlles podem arribar al número 19.
|
|
|
|
|
|
|
0 |
1 |
2 |
3 |
4
|
|
|
|
|
|
|
|
5 |
6 |
7 |
8 |
9
|
|
|
|
|
|
|
|
10 |
11 |
12 |
13 |
14
|
|
|
|
|
|
|
|
15 |
16 |
17 |
18 |
19 |
Ja hem dit que el sistema numèric maia és vigesimal. Per tant, així com en el sistema decimal tenim 9 unitats, ells en tenen 19. I quan arriben a 20 escriuen les vintenes incorporant un nou dígit, exactament tal com fem nosaltres per a indicar les desenes. El dígit que indica les vintenes també s’escriu amb punts i ratlles, però situat a la part superior de les unitats. Vegem alguns exemples:
|
vintenes |
|
|
|
|
|
unitats
|
|
|
|
|
|
número |
20 |
41 |
66 |
100 |
En efecte, per al sistema decimal, si prenem com a exemple el número 66, aquest el desglossem en 6 desenes i 6 unitats; és a dir, el concebim com a 6*10+6. En el sistema vigesimal dels maies, en canvi, el 66 són 3 vintenes i 6 unitats, és a dir 3*20+6. D’aquesta mateixa manera, el 100 per a nosaltres incorpora un tercer dígit (el número “1” que indica les centenes) però per als maies es tracta senzillament de “cinc vintenes”, i per tant l’escriuen amb només dos dígits: 5+0.
La necessitat d’incorporar el tercer dígit en la numeració vigesimal es dóna quan s’arriba al número “vint vintenes”, és a dir el nostre número 400 (20x20=400). De la mateixa manera, incorporen el quart dígit quan arriben a les “vint vint-vintenes”, és a dir al nostre 8.000 (20x400=8000). Cada nou dígit, l’escriuren igualment amb punts i ratlles però situat a la part superior dels altres dígits. Vegem alguns exemples de números maies:
|
8000’s |
|
|
|
|
|
400’s |
|
|
|
|
|
20’s (vintenes) |
|
|
|
|
|
Unitats
|
|
|
|
|
|
número |
2004 |
5120 |
10425 |
43939 |
El número 5120, per exemple, surt efectivament de sumar:
12 grups de 400 12x400 = 4800
16 grups de 20 16x20 = 320
5120
Com hem vist fins ara, els números compostos (els que compten amb diversos dígits) s’escriuen de forma vertical, situant els dígits més grossos a dalt i baixant fins al dígit de les unitats a baix de tot. Així és com es fa habitualment. En algunes publicacions hem observat que els escriuen dins d’un requadre pictogràfic. I de manera més esporàdica, hem observat tanmateix que també els escriuen de forma horitzontal, tal com fem nosaltres amb les nostres xifres decimals. Prenem el número 86 com a exemple i vegem-lo escrit en les tres formes indicades:
|
|
|
|
Sumar i restar amb números maies
És molt fàcil. Cada dígit se suma o es resta per separat, i ens dóna el dígit del mateix nivell corresponent al resultat:
|
vintenes |
|
+ |
|
= |
|
|
unitats |
|
+ |
|
= |
|
|
|
122 |
+ |
37 |
= |
159 |
El calendari maia
Els maies s’han basat, històricament, en 3 calendaris: el calendari solar, el calendari sagrat, i el calendari de compte llarg. Tots ells són de base vigesimal: és a dir, de base 20. En realitat, combinaven els tres calendaris, ja que eren perfectament compatibles i cada un servia per a un ús diferent.
El calendari solar o calendari civil
El calendari d’ús comú era el solar. És el que s’utilitzava per a posar dates i per a preveure les feines agrícoles.
Aquest calendari consta de 365 dies, repartits en 18 mesos de 20 dies, més 5 dies addicionals: (18x20=360) + 5 = 365.
Els 5 dies addicionals podriem considerar-los com un dinovè mes de tan sols 5 dies, però els maies no el consideren un mes sinó que qualifiquen aquests dies de “dies tapadors de l’any” o wayeb’. És a dir, una mena de “dies frontissa”. A més, aquests 5 dies eren considerats perillosos, i antigament els maies s’abstenien o s’estaven de tot moviment durant aquest curt període.
Pel que fa als mesos, cada un tenia un dia de festa consagrat a un déu diferent, costum que es va continuar un cop s’adoptà el culte als sants. Tot i que es mantenen moltes similituds, els noms dels mesos varien lleugerement d’un idioma maia a un altre, especialment entre els idiomes de l’altiplà (k’iche’, kaqchikel i tz’utujil) i els de les terres baixes.
