Volia començar amb el "Jo pecador" i provar d'expiar, amb una penitència ben severa, el genocidi d'arbres a que m'ha portat la meva particular feina.
Però acabo de decidir que seré més indulgent amb mi mateix, perquè al cap i a la fi penso que sóc un bon xicot, i em limitaré a redactar un plec de descàrrecs, que qui sap si algun dia, quan els delictes sofisticats i sibil.lins siguin penats, em pot fer de valedor davant d'un hipotètic jutge.
Us estalvio la intriga de descobrir si sóc llenyataire, ebenista o el constructor de la carretera transamazònica. Res més lluny. Sóc mestre, il.lustre membre del ram del guix, com molts dels que ara mateix m'esteu llegint.
Pel cap baix i prenent com a mida la relació o equivalència entre diaris impresos i arbres tallats, que he après de la lectura de les parets de les papereres ecològiques, em confeso autor material o còmplice de la massacre d'uns l.637 arbres de mida mitjana.
Reconec que la magnitud de la malifeta resultarà desproporcionada si la comparem amb la meva habilitat per defensar-me, però com que fins i tot els delinqüents més cruels i poc repenedits tenen el dret de ser escoltats, us reclamo la vostra atenció i si cal la comprensió.
Jo de petitet, era respectuós amb els arbres, no cal dir que no m'hi penjava de les branques, que no brandava d'ací d'allà els troncs joves com si de banderes es tractessin, no..., no em refereixo a aquest respecte físic.Vull dir que quan escrivia a la llibreta procurava atapeir-ho força tot, gairebé com si intentés encavalcar una línea amb l'altra, fins i tot moltes vegades estalviant les cues d'una llibreta, com volent-les ofegar en un manat. I és clar, quan els meus companys ja veien el cartró de la contraportada de la seva primera llibreta, jo ben just si havia arribat a la sisena plana.
Tan poc habitual era la meva destresa aprofitant el paper, que quan vaig acabar la primera llibreta, el mestre ho va voler celebrar i aquell dia es va fer un extra, anunciat pel mestre a toc de trompeta: "Señores, salgamos al patio media hora antes. Por fin Contijoch, y muy a pesar suyo, ha acabado con la vida de una libreta que a mi se me antojaba eterna,... si es que no decide seguir escribiendo en las cubiertas!" "-No, señor-" li vaig dir jo, i cap al pati falta gent.
No puc dir que aquest estalvi de paper el fes per una clara consciència ecològica, més aviat penso que era un convenciment innat, o potser perquè prenia model del padrí, quan em va ensenyar les primeres lletres a la part del darrera dels fulls del calendari, i és clar de més a més el bon home havia d'aprofitar tots el racons, si no volia acabar les classes el dia 12.
A partir d'aquí va ser quan vaig començar a ser pressionat, i és aquí on cal buscar les arrels de la meva conversió en un ferotge depredador de cel.lulosa, i per tant d'arbres.
Primer els meus companys, que amb un cert grau d'ingenuitat pretenien que jo acabés llibretes cada dos per tres a fi d'obtenir la mitja hora de pati commemorativa. Després el mai prou recordat Don Marcial, que a poc a poc va anar perdent la permisivitat, i després la paciència, amb la meva tècnica especulativa i d'estalvi.-"Repítalo!"- em deia al final de cada feina, i amb ulls desorbitats afegia, -"No nunca tantas letras fueron puestas en tan poco espacio y tan mal, para decir tan poco!"- cridava, plagiant la referència a una gesta que ell devia considerar tan important com la meva.
Poc temps després va canviar d'estratègia, i va intentar que jo fos una mica més generós en la despesa del paper per la via del convenciment, això si, després de l'indefectible -"Repítalo!"-, però ara ja no feia referències bèl.liques sino que intentava la via de la raó i el sentit comú: -"Pero hombre de Dios!. Por muy maltrecha que esté la economía familiar de sus progenitores, cosa que no dudo, no creo que vayan a pasar hambre por un poco de holgura en sus escritos, y alguna que otra licencia como un punto y a parte!".
Però ca barret!. El pobre home no se'n sortia ni a fum de sabatots. Que no hauria donat aquell pou d'ortografia, d'ortologia, de sintaxi i de parla de castellano viejo, per un -"Sepa y entienda, querido discípulo, que la faena mal hecha no tiene futuro y la faena bien hecha no tiene fronteras"- Però les fronteres eren molt clares i el futur més aviat incert.
