NO SIRVO PARA NADA |
| Sovint penso que tants PE, PCC, RRI, AT, ACIs,... ens
situen en un espiral tecnicista de l'educació.
L'activitat acadèmica i la formació intel·lectual dels
nostres alumnes esdevenen gairebé l'únic punt de mira
del nostre esforç. De vegades, fins al punt d'oblidar
que les cares que donen vida a l'aula (un dia
il·lusionades i atentes i un altre avorrides i
angoixades) són cares humanes i que, com nosaltres,
necessiten de l'afecte i de la consideració dels altres,
perquè també, com nosaltres, tenen una vida emocional
per satisfer. Malgrat la valoració social que tenen, tots podem coincidir que les qualificacions acadèmiques i, per tant, l'aprenentatge intel·lectual no són un indicador fiable de la capacitat de l'individu per gaudir d'una vida satisfactòria i exitosa. Les emocions, que es manifesten en les relacions personals, dificulten o afavoreixen la nostra capacitat de pensar, de planificar, de resoldre problemes,... i, en aquest sentit, també estableixen els límits de les nostres capacitats intel·lectuals. Intervenir sobre l'aprenentatge de factors emocionals (com l'autocontrol, l'empatia, l'automotivació, la perseverança, la capacitat per diferir les gratificacions,...) pot incrementar la capacitat docent de l'escola i disminuir l'agressivitat i el fracàs escolar i personal. Per aprendre a aprendre cal tenir determinats elements emocionals estables: confiança (la sensació de tenir possibilitats d'èxit i de comptar amb l'ajut dels adults), curiositat, intencionalitat (desig d'aconseguir alguna cosa i sentir-se competent), autocontrol, capacitat de relacionar-se amb els altres (capacitat que es basa en el fet de comprendre'ls i ser comprès), capacitat de comunicar (lligada amb la confiança amb els altres i amb la satisfacció amb les relacions) i capacitat de cooperació (harmonitzar les pròpies necessitats amb les dels altres). En canvi, el malestar emocional genera situacions que condueixen al fracàs escolar i personal:
En un moment en què massa nens i joves no disposen de la capacitat de dominar els seus mal humors, d'escoltar, d'atendre, de reprimir els seus impulsos, de sentir-se responsables del seu treball... l'escola no pot pensar únicament en transmetre coneixements; ha de compensar el fracàs de la família en la seva funció sociabilitzadora i, per tant, en l'educació emocional dels fills. Aquesta càrrega addicional exigeix que els docents anem més enllà de la nostra missió tradicional i que tota la comunitat es comprometi més en el món escolar. M'agradaria veure una escola amb una cultura "més respectuosa", en la qual es tingués en compte els estudiants, en la qual aquests estessin vinculats als companys i als educadors, en la qual les crítiques s'adrecessin als resultats i no a la desqualificació personal... Una escola que no col·laborés en perpetuar el cercle vital que tan bé descriu José Agustín Goytisolo en aquest poema:
Ignasi Serret i Palau |
|