Segons els idiomes de l’altiplà, els noms dels 18 mesos maies, segons el seu calendari solar, són els següents, del primer mes de l’any a l’últim:
pop, wo, sip, sotz’, tz’ek, xul, yaxk’in, mol, ch’en, yax, sak’, sej, mak, kank’in, nwa’n, pax, kayab’, kumk’u’
Els 20 dies de cada mes també tenen nom. Enlloc de numerar-los, els coneixen pel nom. Ve a ser com nosaltres quan ens referim als dies de la setmana (dilluns, dimarts, ...). Els 20 dies d’un mes maia són:
no’j, tijax, kawoo, apu’, imox, io’, aq’ab’al, k’at, kan, kame, kej, q’anil, toj, tz’i’, b’atz’, e, aj, i’x, tz’ikin, ajmaq
Cada un dels 20 dies i cada un dels 18 mesos, a més dels noms respectius, també els representen per un pictograma diferent.
El calendari sagrat
El calendari sagrat servia als sacerdots per a identificar malalties, per a guarir-les i per a endevinar coses. Consta de 260 dies, subdividits en 20 cicles de 13 dies (20x13=260). Aquests grups de 13 dies estaven numerats successivament del 1 al 13, numeració que venia a representar la quantitat d’energia positiva atribuïda a cada dia. Al ser anys de 260 dies, per tant, fa que l’acabament i el començament del calendari sagrat no coincideixi amb els del calendari solar. De fet, només coincideix cada 52 anys solars (52x365=73x260). D’aquest cicle complert, que es recomença cada 18.980 dies, en diuen la Roda.
L’any zero maia i el calendari de compte llarg
Ara bé, per a comptar períodes molt llargs tots els calendaris, en totes les cultures, numeren els anys a partir d’un punt zero. Aquest sistema de comptabilitat del pas dels anys és el “calendari del compte llarg”. Per a les cultures d’origen cristià, el punt zero és l’any del naixement de Jesús. Però altres cultures tenen, evidentment, altres punts zero. És el cas dels maies.
Per a ells, el seu punt zero correspon al nostre dia 13 d’agost del 3114 a.C, considerat el dia del naixement de Hun-nal-ye, que és el déu del blat d’indi. Els maies consideren que aquest producte és la base que ha permès als humans de poder esdevenir sedentaris i desenvolupar la cultura; la germinació del blat d’indi i la seva transformació en aliment humà es converteix així en la font de la vida civilitzada. El punt zero maia és comú als seus diversos calendaris.
No obstant, tot i partir del seu punt zero, a l’hora de comptar períodes llargs els maies utilitzen un sistema de càlcul independent dels altres dos calendaris. En efecte, utilitzen un sistema vigesimal pur, basat en els següents valors: un dia o k’in, un winal (20 dies), un tun (360 dies), un katun (7.200 dies), i un baktun (144.000 dies).
Nosaltres comptem els períodes de temps en anys. Així, podem dir que som a l’any 2005, és a dir 2005 anys després del naixement de Jesús. O podem parlar que fa 300 anys va passar tal o qual esdeveniment. Els maies, en canvi, quan compten els períodes llargs no parlen d’anys, sinó que compten en els valors que hem citat. Per exemple, l’any del naixement de Pakal de Palenque (603 d.C.) és per a ells el següent: 9.8.9.13.0 que vol dir: 9 baktuns, 8 katuns, 9 tuns, 13 winals, 0 k’ins. És a dir, 13.570.999 dies des del seu punt zero o, compant-ho en anys, 3718,085 anys des del seu punt zero.
El cap d’any en el calendari maia
Ja hem dit que en el calendari solar, cada any comença en el mes pop. També hem vist que l’any solar maia té 18 mesos de 20 dies, més 5 dies addicionals.
Si no hi hagués l’afegitó dels 5 dies, cada mes sempre començaria i acabaria en els mateixos dies. Per exemple, cada mes començaria en el dia no’j i acabaria en el dia ajmaq. Ara bé, el fet d’afegir-hi aquests 5 dies –que no es comptabilitzen en cap mes– provoca que el mes següent (el mes pop de l’any nou) comenci cinc dies més enllà; altrament dit, el cicle de 20 dies mensuals es manté intacte però cada any el cicle comença i acaba en un punt diferent. Així, a tall d’exemple, sabem que l’actual any 5120 els mesos comencen en el dia no’j i acaben en ajmaq (vegeu la llista de dies); si a l’acabar l’any saltem 5 dies, resulta que el mes pop del 5121 començarà en el dia io’, que és el cinquè dia després. És a dir, l’any 5121 tots els mesos seran igualment de 20 dies però cada mes començarà en el dia io’ i, per tant, acabaran en el dia imox. El primer dia de l’any és el primer dia del mes pop, de manera que el cap d’any del 5121 s’escaurà en dia io’. Del dia del mes que comença l’any en diuen el “carregador de l’any”.
Com que els mesos són de 20 dies, aquest “desplaçament” anual de cinc en cinc dies fa que només hi hagi quatre variables possibles. Només quatre dies concrets poden ser cap d’any. Els quatre “carregadors” possibles són el kej, el e, el no’j i el io’.
