La incorporació dels alumnes de dotze anys a les escoles ha estat, sens dubte, un motiu de maldecaps per als centres de secundària aquest inici de curs. En alguns casos aquesta incorporació s'ha fet amb poca previsió i la vida escolar de seguida n'ha pagat les conseqüències.
Entre el professorat de secundària hi ha un cert desconeixement dels paràmetres psicològics de l'alumnat de dotze i tretze anys, de les estratègies d'aprenentatge que necessiten, del tracte que se'ls ha de donar, de les motivacions vàlides a l'hora d'encarar una actuació didàctica, etc. Aquest desconeixement ha portat alguns instituts a rebre els escolars de primer d'ESO de la manera com es rebien fins ara els alumnes que havien de cursar primer de BUP. Flagrant error, perquè aquests dos anys de diferència converteixen els nous arribats a la secundària en protagonistes bastant diferents de la vida acadèmica. Per començar, als dotze anys són poc capaços d'organitzar i dosificar la feina de la classe, i si el professorat no els està a sobre, deixen de treballar.
La relativa llibertat de moviments que hom concedeix als adolescents, i que tan bons fruits dóna en el seu desenvolupament com a persones, no és del tot encertada per als nens i nenes de dotze anys, que necessiten una conducció discreta però constant per part del professorat, i no solament dins de l'aula, sinó per la resta de dependències dels centres escolars.
Amb aquesta manca de preparació i les escasses mesures que es poden haver pres en els instituts de cara a l'admissió dels alumnes de primer d'ESO, ha arribat un cert descontrol i hem sofert en poc temps la pèrdua, per part de la mainada, d'uns hàbits de treball, d'ordre i de comportament que havien estat aconseguits amb esforç pels mestres que fins ara els havien tingut a l'escola.
No podem qüestionar massa si ha estat oportú desplaçar als centres de secundària aquests infants, que demanen en aquesta edat encara tendra un tractament radicalment diferent del que es dóna als adolescents. Si els experts que han decidit les grans línies de la reforma ho han decidit així, nosaltres hi tenim poc a dir, i sobretot quan els experts han dictaminat a l'ombra dels interessos i les motivacions de la classe política. Però estem segurs que a hores d'ara molts ensenyants pensen, com nosaltres, que a l'escola l'alumnat de dotze anys estava millor i més ben atès.
És cert que els conceptes als mestres sovint els ballen com les dents de llet abans de caure. Posem per cas la sintaxi. Sovint s'ensenya sense que el propi mestre sàpiga per a què serveix en última instància. Només així es pot explicar que mil reformes no siguin capaces de fer canviar les anòmales i errònies preguntes "quién" i "qué" per esbrinar respectivament el subjecte i el complement directe d'una oració. Ni tampoc siguin capaços, en l'apassionant tema de la derivació, d'anar més enllà de fer algunes xocants "famílies" de paraules: carro, carreta, carretera, carretó, carret i carreter. Però a l'escola els hàbits —continguts actitudinals, en diuen— són molt més importants, i la manera de treballar dels mestres —constància, ensenyament personalitzat, adaptació als interessos immediats de l'alumne, etc.— és molt adequada a la psicologia infantil fins als catorze anys.
Diuen que abans, a l'època del batxillerat de sis cursos, als instituts hi havia alumnat de deu anys i a la fi no passava res. No és cert. Aquells alumnes d'aleshores tenen poc a veure amb els d'ara. Entre altres coses, avui la diversitat obliga els docents a treballar molt més, a haver de torejar tota mena de casos difícils i a fer-hi front amb tacte, mà esquerra i un profund coneixement de la professió. No hi ha dubte que els mestres de l'escola tot això ho han descobert primer que ningú i ja fa anys que ho han incorporat plenament a la seva manera de treballar.
Un altre apartat molt important és que l'extensió de l'ensenyament obligatori ens força a atendre en una mateixa aula alumnes que no tenen cap interès a estudiar i alumnes que demanen aprendre i progressar a marxes forçades. Els crèdits variables d'ampliació (com els de reforç) estan pensats per adaptar grups d'alumnes a les seves necessitats, però falta saber encara si les adscripcions als crèdits variables es fan d'acord amb les sol·licituds de l'alumnat o amb les necessitats organitzatives dels centres, si és que no obeeixen a altres capricis... Tampoc no se sap l'eficàcia d'unes matèries trimestrals que sovint responen a continguts ben folklòrics, s'extingeixen en poques setmanes i s'avaluen amb molta alegria.
Del que no hi ha dubte és que els alumnes obligats contra els seus interessos a romandre als centres fins als setze anys frenen amb gran eficàcia la tasca escolar i el ritme d'aprenentatge dels alumnes "no-obligats", alhora que per a tothom, dins de la barreja de les classes, es reparteix una mena de benedicció docent sense massa substància. Moltes vegades es produeix la sensació que l'ensenyament s'ha manipulat amb la reforma per posar un gran pegat a les circumstàncies conjunturals de la societat que ens envolta, i la institució escolar ha de carregar amb els problemes derivats de l'atur juvenil, la pèrdua de valors, la crisi de la família, la immigració, el desarrelament, la invasió d'una cultura alienant entre el jovent, el consumisme, el materialisme, etc. No és carregar massa?
Josep M. Bosch Ignés