És curiós que això ho va fer molt bé en Marx. És de les poques coses, diguem, que va arrodonir en aquest sentit de reafirmació subjectiva.

En Marx va estant fent de profeta, diguem-ne, en Els Manuscrits i tot allò que agrada als capellans, -que el manipulen molt, per cert, com ells manipulen les Escriptures i com manipulen totes aquestes coses-, i, de sobte, va parar.

Es va estar quinze anys parat, quinze anys. A Londres es va ficar al British Museum, allà tenia per estudiar tot allò que volia.

Va parar de parlar dels sofriments dels pobres, perque el sofriment dels pobres és una cosa de filosofia, és una cosa profètica. En canvi, qué sé jo, la llei de l'oferta i la demanda no és una cosa profètica, és una cosa concreta, pràctica i tècnica.

Quan va haver estudiat tot allò, -i, a més, al British Museum va trobar tots els llibres de tota la tradició burguesa, pràcticament, de grans ideòlegs de l'economia del món lliberal, que era una tradició que no tenia res a veure amb el Cosmos, que era una tradició de la nostra societat, que la definia, a més, bàsicament-, aleshores va escriure El Capital, en el qual no hi ha ninguna sola concessió a l'altre món, ni una. Llegiu-lo i veureu.

A més, es va convertir. Es va dir: «jo he estat un temps de profeta. Ara vaig a fer de lampista, posar les tuberies ben posades, les aixetes ben fetes i els empalmes d'aigua ben fets». Això no es dóna en l'altre. L'altre només és una empenta.

Si mireu, l'altre no hi és o hi és?... i tant si hi és! La diferència entre El Capital de Marx i un llibre del Stuart Mill, o de l'Adam Smith, o del Ricardo, -que eren els grans teòrics de l'economia del seu temps...-, la diferència està que en Marx, a més a més, tot allò ho fa només per una cosa: perque vol que els homes s'agermanin. En canvi, als altres els importa un «bledo». És la diferència que hi ha.

En Marx porta l'ànima de l'Univers a dins d'El Capital, però la porta tan enterrada que no es veu, ni la diu enlloc, però allò ha fecundat el seu sistema.

Vol dir que tota persona que ha donat la volta per l'altre banda i torna a aquest món dóna solucions tècniques a base de molt estudiar i de no fiar-se gens de la seva inspiració. Aquí no, aquí no hi poden haver gens d'inspiracions. Aquí no hi han sonàmbuls, eh? Aquí a pencar, a treballar, a suar i a conéixer la nosteritat per a transformar-la en altres nosteritats més d'acord amb l'alteritat.

I, aleshores, fent solucions i canviant-les, fent-les i canviant-les, fent-les i canviat-les, fent-les i canviant-les, fins al final.

Bé, penso que amb aquests quatre punts queda ben definit allò que podria ser un món altre, al costat d'un món nostre. I acavo aquí.