Els maies actuals i el calendari
Com passa arreu, el calendari que s’ha anat imposant en els usos administratius i comercials ha estat el calendari de les potències econòmiques occidentals. És a dir, el nostre. Actualment als diferents Estats on viu el poble maia, el calendari d’ús oficial és l’occidental. No obstant, el calendari tradicional segueix sent un signe d’identitat per als maies, se’l segueix estudiant i se’l divulga com un element cultural autòcton.
Per a més informació sobre el calendari maia: http://www.ebiguatemala.org/link/category/59/
Els contes que oferim són obra de l’escriptor contemporani Miguel May May, i han estat traduïts directament al català pel professor Segimon Serrallonga.
Miguel May May va néixer al poblet de Kimbilà, municipi d’Izamal, al Yucatan (Mèxic), el 1959. Ha estat redactor i col·laborador de la revista U Tzikbalo’ob Xunáan Kaab, editor i col·laborador del periòdic U Yajal Maya Winiko’ob. Compromès en la conservació i la promoció de la llengua, actualment és secretari d’organització al Consejo de la Asociación de Escritores en Lenguas Indígenas, institució creada sota l’ampara i control del govern federal mexicà. La signatura May May no és cap pseudònim: el cognom May és freqüent entre els maies del Yucatan, mentre que el nom d’origen hebreu Miguel procedeix, remotament, com sap tothom, dels invasors. Els tres contes que presentem van ser publicats a Lajump’éel maaya tzikbalo’ob / Diez relatos mayas. Letras mayas contemporàneas. Tercera serie. Vol. 10. México: INI. 1998.
Segimon Serrallonga (Torelló 1930 – Barcelona 2002), poeta, traductor, fundador de l’editorial Eumo, eminent intel.lectual i militant polític d’esquerres durant el franquisme, va exercir de professor a l’Escola Universitària de Mestres Balmes i posteriorment a la Universitat de Vic. Va traduir els tres contes que presentem arran de la seva participació en el I Fòrum de Bilingüisme Amer-i-Cat, i van ser publicats el mateix 2002 en el document que recull les actes de l’esmentat fòrum. Aquest document es troba disponible, en format pdf, al web www.americat.net/docs/llibres/biling/Biling_cat.pdf.
En janot i la ix-tabai (Juan yéetel juntúul X-táabay)
(Nota: La Ix-tabai és una fada de cabells llargs i d’una bellesa tan captivadora com perillosa).
Hi havia una vegada un home que s’entrompava molt i no creia en l’existència de la por. Deia que allò de la Ix-tabai3 que s’apareix als noctàmbuls beguts era una falòrnia. Un dia en Janot va sortir de casa per reunir-se amb els amics a la taverna. Van fer una xerinola tan grossa que se’ls va fer de nit. No se’n van tornar a casa a reposar fins que no els va quedar cap calé.
En Janot no es recordava gaire de com hi havia tornat, només que no se n’havia anat a jeure de seguida. Quan la dona el va veure li va demanar si volia menjar res.
–No tens gana, oi? A quines hores d’arribar! Et deus haver passat el dia xarrupant.
–No comencem! És clar que tinc gana, però tot just arribo. Vaig a fer un riu i torno de seguida –i va sortir al pati trempelant.
Es va recolzar al tronc d’un roure i anava fent quan va sentir una veu que li deia:
–Au, anem a menjar. Agafa’t bé, que no caiguis.
–Sí... Què has fet per menjar?
–Mongetes amb porc?
–Altra vegada?
–I doncs què volies que fes? No m’has deixat ni un cèntim!
En Janot res de pensar que la persona que li parlava no fos la seva dona. L’única cosa que sabia era que li donarien de menjar. Quan se’n va adonar anava amb aquella dona per un senderol. Encara estava trompa i trescant per la muntanya no sentia les espines que li esganrrixaven el cos i li esquinçaven la roba. D’espardenyes només li’n quedaven la meitat. Quan aixecava els ulls, veia que la dona que li anava al costat era la seva. Amb aquestes es va recordar que anaven a menjar i li va preguntar:
–No havíem quedat que anàvem a menjar? On és això?
–Espera una mica, que ja hi som.
Van arribar a una casa. Van empènyer la porta. La claror encegà els ulls d’en Janot tan fort que se’ls va tapar de seguida amb les mans.
–Endavant –li va dir la dona.
–Què és aquesta claror tan forta? Que ja ha sortit el sol?
–Encara no ha sortit, però entra –li va respondre.
Va entrar-hi trempelant. La pítima que duia encara no feia el baix. Va clavar un cop d’ull per dins la casa i va veure tot de gent amb les cares desfigurades, horribles. Hi feia una gran calda. Tot feia pudor de carn cremada. Es va adonar que ell també cremava. Va provar d’escapar-se, però la dona el va enxampar pel braç.
