LA VEU, AQUEST DO

Articulació

Ressonància

Tothom ha sentit parlar de l'aparell fonador i qui més qui menys recorda el seu funcionament, fet que hauríem de tenir omnipresent per adonar-nos de la importància d'aquesta "eina" que ens permet, com a mínim, comunicar-nos. Bàsicament, l'existència de la veu és fruit d'un corrent d'aire, d'una vibració i d'una ressonància. Són com els tres "colors" bàsics, la combinació dels quals donarà les qualitats a què ens referíem i on podríem fer grups i subgrups per classificar les diferents veus.

D'aquestes qualitats, el timbre ens dóna les característiques particulars i pròpies de cada individu i la que permet distingir-lo d'un altre. Les diferents modalitats tímbriques són conseqüència, a més, del volum, forma, consistència i humitat de les diferents cavitats, llur ús o no (en el cas de la cavitat nasal) i la posició dels llavis. Aquestes cavitats són la "caixa de ressonància" que modifiquen, amplien o minven el so que produïm als plecs o cordes vocals, on localitzem la glotis i l'epliglotis. I tan important com això, també hem de tenir present la manera com respirem.

La veu, en termes generals, però, té els seus enemics. Un primer grup compost per factors de procedència externa: les agressions de la pols, gasos atmosfèrics o industrials, l'aire condicionat a l'estiu i la calefacció a l'hivern o el tabac, entre d'altres. Potser hauríem d'incidir en el tema del tabac, ja que l'efecte del seu consum continu comença per una simple ronquera i acaba tenint, massa vegades, conseqüències greus.

Un segon grup constituït per factors interns: quan la veu no descansa després de parlar massa, parlar en llocs i ambients sorollosos que ens obliguen a usar un to de veu més alt, parlar ràpidament i precipitada, quan no fem les parades adients entre les frases o quan no prenem la suficient quantitat d'aire en començar una frase, amb la qual cosa ens obliguem a forçar la veu per arribar al final. Estareu d'acord amb mi que els mestres correm el risc de patir, si ja no ho hem patit, trastorns vocals a conseqüència d'un o més d'aquests problemes. És necessari, doncs tenir-ho present i fer un ús tècnic conscient del nostre mitjà de comunicació i expressió. Altrament, sovint acabem amb la veu enrogallada, afonies o, fins i tot, amb nòduls a les cordes vocals i altres tipus de patologies. A més, en el nostre treball quotidià, també hem de tenir present un altre factor: aquells, aquelles que ens escolten que són, en gran mesura, els nostres alumnes sobre els quals influïm, inconscientment i involuntària, també en aquest aspecte. Finalment, una consideració força important: hauríem d'aprendre, tots i cadascun de nosaltres, a escoltar-nos nosaltres mateixos, a sentir-nos interiorment i exteriorment i comparar la nostra veu amb les de les persones que ens envolten, un exercici ben interessant que ens ensenya i ens descobreix aspectes que, d'altra manera, no descobriríem mai o trigaríem molt a fer-ho.

Anem, però, a pams i vegem alguns suggeriments que ens poden ajudar a evitar alguns problemes que puguin sorgir.

Diafragma i respiració

Tècnicament, el diafragma és un envà musculoso-membranós, en forma de cúpula de convexitat superior, que separa l'abdomen i el tòrax. Deixant de banda tecnicismes, el diafragma esdevé cabdal per la respiració i l'execució correcta dels sons vocals i nosaltres tenim al nostre abast el mitjà idoni i perfecte per fer-lo treballar: el riure, un treball natural que fa funcionar de forma sana aquest muscle. Hi havíeu pensat alguna vegada? Tot i això, cal cercar d'altres exercicis que complementin el treball de desenvolupament mitjançant l'execució de sons que sacsegin l'abdomen i el diafragma: [ha], [tst], [pst] o [xxt] executat enèrgicament. També podem fer ús d'exclamacions i mots d'una síl·laba: [hei], [hop], [pai], [gas]... o mots de dues síl·labes, la primera de les quals porta l'accent melòdic: [ho-la], [ca-lla], [sal-ta]... Podem ampliar aquesta sèrie d'exercicis amb execució melòdica ascendent o descendent.

