M

entre la majoria dels catalans i de les catalanes recorden aquell estiu de 1992 com el moment en que Barcelona va ser la capital del món, d'altres no podem compartir els seus sentiments. Certament, el 1992 va ser un gran any,... i no només en el pla esportiu. L'estiu del 1992 és l'estiu recordat pels Jocs Olímpics de Barcelona, per l'arribada de la torxa olímpica a Empúries, per la realització d'obres i infraestructures faraòniques, per la projecció internacional del turisme cultural al nostre país, per la força del voluntariat... Però també el recorden amb enyorança els especuladors urbanístics, pels qui va representar una gran oportunitat d'omplir-se les butxaques. D'altres, en canvi, recordem amargament el multimilionari deute municipal que li va quedar a Barcelona; recordem la recessió econòmica posterior que va afectar especialment a les capes més desafavorides de la nostra societat (la història de sempre, els rics són més rics i els pobres són més pobres); recordem els esforços dels organismes oficials per tal d'ignorar sistemàticament qualsevol menció al país, i als símbols del país, en que es realitzaven aquells actes; recordem l'estat d'ocupació militar i policial en que viviem; i especialment recordem el terrible i antidemocràtic intent de silenciar i de criminalitzar qualsevol veu que expressés dissidència envers aquella barbaritat que, irònicament, algun periodista va batejar com a Pau Olímpica.

És lícit que, qui vulgui, segueixi tenint un bonic record d'aquell estiu, però no és menys just que quedi constància de les atrocitats i de les violacions dels drets humans que es van cometre arreu dels Països Catalans en nom de la Pau Olímpica. Una de les persones que en va patir les conseqüències de forma més directa és responsable del manteniment de la web Barcelona Olímpica: Tortura 1992 que pot ajudar a fer una mínima idea del que allò va representar realment.

D

e les persones que hi van tenir quelcom a veure en aquells fets se'n podrien dir moltes coses, i la temptació és massa forta com per no fer-ho. Juan Antonio Samaranch, llavors president del Comitè Olímpic Internacional, antigament addicte al règim franquista, exfalangista, exgovernador civil de Barcelona i etern sospitòs de corrupció en esferes internacionals. Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona que va poder recòrrer al subterfugi olímpic per tal d'amagar possibles irregularitats en l'administració municipal, al temps que callava mentre una gran part de barcelonins i de barcelonines clamaven contra la tortura. Jordi Pujol, llavors President de la Generalitat de Catalunya, que va fer un inexistent paper de mediació entre l'autoritat policial i les famílies de les víctimes d'aquella arbitrarietat. José Luis Corcuera, llavors ministre espanyol de l'Interior, promotor de la llei de registres domiciliaris sense permís judicial, i posteriorment sorprés en estadis de futbol en possessió de begudes alcohòliques com un vulgar hooligan. Rafael Vera, llavors director general de Seguridad Ciudadana, i posteriorment empresonat per la seva vinculació a la trama terrorista del GAL. Luís Roldán, llavors director general de la Guàrdia Civil, que va tenir la barra d'atribuïr publicament les seqüeles dels maltractes infligits pels seus agents als detinguts catalans a autolesions, anys després va ser detingut a la República de Laos acusat de malversació de multimilionaris cabals públics. I tampoc es pot oblidar aquell jutge que va donar nom a aquella operació, Baltasar Garzón. Fracassat el seu intent d'entrar en política per la porta gran d'un ministeri, està entossudit en fer pagar cara la humiliació que suposadament li van infligir certs polítics corruptes, al mateix temps que intenta acumular mèrits per a una altra ocasió i ser protagonista de tants titulars de premsa com li sigui possible. No es pot passar per alt el decebedor paper jugat per la prestigiosa organització Amnistia Internacional. David Braham, coordinador de les qüestions relacionades amb els drets humans a l'Estat espanyol, va rebre un dossier sobre l'Operació Garzón de més de dos-cents folis. El 1993, Amnistia Internacional va publicar el seu informe anual sobre les violacions dels drets humans a l'Estat espanyol sense mencionar uns successos que van afectar a més de cinquanta persones. I tampoc ho va fer l'any 94, ni el 95, ni el 96, ni el 97,... A més de cinquanta persones, les seves famílies i les seves amistats. Un percentatge de població dels Països Catalans relativament baix, però gens menyspreable. I tampoc es pot passar per alt el paper que van jugar determinats mitjans de comunicació propers al pretés progressisme espanyol, o bé al pretés nacionalisme català, silenciant periodistes que havien gosat divulgar el que estava succeïnt, o bé escampant simples i vulgars mentides per justificar l'injustificable.

Sobre aquests aspectes és interessant la consulta de l'obra de David Bassa, L'Operació Garzón, un balanç de Barcelona 92, editat per Llibres de l'Índex el 1997.

T

itulant Amics per Sempre aquesta web només pretenc fer una ironia, i és que els records que ens porta aquella rumba alegre a una part petita però significativa de catalans i catalanes són molt tristos. Precisament, però, la ironia va molt més enllà del record. El fet de reviure unes vivències especialment traumàtiques per a alguns companys fa que ens sentim més units a ells, als seus familiars, i a tots aquells i aquelles que es van mobilitzar per tal d'aconseguir el seu alliberament inmediat. No és la meva pretensió oferir cap teràpia psicològica per ajudar a superar tot allò, tant de bo aquest objectiu estigués en les meves mans, però certament l'humor ens pot ajudar a invocar el record d'experiències que ens han influït com a persones, directa o indirectament, i a retre un humil homenatge, tant als injustament represaliats polítics de totes les èpoques i de tot el món, com a aquelles persones que donen a conèixer fets tant execrables. Si tens algun material que creguis interessant per publicar en aquesta web (ja veus que no es tracta només de fer sarcasme), per a que el llegeixi qui vulgui, explicant les teves vivències d'aquells intensos dies, les teves impressions o qualsevol altra cosa, com ara alguna documentació que consideris que pot ser interessant que es pugui consultar,... En fí, el que vulguis, envia'm un missatge a carlesc@pangea.org.

L'estiu del 1992 no tots els periodistes van silenciar aquelles tortures. També un bon nombre d'humoristes gràfics es van fer ressó, d'una manera exquisida, d'un ambient molt enrarit. A ells, també, aquest petit homenatge.

Carles Creixell i Ferrer
carlesc@pangea.org

Tots els gràfics reproduïts en aquesta web són propietat intel·lectual dels seus autors. La pràctica totalitat d'aquests gràfics ha estat extret del recull Amics per Sempre publicat per l'organització Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries (JIR).