–On vas! No deus pas voler tornar-te’n a xarrrupar?
–Deixa’m estar! Tu no ets pas la meva dona. I aquí no és pas a casa meva –va cridar en Janot, que començava a tornar en si.
Li va venir un rampell, es va llençar trempelejant cap a la porta, la porta s’anava tancant, s’hi va empassar d’esquitllentes com va poder i va sortir. Un cop a fora, va sentir de seguida una pesta que empudegava i ja va tenir la dona plantada al davant.
Llavors en Janot va pensar: Vols-t’hi jugar que és la Ix-tabai, que diuen! Es va treure l’espardenyot del peu esquerre i va començar a ventar cops a la dona. No li’n va clavar més perquè la dona es va fondre. I es va trobar sol i tot enrondat d’esbarzers. Provava de moure’s i no podia, s’esgarrinxava. No hi havia manera de tirar per cap banda. A la fi es va posar a cridar.
–Ei! Ajudeu-me, que no puc sortir! Eeeeei! Eeeeei!
Al cap d’una estona d’esgargamellar-se, va comparèixer un senyor vestit amb una túnica blanca, amb els cabells llargs i blancs i una llarga barba blanca, que li va dir:
–Però, bon home, què fas aquí, en aquesta muntanya, en aquestes hores de nit?
–Ai, senyor! No, si jo… Però vós d’on heu sortit? No sé pas quant fa que estic buscant la manera de sortir-ne i no puc, i ara vós se’m planteu aquí. Per on heu vingut?
–I tu no em dius com hi has vingut a parar.
–La veritat, senyor, em fa vergonya… És que vaig sortir a fer quatre xarrups amb els amics i em vaig passar de rosca. Gairebé no me’n recordo. Estava fent el riu al roure que hi ha al pati de casa, quan vaig sentir una veu de dona que em deia per anar a menjar, però no em va pas passar pel cap que no fos la meva dona. Em va dur fins a aquests verals i em va ficar dins un catau on hi havia molts senyors de cara arrugada, que feien molta por. Me’n vaig escapar per miracle. La dona em va atrapar i volia endur-se’m de nou, la vaig pegar amb l’espardenya del peu esquerre i va desaparèixer, i amb aquestes arribeu vós.
–Això que t’ha passat, ben mirat, és una cosa ben lletja. La dona que se t’ha emportat és la Ix-tabai. La feina de la Ix-tabai és endur-se’n els beguts que fan tortes pel carrer. Aquest cop se’t volia endur a l’infern, amb tots els dimonis. És un lloc de molta calda, que dius tu. Si hagués pogut entabanar-te, encara hi series.
–I com diantre m’ha pogut dur fins aquí?
–Com? La Ix-tabai es presenta de cop com un vent, com un mal vent que se t’emporta a llocs poc transitats, amb poquíssimes cases. Per això ningú no veu com se t’emporta, i tu no te n’adones perquè encara estàs begut; per això no sents el mal que et fan les espines que se’t claven al cos. El mal només el sents quan tornes en si. Només et vull dir que jo sóc l’amo de la muntanya i sóc el responsable de tot el que hi ha aquí. Agafa el meu bastó. Et servirà per apartar els esbarzers. Quan l’apuntis al cantó per on vols passar, els esbarzers s’apartaran i el camí se t’obrirà tot sol.
–Com us podré pagar el bé que m’heu fet? –va dir en Joanot, content que l’ajudés a sortir del mal pas.
–No m’has de pagar res. El que has de fer és cuidar-te –va dir el senyor, i va desaparèixer.
–Ara pla! –es va dir-se en Janot.
Però de seguida va veure que tenia efectivament el bastó del jai a la mà. El va apuntar on li va semblar i els esbarzers es van entrebadar a l’acte, i au, dret enllà. Quan va arribar al camí ral, diu:
–I ara cap on vaig? Déu meu, ajudeu-me!
Es mirava l’entrellat de camins i es gratava el cap perquè no sabia pas per quin cantó havia de tirar. Feia un tros per una banda i es parava, en feia un tros per l’altra i es parava. Al final es va quedar plantat. Llavors va sentir que s’acostava una carreta.
–Arri, arri, animals! Passeu-ne via! –cridava una veu.
En Janot en va tenir una gran alegria. Cada cop la fressa era més a la vora. Quan el va tenir a la vista, va alçar el braç.
–Pareu, si us plau, pareu!
–Xooo! Xooo! –va cridar l’home de la carreta.
Era un carboner. I aquell senyor carboner va preguntar-li amb els ulls oberts com unes taronges:
–Què hi feu aquí conill a la muntanya?
Llavors en Janot es va adonar que anava nu i va sentir molta vergonya.
–La veritat és que vaig sortir a fer quatre xarrups, i se m’ha endut la Ix-tabai.