Amb el moviment dels músculs abdominals i del diafragma usats en aquest treball, entrem en una primera fase d'una respiració profunda, anomenada abdominal. Respirar esdevé un "art" i sobre aquest tema podem trobar moltes guies, obres i consells, però podem tenir presents un seguit d'aspectes ben importants:

– Aprendre a respirar pel nas.
– No inspirar mai fins a sentir-se com a punt d'esclatar.
– No hem de treure del tot l'aire com si ens donés una sensació de buit dins els pulmons.
Tant aquesta acció com l'anterior són dolentes ja que trenquen el ritme i el mecanisme natural de la respiració.
– Hem d'aprendre a respirar per la part inferior del tòrax. Per tant hem d'evitar només omplir els pulmons amb aquell moviment inconscient d'aixecar les espatlles.
– En tot cas, els exercicis de respiració, com a tals, no ha de durar massa. La norma estableix que sovint, però poc.

Articulació

Els exercicis d'articulació han de tenir un lloc prioritari en el treball de formació vocal, tant dels infants com dels adults. Es tracta de realitzar moviments de diferents articulacions de la llengua, dels llavis i del maxil·lar inferior. Aquests exercicis no cansen la veu i, a més són força entretinguts.

Llengua. Execució de la "r" apical per a la qual hi alternarem diverses consonants amb la combinació de vocals amb timbre similar (a, e, o), i que es podrien ajustar a paraules com: drac, pròsper, grat, Bruno,...

Llavis. Com si cridéssim un gat o gos: els llavis cap endavant, tot aspirant sobre una "p" seguida d'una "f" labialitzada, com si llencéssim un petonet. Per a treballar amb el llavi inferior, davall les dents superiors i la llengua, podem fer l'exercici anterior amb el grup "pf" com volent fer un petó i afegim una "è" oberta. Entre el grup i la vocal hi deixem inicialment una distància llarga que anirem escurçant en avançar l'exercici. També podem exclamar amb entusiasme paraules com "bravo", "breve" reforçant amb una prèvia tensió muscular dels llavis, l'explosió del fonema "br" i perllongant el so vocal amb una tensió progressiva del diafragma "braaaaaaaaavo".

Mandíbula. Abaixar i apujar el maxil·lar inferior i controlar l'articulació de la mandíbula, dels dos costats, amb els dits. Hi ha moltes variants d'exercicis, com per exemple repetir ràpidament les síl·labes: "csu-csu-csu...", "tu-tu-tu...." o "nu-nu-nu..."

Ressonància

La ressonància esdevindria l'aspecte que coronaria tot el treball d'educació de la veu. Quan nosaltres articulem una admiració, per exemple, utilitzem la ressonància d'una forma perfectament natural i totes les cavitats sobreglòtiques, especialment del crani, són prestes a la ressonància. Els ossos, les dents, les mucoses, poden participar d'aquest funcionament i llur participació enriqueix el timbre de la nostra veu. Podem pensar i realitzar exercicis molt senzills però molt útils com ara parlant: [ah], [oh], [m]. Els exercicis amb vocals nasals, fets d'una manera no nasalitzada, tenen l'avantatge que comporten un relaxament de la musculatura del coll i en particular dels músculs de la veu, com també del vel del paladar i, per tant, afavoreixen l'eixamplament d'una faringe massa closa. Per a exercitar la ressonància nasal, es poden usar les consonants sonores [m], [n], [gn], entre d'altres opcions.

Ja resumint, us afegeixo un parell de quadres dels aspectes nocius per la nostra veu i quins són els consells per educar-la.

Ramon Manuel Ribelles i Puig