La societat canvia constantment, però potser mai tant de pressa com ho ha estat fent aquests darrers vint anys. Tant que si tractem d'explicar la societat dels anys 70 als nostres alumnes, els costarà trobar punts en comú per poder-la relacionar amb la realitat actual i així poder entendre'ns. Aquesta acceleració genera desconcert degut als múltiples canvis que produeix. L'aparició d'una societat pluralista, on diferents grups socials defenen models contraposats d'actituds, fa que es generi un ampli ventall de possibilitats al voltant de quins valors cal transmetre i quins qüestionar; de què, com i de quina manera educar, ja que s'ha perdut el consens. En l'actualitat qualsevol professor pot veure qüestionada la seva intervenció, generant-se conflictes i rivalitats amb d'altres agents educatius. S'ha produït un canvi en el recolzament del context social dels ensenyants i, socialment, es considera al professorat responsable de les deficiències del sistema d'ensenyament.
L'evolució i canvis experimentats en els agents tradicionals de socialització (família, grups socials) han promocionat que moltes responsabilitats educatives es traslladin s l'escola, així com la tendència, cada cop més freqüent, de convertir en problemes educatius gairebé tots els problemes socials i polítics pendents. D'aquesta manera tenim que si s'estén l'ús de les drogues, ràpidament es pretén solucionar el problema elaborant programes educatius, i es considera als mestres i l'escola com a responsables implicats en la lluita contra la droga, oblidant l'enfocament social del fenomen o l'anàlisi de les causes del seu consum. Si augmenta la delinqüència, la violència entre els joves, se sol·licita a l'escola que ensenyi als nens a descodificar els missatges audiovisuals que constantment apareixen en les escenes violentes de la televisió i cinema. La societat no es planteja una responsabilitat col·lectiva d'aquest succés que faci controlar les emissions de televisió en programes infantils. Paradòxicament es critica l'augment de la violència en el jove i, al mateix temps, la televisió utilitza la violència com a objecte d'entreteniment, distribuint-la a domicili. L'actuació limitada de temps i recursos dels mestres difícilment pot contrarestar la dels mitjans de comunicació. I el mateix podem dir del racisme, dels accidents de tràfic, de les noves malalties, ...
El problema és de responsabilitat col·lectiva. No podem esperar que l'educació resolgui aquests problemes socials pendents si se la deixa sola, si la resta de la societat s'inhibeix de les seves responsabilitats educatives. Fins als anys vuitanta no s'havia aconseguit tenir l'escolarització plena. Això vol dir que, teòricament, disposem del nivell educatiu més alt de la població de tota la història. Però, si fem cas dels mitjans de comunicació, el sistema escolar és un desastre. Precisament a partir dels anys vuitanta (principis dels setanta) s'enregistra un canvi en la mentalitat social respecte a la professió docent. Sorgeix la crítica general al sistema educatiu, el judici social al professor. Es trenca el consens i qualsevol intent educatiu és criticat des d'altres postures ideològiques contraposades. Fins aquells moments, una titulació assegurava un estatus i unes retribucions econòmiques. En el moment actual els títols no asseguren res. I també, per altra banda, la massificació al 100% tampoc ha produït la igualtat i la promoció social. Resultat: abandonament del recolzament de la societat i de la idea de que l'educació era una promesa d'un futur millor.
Varia, també, la consideració social del mestre. Actualment la societat estableix l'estatus en base al nivell d'ingressos i, per tant, ja se sap: els professors que no disposem de microones a casa per a descongelar el sou ... La societat manifesta considerar importantíssima l'educació i íntimament lligada a les seves necessitats, però més aviat esdevé una valoració verbal que no pas real. Recordo una anècdota que contava Octavi Fullat quan deia que l'educació surt a la premsa el dia que un professor pega un alumne, però que quan va proposar a un diari important que fes una secció d'educació, el director li va dir que no, perquè no interessa ni als mestres ni als pares de les criatures.Un altre exemple el podrem constatar en el percentatge de participació de pares en les properes eleccions a consells escolars.