–Ah! I de quin poble ets?
–De Kimbilà.
–Aquí tens aquesta roba vella. Posa-te-la abans que es faci de dia, que puguis anar pel món com Déu mana. Agafa el cami de ponent, sortiràs a les margedes del senyor Elut, les baixes de dret i llavors ja podràs trobar tot sol el camí de casa teva.
En Janot es va vestir d’una revolada, va donar les gràcies al senyor de la carreta i rico-traco, via enllà, cap a ponent falta gent.
Ja clarejava del tot, quan va saltar la margeda de casa seva. Va travessar el pati. De dins estant la dona va sentir que cridaven:
–Ei, obre’m! Obre’m, si us plau!
–Qui hi ha? –preguntava la dona – Què voleu?
Encara no era ben bé de dia. La dona ja no es pensava pas que pogués ser el seu home.
–Sóc jo, en Janot. Treu la balda, que pugui entrar.
La dona va reconèixer a la fi la veu del marit i el va obrir. El va veure esblanqueït i amb quatre parracs a sobre.
–Doncs on t’havies ficat? Jo em pensava que te n’havies tornat a can Mam. Et vaig fer venir a buscar, però no et van trobar enlloc! Au, entra... –li va dit tot ajudant-lo.
–Ai, maca! La Ix-tabai se me’n va endur. Estava fent el riu quan em va parlar. En aquell moment em vaig pensar que eres tu i per això me’n vaig anar amb ella. Quan vaig començar de tornar en si i em vaig adonar d’on era, em vaig escapar. Un senyor em va ajudar a sortir de la muntanya i un altre que anava a fer carbó m’ha deixat aquesta roba vella. Per això he pogut tornar.
–Doncs ara entorna-te’n a can Mam a fer un altre xarrup!
–Ni que m’ho paguessin! S’ha acabat. Amb un escarment en tinc prou.
–A veure si serà veritat –va dir la dona tot començant a curar-li les ferides.
Quan jo hi vaig passar, encara hi eren: una untadeta d’esperit de vi aquí, una untadeta d’esperit de vi allà, i en Janot que feia veure que no se’n sentia. S’estimava més la coïssor de l’esperit de vi que no pas la cremor de les vinasses pudentes de l’infern.
Ek-txe, un lloc de por (Éek’che’, u kúuchil ja’asaj óol)
(Aclariments de vocabulari: La ceiba és un arbre sagrat dels maies, de grans dimensions, que en maia es diu yaaxchee. La serpassa, en maia és la wólpóoch’ . L’henequén és una mena de cànem, de pita o atzavara; des del segle XIX el conreu de d’henequén provocà un canvi econòmic en substituir les milpes de moresc).
Ek-txe és un lloc que cau al sud de Kimbilà. Havia sigut un ranxo ramader. Davant el corral hi ha moltes ceibes. Les branques semblen unes grans mans esteses a punt d’engrapar el primer que passi per sota. Els troncs fan més de tres metres de volt i una mica més de vint d’alçada. En aquest indret s’hi senten xiulets i crits, tiren rocs a les persones que s’hi aventuren, i hi passen coses molt estranyes. Un dia que la feia petar amb el meu amic Maur, li vaig demanar:
–Que podries passar a buscar-me demà? Aniríem a desembardissar.
–Molt bé. Hi anirem a cavall. Però em tindràs aquí molt de matí.
Com que seríem dos, no em feia cap por d’anar a la feina, encara que haguéssim de passar per allà.
L’endemà em vaig despertar quan tot just clarejava. Vaig omplir de seguida la carbassa d’aigua, vaig agafar les eines, les vaig ficar al sarró, i em vaig asseure a esmorzar.
Ja acabava quan vaig sentir la veu del meu amic.
–Apa, Nik, anem, que farem tard. No deus pas voler treballar al lloc pitjor?
–Ja vinc, ja vinc.
Em vaig afanyar a beure’m la xocolata que m’havia fet la mareta, vaig agafar les
coses i vaig sortir.
–Me’n vaig, mare.
–Molt bé, però vigileu. Ja saps que a Ek-txe hi ha la por, i aquesta nit he tingut un mal somni.
–No pateixis. No ens passarà res, ja ho veuràs –li vaig respondre, i vaig pujar al cavall, a darrera d’en Maur, i cap al sud falta gent.
–A quants rengles van arribar quan van repartir la feina? No t’ho van dir? –em va demanar el meu amic.
–Em sembla que a tres. S’ha d’arribar fins a les lloses. Així m’ho va dir en Kodon.
–Doncs agafa’t fort, perquè faré sortir ales al cavall –em va avisar.
–No em comencis d’empipar –vaig replicar, tement que no em fes anar endoina.
Quan vaig veure que feia anar el cavall tan rabent, em vaig arrapar fort a la seva cintura. Ja arribàvem a Ek-txe, quan em diu:
–És veritat que per aquí hi van penjar un home i que a mitjanit hi toregen caps de bestiar?