Vet aquí però que un dia Don Marcial va decidir d'apretar per la vena de la rendibilitat i de la sentència moralitzant però des de l'òptica lliurecanvista, convençut potser que jo no reaccionava a les seves advertències perquè no veia gens clara aquella inversió en paper. I després del -"Repítalo!"- va afegir, -"A pesar de su obstinación, quiero indicarle que nunca volverá un papel con tan buen fin ni tan buen provecho como el usado en la Escuela para su formación como hombre del futuro!" -i aquí Don Marcial em va tocar el cor..., i el cap i tot, més que tocar em va trastocar. També m'emprenyava que el meu futuro i qui sap si de bona part de la resta de la humanitat depengués de la meva gasiveria paperenca.
Des d'aquell moment vaig començar a ser generós amb els meus escrits; si no n'hi havia prou amb tres..., doncs quatre pàgines per redacció, a doble espai i amb lletra ben grossa. Els títols es van convertir en filigranes barroques, sobretot pel que fa a l'ampulositat i tamany. Els antics punt i seguit es van convertir en punts i a part. I com aquell que no ho vol, vaig deixar de sentir el "REPíTALO!!!"
Podria parlar-vos de molts altres antecedents que poden haver determinat aquesta conducta delictiva meva, però sóc conscient que per molts que us n'expliqui no seran un eximent de les meves responsabilitats. Malgrat tot no vull deixar d'explicar-vos-en un que per a mi té una especial significació. Si el primer va marcar la meva infantesa i va desvetllar la meva golafreria pel paper, el segon em va marcar en l'adolescència i em va confirmar en la creu que duc penjada.
L'acció cal situar-la en certs ambients d'aquells grups de joves cristians on tocàvem la guitarra, discutíem sobre el sexe dels àngels, intentàvem casar Marx i Jesucrist, llegíem Lutther King, Erich Fromm i els més agosarats escrivíem menifestos contra la pena de mort i a favor de Puig i Antich o de Txiqui. Bé doncs a cada bofetada que ens anava donant aquella fotuda dècada dels setanta, i quan erem a punt de tirar al dret i cremar les barques, un dels nostres consellers espirituals anava repetint, -"Fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix!, fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix!, fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix!- tant és així, que cada silenci que jo sentia el relacionava ràpidament amb un bosc que creixia, i un altre, i un altre i així dia rere dia. I penso que el meu subconscient va arribar a la conclusió de -"fotem-li fort i de valent que això no es pot acabar mai!"- i així, d'aquesta manera absurda em vaig refermar en les meves conviccions d'endrapador d'arbres.
Del com i de quina manera he arribat a les meves actuals creences, passant de la depredació més salvatge al respecte més absolut per les espècies forestals, no té cap importància, el que penso que ha de comptar és l'estat actual i el meu penediment més sincer.
I a fi i a efecte que sigui ben evident la meva voluntat d'esmena, redacto el meu DECÀLEG DEL MESTRE AMIC DELS ARBRES, al qual us podeu adherir els qui com jo heu estat pecadors:
1-En la classe i fora d'ella faré servir el paper amb mesura i sentit comú, i sempre per a coses importants que no es puguin fer amb altres mitjans.
2-Utilitzaré en un noranta per cent el paper reciclat.
3-Progressivament tornaré a un tipus d'ensenyament més socràtic on la base de l'aprenentatge no sigui un suport escrit sino parlat.
4-Rebutjaré tan com pugui els missals de fitxes, i mai les utilitzaré per tenir els nes i nenes quiets i callats.
5- Sempre que sigui possible treballaré tècniques d'expressió oral, corporal i musical.
6-Retornaré la correspondència a les institucions públiques o privades que me l'enviïn, amb l'epígraf REFUSAT PER ABSURD, escrit en el sobre.
7-Intentaré que al meu centre es faci la recollida selectiva del paper per al seu reciclatge i que cada curs hi hagi una activitat de plantada d'arbres o repoblació forestal.
8-Intentaré transmetre aquestes actituds als meus alumnes.
9-Intentaré convèncer els cretins que encara pensen que la preocupació ecològica és una ximpleria de diumenges a la tarda, feta per farigolaires.
10-Intentaré convèncer els cretins farigolaires ecologistes de diumenges a la tarda, que la seva estúpida i pueril actitud provoca reaccions de rebuig cap a l'ecologia seriosa, en determinats sectors de la població.
Un mestre de la Z.E.R. del Sió