I els professors com veuen i viuen el canvi? Doncs José Manuel Esteve, catedràtic de teoria de l'educació a la Universitat de Màlaga, compara la situació dels professors davant el canvi social amb la d'un grups d'actors que estan interpretant "Hamlet" i sense previ avís els canvien el decorat a la meitat de l'escena, col·locant-los un de postmodern. La primera reacció és la de sorpresa. Desprès de tensió i desconcert, amb un fort sentiment d'agressivitat i desitjant acabar l'obra per a cercar als responsables, o al menys obtenir una explicació. El problema està en que, independentment de qui hagi provocat el canvi, són els actors els que estan donant la cara davant el públic i són ells, per tant, qui hauran de cercar una sortida airosa a la situació.
El fet comentat abans, de l'escolarització plena del 100% ha suposat atendre el 100% dels problemes socials que aquests nens porten amb ells, comportant una sobrecàrrega d'exigències i responsabilitats.
Cal redefinir el rol del mestre actual davant el desconcert creat. El mestre, avui en dia, a més de saber la seva matèria, se li demana que faciliti l'aprenentatge, que organitzi el treball del grup, que tingui cura de l'equilibri psicològic i afectiu dels seus alumnes, que sigui un integrador social, el seu formador sexual, que atengui a la diversitat i que, a més, moltes vegades assumeixi tasques educatives bàsiques de les que l'alumne no n'ha gaudit en el medi social del que prové. Les seves funcions s'han diversificat. A més a més de les classes, ha de fer tasques d'administració, reservar temps per programar, avaluar, reciclar-se, investigar a l'aula, orientar, visites de pares, activitats extraescolars, claustres, reunions de coordinacions de cicles, seminaris, vigilar l'edifici, el material, els esbarjos i, si cal, el menjador, ...
Com em va dir una vegada un mestre: Jaume, he de fer tantes coses que no em queda temps per fer de mestre.
Actualment, l'ensenyament de qualitat, allí on es doni, és més el fruit del voluntarisme del professorat que la conseqüència d'unes condicions de treball adequades a les dificultats reals. La incertesa que suposa el fet que la nostra societat no demana a l'escola que prepari persones per a les necessitats actuals, sinó que ho faci per a les exigències d'una societat futura. I en aquests moments, per exemple, ens podem plantejar: què necessitarà la societat del futur, persones competents o competitives?. La contradicció que suposa l'exigència d'una renovació metodològica per una banda i la no dotació al professorat dels mitjans necessaris per dur-la a terme. De moment, i per aquest ordre, Grècia, Espanya i Portugal ocupen els darrers llocs de la CEE en inversions en educació.
No hauria de ser excusa ni justificació el dir que no hi ha diners per a l'educació. Potser caldria dir que els valors actuals de la nostra societat fan que es destinin a d'altres necessitats.
Recordo un fet que va passar a l'escola Jefferson (USA). Se
celebrava la junta anual de pares i mestres, i el pedagog Sr.
Palcuzzi va decidir llegir una sèrie de propostes que integraven
un programa d'atenció per als nens superdotats que tenia
l'escola. Eren les següents: - Als nens se'ls ha d'agrupar
d'acord amb les seves habilitats. - Una part de l'horari diürn
de l'escola s'ha de destinar a ensenyament especial. - Als
estudiants amb talent se'ls ha de brindar oportunitats perquè
comparteixin les seves aptituds amb estudiants de d'altres
escoles de l'àrea o fins i tot de d'altres institucions de
l'estat, (naturalment es pagaran els costos de transport). - Un
nen ha d'avançar d'acord amb el seu talent, no a la seva edat. -
Aquests nens han de tenir mestres especials, amb un entrenament
excepcional i molt ben pagats. Com era de suposar, el
"programa Palcuzzi" va rebre unes crítiques
fortíssimes: - Què passarà amb el nen que no pertanyi al grup
especial? No se sentirà inferior? I els costos especials? Com es
poden justificar els costos de transport? Com podrem pagar als
mestres? Però com se li ha pogut ocórrer aquest programa?
Llavors, el Sr. Palcuzzi va contestar: - Senyors, els he de
confessar una cosa: aquest programa no se m'ha acudit a mi.
M'estic limitant a llegir el programa que vostès van elaborar i
aprovar per a l'equip de bàsquet del col·legi.
Jaume Suau i Castro