Aquella pregunta em va fer venir carn de gallina. M’hi vaig arrapar encara més
fort. I vaig respondre:
–Jo no ho sé… Escolta: no podríem parlar d’una altra cosa?
–Ai, ai, ai, que tens por! –va deixar anar amb una riallada.
–Jo no tinc por. Què et penses!
–Doncs per què tremoles?
–Jo?… M’ha vingut una mica de fred… Em sembla que tinc una mica de febre… Deu ser el refredat… Sí, és clar, què pot ser més! –vaig assegurar, mirant d’amagarme la por.
Quan vam arribar al lloc fatídic, li dic:
–Per què no t’afanyes més?
–Fa un moment em deies per què corria i ara en dius que corri més. Noi, no t’entenc.
–Hem d’arribar d’hora, no? O ens tocarà el lloc pitjor.
–D’acord, tens raó –va respondre, i ventà patacada al cavall.
Mentre sortíem d’aquells paratges, jo no parava de girar-me. Em feia l’efecte que algú estava a punt de dir-me alguna cosa. Però com que ja en sortíem, vaig començar de tranquil·litzar-me. I just llavors:
–Ei, veniu aquí!
El crit em va espantar. I és que encara no les tenia totes.
–Ho has sentit? Em sembla que ve del cantó de les lloses.
–Tens raó –vaig dir.
Al cap d’una mica, altra vegada aquell dimoni de crit:
–Veniu aquí! Uuuuuuh!
–Què t’he dit? Ve d’allà –va dir en Maur.
Quan vam arribar al tros, ens vam fer assegurar que no ens tocaria la pitjor part. Ens van assenyalar la tasca, i ens vam posar a la feina. Crec que era vora migdia quan vaig acabar. Vaig dir al meu amic:
–En tens per gaire, Maur?
–No, però em falten dos rengles. Quan estava punt d’enllestir el primer, he ensopegat amb la serpassa. Ha vingut de poc que no em pica. Per això m’he endarrerit.
–D’acord –vaig dir eixugant-me la suor.
Li’n faltava poc. Vaig acabar tranquil·lament el meu rengle i me’n vaig anar a buscar aigua. Un cop ho vam tenir tot fet, vam sortir del planter d’henequèn. Ja era més de migdia quan ens acostàvem de nou a l’Ek-txe i, sense saber per què, vaig tornar a sentir una esgarrifança, com si endevinés que ens en passaria una de grossa. Em van venir ganes de fer riu i vaig dir al meu amic:
–Para un moment, que he de fer riu. De passada colliré nou pedretes per posar a la creu del camí.
–D’acord, però ves de pressa.
Fet el riu, vaig collir les nou pedretes i vaig dir al meu amic:
–Amb això hi haurà qui vigilarà per nosaltres.
Vam arribar a la creu i hi vaig posar les pedretes. No pas per això vaig quedat tranquil del tot. Només d’entrar a l’Ek-txe, m’havia agafat una por cerval. El meu amic, res, tan tranquil.
–És veritat que en aquestes parets tan velles s’hi va suïcidar l’amo d’aquests paratges?
Es veu que va enxampar la seva dona amb un altre.
–Ho diuen, però ningú no sap què va passar de veritat –li vaig respondre.
Era just quan passàvem per davant de les parets enrunades que el cavall va començar d’estar neguitós. Feia el rebec, reculava. En Maur va veure que el cavall ja no l’obeïa i es va posar a clavar-li garrotades, escridassant-lo:
–Arri, noi! Què dimonis et passa que no vols tirar?
L’animal sembla que es va prendre malament aquell temperi de crits i garrotades i va començar de fer el boig. S’aturava en sec, renillava, cargolava el coll, potejava. Fins que va pegar un cop d’anca i em va rebotre a terra. Al cap de dos segons, es va espolsar el meu amic, amb tanta mala sort que el peu se li va quedat entortolligat a la corretja que duia lligada a la cintura. I el cavall el va arrossegar. Vaig veure com el cap del pobre Maur anava per la vora del camí saltant d’un cantell de roca a l’altre, i vaig veure com se l’enduia pel mig dels esbarzerars espinuts, i vaig sentir com cridava demanant auxili:
–Auxili! Ajudeu-me! Ai que em mata!
Jo prou que vaig córrer al seu darrera, però no el podia atrapar enlloc. El cavall anava massa espiritat. I no sé si hi anava perquè arrossegava el seu cavaller o perquè estava espantat d’una altra cosa. No els vaig aconseguir fins al cap d’un recorregut molt llarg i perquè el cavall es va aturar. Hi vaig arribar desalenat i plorant, perquè no em sabia avenir que el meu amic clavés aquelles patacades i jo no el pogués salvar. Havia perdut el cuiro del cap i tenia la cara desfigurada, plena de sang. Vaig sentir que les forces m’abandonaven. Volia tocar-lo per saber si encara vivia, i no vaig poder, no podia moure cap múscul, m’havia quedat encarcarat. Només vaig poder cridar quan vaig començar de tornar en si i vaig adonar-me de l’enormitat de la desgràcia. El cavall pasturava tranquil.lament a l’herba, com si no hagués passat res. Vaig treure forces de flaquesa i em vaig arrencar a córrer per demanar ajuda. Vaig trobar un caçador al cap de poc i li vaig explicar el que havia passat.
–Val més que ho facis saber a l’autoritat i que les autoritats ho notifiquin a la família. Nosaltres ja no podem fer-hi res.
En sentir allò, el món em va caure a sobre. Vaig anar, doncs, a avisar les autoritats i després a explicar-ho als de casa meva. Acabada la meva explicació, la mare va dir:
–Ja ho deia jo que en passaria una de grossa. Els meus somnis no fallen.
Quan sortíem del poble per reveure el meu amic, vam trobar gent que també hi anava. Un va comentar:
–Mare meva, pobre vailet! Que en fa de temps que sento a dir que a Ek-txe hi passen coses, però sempre m’havia pensat que eren romanços.
Un altre va contestar:
–Doncs ja ho veus que no són romanços. Alguna cosa ha esverat l’animal…
Jo vaig replicar:
–El que ha fet enfadar l’animal, només ho sap Déu. És tot molt estrany. Jo, ni em recordava de la meva caiguda ni em sentia del mal a l’espatlla, i mira que ara em fa
molt de mal.
El pare, que coneixia l’existència d’aquestes coses, va dir:
–Jo crec que al lloc per on heu passat hi viu el dimoni. Quina altra cosa podia espantar tant l’animal que no parés de córrer fins que n’ha sigut una hora lluny? El que hi ha de bo –va dir tot mirant-me– és que no t’ha esgalabrat també a tu.
El pare em va agafar pel cap i em va estrènyer contra ell, em va abraçar fort, com si donés gràcies a Déu d’haver-me salvat.
Ho vam anar comentant fins arribar a l’indret de la desgràcia. El caçador, que s’havia quedat al costat del meu amic, havia confeccionat una creu i l’havia posada al capçal. Al cap de poc va arribar el pare d’en Maur. La mare no va poder venir: s’havia desmaiat en saber-ho.
En veure el meu amic mort, vaig recordar-me del que havia dit la meva mare dels somnis que tenia, i vaig comentar:
–Si haguéssim fet cas del somni de la mare, no hauria passat res.
–Qui sap! –va respondre el pare. No t’hi encaparris. És que era la seva hora. Hem de fer dir una missa en aquest lloc, perquè no hi passin més desgràcies.
–Teniu raó –van respondre els altres.
Un cop enterrat el cos del meu amic, van fer dir una missa allà mateix. Des de llavors que s’han acabat les desgràcies. Jo crec que van fer-ne fugir el dimoni.
La veu del foc (U t’aan k’aak)
(Aclariments de vocabulari: Les coques és el pà àzim de blat de moro propi dels maies, que en castellà ha estat traduït per tortillas o tortas. La milpa és la terra destinada al conreu de blat de moro. El j-men és el sacerdot maia, no un bruixot. El Regador de les milpes, en maia és el Yum-Tzil. Els dimonis existeixen en la cultura maia, però si no hi ha influència cristiana, l’infern pròpiament dit no existeix. L’Hunab K’uj és el déu més important dels maies del Yucatan).
Era molt tard i feia una gran xafagor. La claror de la lluna passava per l’escletxa de la porta que hi ha a la banda de sol ixent. M’estava ajagut a l’hamaca gronxolant i fumava un cigarret amb la mà dreta. Quan pipava, la punta semblava una cuca de llum a la fosca. Davant meu hi havia el meu fillet de tres anys que dormia. Tenia la cara molt blanca. De tant en tant donava una volta. Vaig pensar que somiava. Al fons de la cambra hi teníem una taula amb la Mare de Déu de Guadalupe i l’Infant, a qui demano cada dia que ens donguin salut, al meu fill, a la meva muller i a mi. Ens han fet molts de favors i hi tenim molta fe.
La calor no em deixava dormir. I sense saber per què, pressentia que em passaria alguna cosa. Mentre fumava i tirava el fum enlaire, la claror de la lluna semblava un caminet blanc. No sé quanta estona m’hi vaig estar, fumant i fumant. Fins que no va quedar cap més cigarret. Llavors vaig saltar de l’hamaca i vaig sortir al pati. La nit era clara, plena d’estrelles que titil.laven. L’aire de la nit em va refrescar i tranquil·litzar. Vaig tornar a dins i vaig veure la meva muller i l’infant que dormien profundament. Em vaig estirar a l’hamaca i m’hi vaig adormir.
A punta de dia em va despertar el cant del gall. M’havia adormit tan tard que la son em pesava i no tenia ganes de llevar-me. Però havia d’anar a treballar. Vaig fer una estirada de mandra i vaig posar els peus a terra.
–Vine a esmorzar. Au, lleva’t. Faràs tard –em va dir la dona des de la cuina.
–Sí, dona, ja vinc –li vaig contestar.
Mentre ella m’escalfava les coques, vaig anar a omplir la carbassa amb l’aigua de la galleda que vaig trobar plena sobre el brocal del pou. Després vaig posar les eines al sarró. Vaig esmorzar assegut al banc, menjant cansalada amanida amb una mica de salsa de tomàquet confitat. Mentre menjava, assegut davant el foc, vaig començar de veure que la flama pujava i baixava, i tot seguit em vaig veure a mi mateix caminant per un viarany. Tot anant per aquell viarany vaig trobar un vellet de cabell blanc i llarg i barba blanca estirat vora el camí. Feia uns gemecs apagats. I en veure’m va dir:
–Ai fillet, si m’ajudessis! He d’arribar a casa. És aquí sota, a la baixada.
Vaig veure que no podia caminar i li vaig demanar:
–Què us ha passat? Com és que viviu tan lluny del poble?
–Estava fent la meva feina i he caigut del cavall.
–I el cavall?
–Ha fugit. Però tornarà. Sempre torna.
Tot baixant pel turonet em va dir:
–Veus aquella casa? És a casa meva. Quan hi arribarem em diràs que t’he de pagar pel favor que m’has fet.
–Però, senyor, que us penseu que vull res? Ho he fet de cor, no pas perquè em torneu el favor. Si em voleu dar res, només desitjo que la collita em vagi bé.
–Amén! –va exclamar.
No vaig fer-ne cas. Feia massa temps que no plovia. Ell va endevinar-me el pensament i va dir:
–Has de tenir fe. Només et suplico una cosa: De la primera collita que faràs de la teva milpa, ofereix-me’n el fruit més bo. Jo passaré per aquí i me n’alimentaré.
Llavors em vaig preguntar qui podia ser aquell senyor que vivia en aquella muntanya. L’indret m’era totalment desconegut. Tot i que no entenia res del que em deia, li vaig respondre que sí. El que em va quedar gravat a la memòria van ser aquestes paraules:
–Tu no t’amoïnis. Per haver sigut tan bona persona, aquest any la collita t’anirà molt bé, més bé que a ningú.
Li vaig dir adéu i me’n vaig anar. Tot just havia fet quatre passes, quan vaig girar-me. La casa s’havia fos. No hi havia res més que muntanya per tots costats. En aquell moment vaig sentir una veu que em deia de molt lluny:
–Home de Déu, esmorza. Què esperes?
Era la meva dona, que em sacsejava, i amb el sacseig vaig adonar-me que no m’havia mogut de casa, els ulls fits en el flamareig del foc.
–Ja es fa de dia –va tornar a dir-me la dona.
–Ah sí –vaig dir jo, i em vaig afanyar a acabar d’esmorzar, recordant-me que havia d’anar a treballar.
Moltes vegades vaig trobar aquell senyor, mentre esmorzava davant del foc a punta d’alba, però de manera diferent. Vaig arribar a pensar que m’estava tornant boig. Llavors vaig anar a veure un dels sacerdots del meu poble i li vaig explicar el que em passava. Ell em va dir:
–Home, el que veus tu és un Regador. El primer dia que el vas veure a dins de la flama és perquè havia caigut del cavall. Perquè… tu ho has sentit a dir, oi, que cauen del cavall? En va caure quan empaitava el dimoni.
–Sí que ho he sentir dir. L’avi explicava que no hi ha gaires persones que tinguin la ventura de veure’ls. No m’hauria imaginat mai que jo en seria una.
–Una altra cosa. No t’oblidessis d’oferir-los begudes, als Regadors, com feien els nostres avis. T’ajudaran molt.
Tot el que em va dir el sacerdot, jo ho vaig fer, i la pluja va començar de caure damunt la meva milpa, i ben poca damunt les dels altres. Per això van començar, alguns, a mal pensar de mi.
Quan va arribar el dia de la collita, vaig tornar a veure aquell senyor, però aquest cop a la vorera de la milpa. Em va costar de reconèixer-lo. Somreia, sense dir res. Vaig arribar a la milpa i les cames de blat de moro portaven unes panotxes grosses i belles. A les milpes dels qui no havien ofert la beguda, en canvi, no vaig veure cap panotxa que fes goig. Això em va fer recordar el que m’havia dit el senyor del camí.
Des de llavors, faig l’oferta de la beguda per qualsevol treball que faig a la milpa, perquè sé que m’ajudaran els senyors de la muntanya, els Regadors i Hunab K’uj.